Ús de continguts

Tots els continguts d'aquest blog poden ser emprats lliurement per qui ho desitgi.
Si esmenteu la font quedareu com a senyors.

dissabte, 9 d’agost de 2014

LLIBRE DE GUARDAMÉS




   Per a general coneixença informam que en el dia d'avui, el cavaller de la trista figura i autor d'aquesta bitàcola, Capità Tiranya, ha traspassat. Sic transit gloria mundi.
   El que ha traspassat no és aquest blog, negoci que, per ruïnós, fóra mal d'encolumar, sinó la seva ànima, aquella qualitat del cos. La cuirassa que habitava li ha quedat petita, esdevenint cotilla. És llei natural, per seguir la creixença, el mudar de pell, abandonant l'antic motlle i reviscolant en creativa metamorfosi a nous projectes. Aquesta i no altre és la recepta de l'eterna joventut.


Despulles del Capità Tiranya (selfie)
   
   Tal ha esdevingut al nostre capità. Qui sap si un dia la providència tornarà a creuar els nostres camins.
   Altre no podem afegir, més que desitjar-li sort i ventura !
   Per exprés desig del finat, queden oberts els comentaris com a llibre de condol, per a que, qui ho desitgi, pugui deixar constància del seu guardamés



   SIT TIBI TERRA LEVIS
  

dissabte, 2 d’agost de 2014

TERRA DELS MALEÏTS HOMES



 
   No m'he posat el puny dins l'orella i ja se m'han acabat les vacances.
   És aquesta una expressió tant antiga ―i ja en desús― com surrealista, per indicar que prest haurà passat aquell esdeveniment que pensàvem que duraria.
   Me'n vaig a córrer amb l'esperit un poc deprimit. Però no és la típica de la postvacança, que poc em sol afectar, sinó que no se m'esborren dels ulls les imatges de fillets morint bombardejats per míssils d'alta tecnologia mentre són a l'escola.
   ―Maleït homínid !
   ―Maleïts homínids !
   I la "comunitat internacional" dissimulant, més mal que bé, davant la violència psicòpata dels poderosos.
  Si algun dubte quedava que la selecció natural ha fet un bon treball encimant el més violent dels homínids dalt de tot de la piràmide, només hi ha que obrir els ulls al que passa a diari.
   Territorials, violents i sense inhibicions per matar cruelment el nostres semblants. Així som. Cadascú de noltros du de dintre aquesta maledicció genètica que fins ara mos ha fet guanyadors. Som uns assassins en potència. No se n'ha de fer ostentació, hem de fingir fins per a nostros mateixos, però quan ens toquin "allò més sagrat" saltarem i matarem. En direm patriotisme, heroisme, defensa pròpia, honor... però no deixaran de ser assassinats. I, al mateix temps, som capaços del més elevat, de la màxima abnegació i sacrifici pels altres, sempre ―això sí― que siguin "dels nostres". També s'ha de dir, amb lloables i no poques excepcions.
   ―Maleït homínid !
   L'Homo sapiens és una espècie certament jove. Les aproximadament sis mil espècies de primats que han existit des de l'orígen del grup, fa com a mínim seixanta-cinc milions d'anys, han viscut un promig d'un milió d'anys. El Sapiens, de moment, només en porta dos-cents mil. Fa uns seixanta-mil vam obsessionar-nos en cuidar els nostres morts; en fa uns vint-mil que vam començar a plasmar la nostra creativitat dins de les cavernes; deu mil per desenvolupar l'agricultura i fundar nuclis urbans; quatre mil que vam inventar l'escriptura i amb ella la transmissió de coneixements que ha permès el creixement exponencial de ciència i tècnica, però que, al temps que ha salvat moltes vides, també ha permès que un soldat uniformat amb l'ensenya de la seva estirp, controlant un drone amb un joystick i còmodament assegut, pugui acabar amb la vida d'un al·lot sense nom i els seus companys de classe mentre llegien El petit príncep, en el dia en que feia setanta anys que al seu autor, Antoine de Saint-Euxépery, també el va matar ―estúpidament― un altre humà.
 
 
   La pregunta és: fins quan serà possible mantenir l'equilibri entre creixent sofisticació tecnològica, superpoblació i violent instint ?
   Som genèticament iguals que quan vam pintar Altamira o quan enterràvem els morts a la Cova des càrritx, però les nostres armes ja no són de sílex i llenya, ni ja som quatre jans i un boi.
  Apareixerà, abans que ens extingim, una nova espècie humana ―per definició, separada per la barrera de la reproducció― de gent de pau ? Vista la preferència de la selecció natural sembla improbable.
   Una altra possibilitat ―que farà arquejar les celles a més d'un― és que arribem al punt de considerar la violència com una veritable malaltia, una disfunció genètica contraproduent en una Aldea global i prenguem mesures, alterant deliberadament la nostra genètica, per acabar amb aquesta pandèmia.
  L'home del futur tindrà en la seva mà ser artífex d'una nova evolució genètica humana, deliberada i conscient.
    Fa por? Més por fa que seguim pel camí actual.
   Al respecte, el professor Dominique Lecourt, amb el seu esperit crític i optimista, tant discutible com qualsevol altre, opinava en una entrevista:
  "En les qüestions relacionades amb les noves tècniques mèdiques que permeten d'intervenir en la intimitat de la matèria viva... i tal vegada molt prest modificar la constitució del gènere humà en sí, (...) preval una espècie de terror, com si, per fatalitat, tota utilització dels actuals processos hagués de conduir forçosament al pitjor. No donam suficient marge a la idea de l'eventual utilització d'aquests processos per ampliar la llibertat".
    També són interessants aquestes paraules del Nobel de Medicina Jean Dausset:
   "Succeirà amb la genètica el mateix que amb altres avenços científics: la conquesta del foc, el desenvolupament del llenguatge, el domini de l'electró, el de l'àtom. Els beneficis que la humanitat pot aconseguir del domini de la vida s'imposaran i seran utilitzats, en gran mesura, per pal·liar les misèries fisiològiques i fins psicològiques de l'home"
  
   Sembla ciència-ficció, però així és com s'anticipa el futur.
   El debat ètic per a les properes dècades o centúries serà digne de presenciar, sempre que el que ens esperi demà no sigui una nova edat de pedra postapocalíptica.

―Maleït homínid !

 
   

diumenge, 27 de juliol de 2014

TREPITJANT LA TERRA



   Corrent pels meus solitaris viaranys ―com sempre a l'hora preferida per la "Justícia" i abans el sol no imparteixi la seva― vaig meditant sobre si hauria d'haver estat més acurat en l'entrada anterior Dins cap cap captal com em va fer veure un amable lector.
  Pretenia donar una visió de la dificultat que tenim per a la comprensió intuïtiva de grans xifres i d'alguna estratègia per fer-les assimilables. Era un tema purament de matemàtica i percepció. No obstant, algú podria extreure la conclusió ―errònia per l'exemple utilitzat (població mundial) que la pressió que aquesta exerceix sobre el planeta tampoc és tanta atenent al nostre petit tamany en comparació amb la seva superfície. Això, a pesar que l'epílog venia a dir: "mirau que poca cosa som tots juntets i quins efectes produïm".
   De fet, la conclusió intuïtiva de que, atès que ocupam poc espai geogràfic, n'hi cabem moltíssims més, està totalment equivocada. Seria correcta si fóssim simples peces d'un trencaclosques, cosa que no som, ja que tenim necessitats que satisfer que requereixen producció d'aliments i altres béns, el que implica disposar de territori suficient, el que, al seu torn,  depèn de la nostra tecnologia i comportament.
  De fet, la Terra afronta uns reptes en els propers anys de cabdal importància i, també s'ha de dir, amb un grau d'inconsciència clamorós. La concurrència d'estudis matemàtics en un marc interdisciplinar és bàsica per obtenir una visió de conjunt de què ens està passant. Aquests temes van ser plantejats en l'anomenat MPE2013, 2013 Any de les Matemàtiques del Planeta Terra, en quatre grans pilars: un planeta per descobrir: meteorologia, oceans, clima, processos del mantell terrestre, recursos naturals i sistema solar; un planeta que alberga vida: ecologia, biodiversitat i evolució de les espècies; un planeta organitzat pels éssers humans: sistemes polítics, socials, econòmics i financers, transports i comunicacions, gestió de recursos, obtenció i distribució energètica; un planeta en risc: canvi climàtic (amb processos que es preveien per al futur i ja estan succeint ara), necessitat de desenvolupament sostenible, epidèmies, espècies invasores i desastres naturals.
   Tot pensat per tal d'identificar i resoldre els problemes cabdals del nostre planeta, de tal magnitud, que la intuïció no només és ineficient sinó enganyadora. Els estudis matemàtics dins d'una col·laboració multidisciplinar són els únics que ens poden donar llum i consciència d'aquests grans nombres. Que aquesta consciència sigui global depèn del sistema educatiu i d'informació a tots nivells. Que entri dins el cap dels dirigents polítics és una altra batalla, que només es podrà guanyar si tota la societat n'està conscienciada.
   Retornant a la contemplació de la Humanitat, que havíem vist tant poca cosa agrupats a raó d'1 metre quadrat per cap, visualitzem ara la superfície necessària per sostenir-los a tots amb el ritme de consum actual. Ho farem fent ús de l'anomenada empremta o petjada ecològica, unitat de superfície indicativa del nombre d'hectàrees necessàries per proveir un humà d'aliment, habitatge, energia, béns de consum, etc.
   Per no allargar massa, només direm que amb el comportament i nivell tecnològic actual, el promig o hectàrea global (hag) que asseguri la sostenibilitat (biocapacitat) del planeta és d'1,8 hag, mentre que actualment (2010) el consum mitjà per habitant és de 2,7 hag.


Petjada ecològica per països. Vikipèdia




 

   Tornem a la calculadora per tal d'intentar visualitzar tal cosa. Ara ja no posarem una figura geomètrica damunt la Terra, simplement perquè no veuríem el planeta. La xifra total necessària per al nostre consum actual és més que gran, un "munt": 189 bilions de metres quadrats, que, per apreciar-la bé, correspondria a un quadrat aproximat de 13748 km de costat, o una crimcumferència de 7756 km de radi (1,2 vegades el radi mitjà de la Terra.).
   Si ho voleu saber en una mesura adimensional  tant del gust de periodistes― com és en estadis de futbol, ja ho calcularan ells, que no és el meu esport. Una altra d'aquest tipus, més "visual", és saber que hauríem de menester un planeta i mig per poder mantenir  el ritme actual de consum. Com que només en tenim un, el més intel·ligent seria cuidar-lo, que si no, serà prest i la natura ens posarà al nostre lloc i això ens ho diu fins i tot la intuïció.
   

dissabte, 19 de juliol de 2014

DINS CAP CAP CAP

   Mitjans de juliol.
   Me'n vaig a córrer quan el sol es troba encara ajupit darrere l'horitzó, abans no se'm tiri al damunt com una fera.
   L'excés de calor i humitat no em fan feliç per fer esport, així que, com més llarg és el dia, més matiner m'aixec.
   Fa un dia radiant d'estiu, res es batega. El cel, estirat com una pell de tambor. La mar, plana i solcada de caminois platejats, com si durant la nit un estol de caragols gegants s'hagués passejat erràtic per la tersa immensitat.

Foto: C.Tiranya























   Immensitat, dins quin cap cap ?
    En cap.
   Com en tantes coses de la natura, hi ha aspectes que el nostre cervell és incapaç, d'entrada, de percebre i assimilar, però la curiositat humana ―que no té límits busca maneres d'arribar al que no pot abastar amb els sentits. No tenim, per exemple, capacitat per percebre certes longituds d'ona, com l'infrarroig i ens l'hem enginyada per construir un aparell que trasllada els contrastos d'aquelles longituds d'ona de l'espectre "invisibles" per als nostres sentits a la banda visible. A falta de tecnologia, una de les primeres eines utilitzades per l'home va ser l'abstracció. Quantificant, modelitzant i analitzant els resultats podem "veure-hi" molt més lluny que amb la simple intuïció, moltes vegades enganyosa. Per exemple, podem fer-nos una imatge mental de xifres immensament grans o immensament petites que no ens caben dins el cap fent-les concebibles o imaginables per a noltros. L'instrument de què parlem es diu Matemàtica.
   Deia Pitàgores  (569?-475? a.C.) que "els nombres governen el món".
   No resulta evident, però s'equivocava.
  La realitat no està en absolut limitada per les nostres lleis matemàtiques ni per qualsevol altre instrument formal que haguem construït per intentar comprendre l'univers. Quan arribam a trobar un aspecte no mesurable amb les nostres eines, en lloc de pensar que ens trobam amb un aspecte límit de la realitat hauríem de pensar si amb el que hem topat és amb una restricció pròpia del nostre constructe.
  Més assenyada és la frase del Princeps mathematicorum, astrònom i físic Carl Friedrich Gauss (1777-1855): "Hem d'admetre amb humilitat, que, mentre els nombres són purament un producte de les nostres ments, l'espai té una realitat que n'està fora, i és per això que a priori no es poden determinar completament les seves propietats".
   Sigui com sigui, són les matemàtiques un poderós instrument per poder comprendre més enllà de les limitacions imposades per la nostra natura.
   M'estic perdent en aquest mar, massa gran per a la meva tèquina.
 On volia arribar és a com fer que xifres extraordinàriament grans tenguin significat ―imatge― dins del nostre capet. I és que, quan les xifres són massa grans, mos perdem i ja no les sabem apreciar. Simplement passen a ser "un munt". I a partir de quants la xifra perd significat sensorial per a noltros i passen a ser simplement un xinxer, un fotral o un munt? Els clàssics ja s'hi van rompre el cap, arribant per inducció a un resultat paradògic: la paradoxa del munt o de sorites.
   A la Terra mal comptats― som uns 7.000 milions d'habitants. És difícil fer-se una imatge mental de tal magnitud. Si intentam imaginar l'esgarrifosa escena de veure'ls en filera esperant per entrar al cine, donant un espai de 50 cm. perhom; per posar-nos a la coa hauríem de recórrer 3.500.000 km., unes 87,5 vegades el perímetre del planeta. Millor no imaginar-ho, que mareja. En qualsevol cas, semblen molts.
   En canvi, si ordenam aquest gran conjunt de persones que hem intentat imaginar en la coa unidimensional i les col.loquem dins un espai de 2 dimensions (just el contrari del que va fer la princesa Dido amb la pell de brau) la imatge se'ns va enfocant. Si, per no apretar-los en excés, donam 1m quadrat a cadascú (es poden inclús allargar posant en comú l'espai individual de dos en dos) resulta que tota la Humanitat hi cap en un quadrat de 83,67 Km de costat. Posat sobre el mapa, damunt Menorca, es veuria així:
 

    Ara ja no sembla gran cosa.
 Intentarem a continuació per donar una mica de repòs al nostre sofert planeta embarcar tota la Humanitat en una nau interestel·lar. En aquest cas, precisarem d'un espai de 3 dimensions.
   Situant cada dos individus en cel·les de 2m de llargada per 1 d'amplada i 1 d'alt, ja que els portarem hibernats (més que res per a que no es comencin a matar entre ells i acabin destruint la nau), a cada individu li pertoca un 1m cúbic. Així, el dormitori de la nostra nau en tindria prou amb un cub de 1,92 Km d'aresta. Altra cosa seria veure com aixequem tot aquest pes.
   Si tinguéssim la capacitat de visualitzar un hiperespai de més dimensions i que un humà es pogués expandir tant en cadascuna d'aquestes com en les tres que experimentam, l'"empaquetat" seria encara més fàcil de manejar i, per exemple en 10 dimensions, podríem portar tota la Humanitat dins un "600" (un de 10  o més dimensions, es clar). No volgueu imaginar tal cosa ―no és possible― només es pot calcular.
  Com que per a un blog tota aquesta informació ja comença a ser "un munt", ho deixarem fins un altre dia.
 Reflexionem sobre si la Terra està tant hiperpoblada com sembla o si la font dels problemes que patim de  fam i contaminació són, més aviat, "mèrit" de la nostra gestió miserable.
 
   
   


   
   
Més:

- TREITZ, Norbert. Juegos con dimensiones. Investigación y Ciencia. Julio 2014.

dilluns, 14 de juliol de 2014

EL NOM DEL BORP

 


   "A mida que ens anàvem apropant a la cala una flaire ens feia sospitar que estaria infestada. D'un temps ençà a l'estiu tot era ple d'aquests hostils animalons.
   Anàvem en família, tots junts i sense pressa. El mar era encalmat i el corrent poc. La sospita es confirmà. Un violent cop ascendent de salabre mos va treure de l'aigua llançant els nostres gelatinosos cossos sobre l'arena que el sol rostia. Inevitable mort."

   En aquesta faula, els narradors no som els humans sinó elles, les meduses, que a ca nostra anomenam borps, tot i que a la banda oriental de l'illa en diuen bòrns i el l'àmbit lingüístic català reben altres noms com vorms, móques, grumers, malaigües, barjaules, clavells, glesos, i de ben segur alguna més. Sabem, per tant, de què parlem, hi hem conviscut des de sempre, tot i que fins fa poc no en sabíem gaire d'elles més enllà de la seva bellesa i el seu dolorós contacte.
    En endavant m'hi referiré en el meu vernacle.

   Seria discussió bizantina voler determinar qui envaeix l'espai de qui, ja que els borps es passegen pels oceans des del Precàmbric, fa més de 500 milions d'anys. Han vist néixer totes les nostres platges, mentre que noltros, els homínids, existim des del Miocè, fa poc més de 20 milions d'anys, i el modern Sapiens fa poques dècades que ha agafat el costum d'anar a banyar-se al mar massivament.
    Els borps no són contaminació sinó un element més de l'oceà, com els peixos, les algues o els coralls.
   Aquesta convivència ha esdevingut conflictiva en les últims temps en estendre's la idea que els borps i altres organismes del plàncton gelatinós estan proliferant de manera alarmant, el que els enfronta als interessos turístics i pesquers dels humans. L'efecte positiu ha estat que els biòlegs marins s'hi han dedicat i han avançat molt en un estudi que, per la seva dificultat, havia quedat en un segon terme. Així, la idea apriorística i ja popular que culpa de la proliferació al decliu de depredadors directes con la tortuga marina no sembla ser la més plausible, com veurem.


Invasió primaveral de Velella amb una Pelagia noctiluca en primer terme. Foto: C. Tiranya.
 
   A partir dels anys vuitanta es van disparar les alarmes per diferents episodis d'aparició de grans eixams de borps a la Mediterrània i Mar de Bering; ctenòfors al Mar Negre, etc. i com a punt àlgid, l'extraordinària proliferació de Pelagia noctiluca, de 2003 a 2008.
   Es va donar per bona l'opinió d'alguns biòlegs i ecologistes no basada en estudis científics contrastats― que s'havia produït un canvi d'estat en l'ecosistema pelàgic, i que la proliferació era conseqüència de la desaparició de depredadors naturals com la tortuga babaua o el peix lluna a causa de la contaminació i sobrepesca. Per fer-hi front es van iniciar programes de translocació de tortugues marines des dels llocs de posta de Cabo Verde cap a platges espanyoles, intentant aturar així la plaga a llarg termini. Però abans que el programa pogués tenir cap conseqüència, va arribar l'estiu de 2009 i els borps havien desaparegut per art de màgia.
    Quedava clar que l'anàlisi de les causes no havia estat el correcte. I és que la nostra visió dels ritmes de la natura és molt limitada, centrada en aquells de cicle curt com les estacions, les marees, el dia i la nit, etc. Tots ells predictibles, el que ens fa percebre erròniament la natura com a quasi immutable amb desconeixement de processos impredictibles com ara els geològics o climàtics que esdevenen en períodes de durada tal que la breu existència humana no pot visualitzar. A més, la memòria dels "més vells del lloc" deixa molt que desitjar.
   L'ecosistema pelàgic és, precisament, dels més dinàmics i impredictibles, habitat per especies de cicle biològic molt curt (màxim de 8 mesos en el cas de P.noctiluca) i amb una eficàcia reproductiva determinada per les condicions oceanogràfiques vinculades als canvis climàtics. Açò comporta importants variacions anuals en gran part dels organismes pelàgics, com en el cas del zooplàncton gelatinós.
   A partir d'anàlisis històriques sobre la presència o no de borps es va poder demostrar que existeixen proliferacions cícliques amb intervals molt variables, amb promig de 12 anys i tendència a fer-se més curts en els últims temps. El fet que dels anys seixanta als vuitanta fos un període amb poca presència de borps coincidint amb el desenolupament del turisme va fer pensar que la proliferació dels vuitanta era un problema ecològic, quan el que fallava era la memòria. També s'observà un fort vincle entre l'Oscil·lació de l'Atlàntic Nord i la presència de zooplàncton gelatinós al nord del Mediterrani Occidental, per tant, cal tenir molt en consideració el factors climàtics en l'estudi de la seva dinàmica de poblacions.
   Pel que fa a l'estudi sobre els depredadors, hi va haver que superar problemes metodològics, ja que en l'anàlisi de continguts estomacals es tendeix a sobreestimar el contingut de restes de parts esquelètiques dures i subestimar les que no en tenen, com els borps, salpes i ctenòfors, que deixen poques restes.
   Emprant com a traçadors isòtops de Carboni i Nitrogen es va poder determinar que  els borps són del gust de molts més comensals del què es pensava. Així mateix, cal destacar que els depredadors oportunistes tenen, quantitativament, un impacte  major sobre les preses que els especialistes, que sempre van a remolc d'aquelles.
   La conclusió dels estudis dels últims anys és que no seria la sobrepesca la responsable de la proliferació de borps sinó més bé factors climàtics. L'escalfament global, en suposar un augment de la temperatura de les aigües superficials, provoca una major durada de l'estratificació tèrmica estival de la columna d'aigua. L'escalfament redueix la densitat de la capa superficial, el que impedeix la mescla amb les capes inferiors més denses i fredes, i que afavoreix especialment a Pelagia Noctiluca. 
   La hipòtesi més plausible, per tant, és que el canvi climàtic que vivim afavoreix l'aparició del zooplàncton gelatinós.

   Si en arribar a una platja la trobam plena de borps, abans de dir el nom del porc, pensem en quina és la nostra contribució al desequilibri d'un planeta que no ens pertany sinó al què pertanyem i mirem amb respecte aquests animals, supervivents de set extincions massives inclosa l'actual, provocada pel violent Sapiens  que també superaran.
   
 







 Font:

-    CARDONA, Luís. ¿ Por qué proliferan las medusas ?. Investigación y ciencia. Junio 2014.
- http://www.investigacionyciencia.es/blogs/medicina-y-biologia/16/posts/dnde-estn-las-medusas-10683
. Fotografia de capçalera de Hans Hillewaert. Llic.Wikipedia Commons.
   

dissabte, 14 de juny de 2014

TEMPS DE RISSAGA




    L'anterior cap de setmana donava la impressió que s'estava configurant un escenari meteorològic propici per a un curiós fenomen que es dóna de manera destacada al nostre port, així que vaig començar a escriure com si ja fos aquí, però, com passa sovint amb les previsions del temps ―i amb les altres no va succeir el que s'esperava.
   Com que ja el tenia encetat i ademés el proper dia 21 s'acompliran 30 anys d'un dels majors successos d'aquest  tipus dels últims temps, el transcriuré com tenia preparat

   No és avui un dia gaire bo per anar a córrer. L'aire és calent i mantegós, amb un cel lleig, del color de la pols. La fonda depressió atmosfèrica que ha baixat de l'Atlàntic Nord allunyant l'Anticicló de les Açores ha desplaçat la massa d'aire calent africana, esdevinguda Llebeig, cap al Mediterrani  Fa un dia de rissaga.
   El mot local rissaga  i el concepte seran sens dubte desconeguts per a qui no conegui Menorca, ja que és aquest un fenomen ocasional que es produeix de forma ostensible i problemàtica a pocs llocs del món (encara que a molts més dels que pensam) entre ells el port de Ciutadella. La singularitat del nostre és que aquestes oscil·lacions són absolutament habituals, produint-se majoritàriament a l'estiu. Es tracta, ni més ni menys d'un tsunami, en aquest cas d'origen meteorològic i que excepcionalment pot tenir efectes molt destructius en l'àrea portuària, com els de 1984 o 2006, tot i que en circumstàncies normals l'oscil·lació es sol situar entorn a 1m.

Port de Ciutadella, 15 de juny 2006. Autor anònim.


























 
      És un efecte sorprenent de veure, especialment si ets un turista ignorant del fenomen, assegut en una terrassa del port, i veus  com el nivell del mar va pujant paulatinament fins a desbordar, deixant-te el peus en remull. Tot seguit, les aigües tornen a mare, baixant per davall del nivell que els és habitual, podent arribar en els casos extrems a dessecar la colàrsega. El flux-reflux es pot allargar durant hores i fins i tot dies.

Port de Ciutadella. 21 de juny de 1984. 
























  Aquestes pujades i baixades rítmiques del nivell del mar dins del port és el que es coneix com una seixa, una ona estacionària produïda en una acumulació de fluid dins una àrea tancada. L'orígen, en el nostre cas, és atmosfèric. Canvis sobtats en la pressió atmosfèrica. provoquen oscil·lacions de nivell en mar obert que, en desplaçar-se i topar amb una rada estreta, llarga i poc profunda com la del port de Ciutadella poden provocar un efecte ressonant dins del contenidor del port.  L'efecte es deu a que, en arribar al fons de la rada, les ones retornen cap a mar obert, interferint amb l'ona d'entrada, el que provoca l'ona estacionària o seixa que va augmentant d'intensitat mentre es manté el factor desencadenant.

Generació d'una seixa. Font: Vikipèdia

   En la simulació es pot veure el que seria l'ona d'entrada i de sortida (verd i blau) i com es forma l'ona estacionària (lila) que és la nostra rissaga, només que en el nostre cas la longitud d'ona és molt més llarga, amb un període, en el nostre port, de 10,6 minuts i que s'aprecia in situ com a pujades i baixades normalment lentes del nivell de la làmina d'aigua.
   Diferents tipus de pertorbacions atmosfèriques produeixen oscil·lacions del nivell del mar: ones gravitatòries atmosfèriques , salts en la pressió atmosfèrica per línies de fronts o profunds ciclons i vents. La resposta de la mar està correlacionada linealment amb la magnitud de la pertorbació.

   Alguns dels llocs del món on es produeix aquest fenomen i on ha estat estudiat són, ademés de Ciutadella, Vela Luka, Stari Grad, Ist, Mali StonMali Lošinj i el golf de Trieste a la mar Adriàtica; la badia de Shikotan, al sud de les Illes Kuril (al nord del Japó); la badia de Nagasaki i d'altres.
   El 1978 (també un 21 de juny)  a Vela Luka, a l'illa croata de Korčula, es va produir una rissaga amb oscil·lacions extraordinàries de 6 metres). Aquí teniu una interessant filmació de l'època per a que qui no ho hagi vist mai se'n faci una idea.




   Esperem que aquest estiu tot siguin bones vibracions.


   Fonts:

-  Rabinovich, A.B., Monserrat, S. Generation of Meteorological Tsunamis (Large Amplitude Seiches) Near the Balearic anb Kuril Islands. Natural hazards 18: 27-55. 1998. Kluver Academics Publishers.
Jansá, A., Monserrat, S. i Gomis D. The rissaga of 15 June 2006 in Ciutadella (Menorca),a meteorological tsunami. IMEDEA. 2007.
- Jadranka Šepić. Adriatic meteotsunamis and their common characteristics. Institut of Oceonography and fisheries. Split.

diumenge, 1 de juny de 2014

CIÈNCIA I CREATIVITAT




   Dissabte, darrer dia de maig.
   A la vora de l'imcompliment, me'n vaig a córrer la meva mitja marató mensual.
  Aquesta última quinzena quasi s'ha acomplert allò gens habitual per aquestes terres que diu que pel maig cada dia un raig.
   De moment el dia s'aixeca com s'espera a tocar de juny, sense cap núvol al cel i amb sensació de netedat per les pluges d'ahir. El sol naixent, ja amb la potència que li dóna la proximitat del solstici, fa que el bosc amarat d'aigua fumegi, de bona hora, com si fos una selva humida. El terra fa olor de geosminal'olor de la pluja. No cal forçar gaire la imaginació per sentir-se corrent pel tròpic.
   Avui parlarem, precisament, d'imaginació i la seva relació amb la ciència. I és que, en resposta a un comentari a l'entrada Som un bucle estrany. Daisy, Daisy.., .acabava posant en el mateix sac ciència i imaginació. Una volta publicat he tingut la sensació que en llegir-ho potser a algú li hauran cruixit les estructures, ja que, si ciència=objectivitat i imaginació=subjectivitat, lògicament no pot ser ciència=imaginació. I així és: la ciència no és imaginació, però tampoc objectivitat, com veurem, i en qualsevol cas la imaginació ―llígi's creativitat― és un pilar fonamental en el desenvolupament de les ciències.
   La tradició de l'empirisme dels segles XVII-XVIII i del  positivisme dels  XIX i XX entenen que la ciència s'ha de guiar per l'objectivitat sense emetre judicis de valor. És el que Wittgenstein resumí dient que els valors no existeixen en un món objectiu, els aporten el subjectes, ja siguin individuals o col·lectius.
   Idò bé, aquesta és una dicotomia superada. Com va afirmar Thomas Kuhn els paradigmes científics tenen sempre un component axiològic (relacionat amb els valors). 
   Els científics, per avançar en el seu camp, fan ús de construcció d'hipòtesis i teories (creativitat), escollint unes sobre unes altres d'acord amb els seus propis criteris de valoració, sempre sotmesos a l'aplicació del mètode científic. Aixó sense oblidar que l'activitat científica es troba condicionada per criteris económics, polítics, ecològics i també estètics i morals; l'ètica de la ciència és ja una disciplina.
   Un dels filòsofs de la ciència més destacats del segle XX, Karl Popperpensava que el progrés científic no consisteix en aconseguir coneixements definitius sobre la realitat. Afirmava que tot coneixement científic és hipotètic i que el progrés en les ciències es basa en la substitució de teories que seran refutades per altres teories que són fruit, en definitiva, de la creativitat dels científics.
 La creativitat, el pensament lateral i la imaginació són el motor en tots els àmbits, incloses les ciències. Fem-ne ús, ja que són qualitats que ―com el córrer― es poden entrenar.
  Després de poc més de dues hores arribam a casa. El jardí, amb tanta humitat i sol, està més content que unes castanyoles, amb verds tendres i flors exuberants. Una simfonia de formes i colors. Els ocells esvaloten arreu i les seves germanes vegetals, les Strelitzies llueixen, espectaculars i mudes, colors d'ocell tropical. La major d'elles, la gegantina Strelitzia Nicolai atreu un curíós habitant, que passa desapercebut la resta de l'any, una joia de coleòpter que liba el dolç nèctar que regalima de les flors, aliè en la seva narcosi a les tenalles de les formigues que l'ataquen sense miraments.

   
Fotos: C.Tiranya

   
  I és que la vida, tal com planteja Popper, té una propensió a la creativitat que ha produït l'emergència de la ment i de la llibertat, amb un doble influx en l'activitat científica: creació lliure de teories i eliminació d'errors per la decisió lliure de no acceptar contradiccions. Primer la creativitat i després la crítica.



Referències:

- Echeverría, Juan.  Los valores de la ciencias. Investigación y ciencia. Maig. 2014.
- Corcó, Josep.  El universo creativo de Popper. Investigación y ciencia. Març 2014
   

diumenge, 25 de maig de 2014

LES VEUS DE FLUNTERN



   Aquest cap de setmana les meves corredisses d'hora Prima han canviat d'entorn, enllà de la mar. He saludat a destinació els ocells que, en la seva migració prenupcial, es van despedir dels nostres incipients rostolls mediterranis cercant la fresca continental. Allà on l'aigua és himne i el verd  estendard; on les muntanyes tenen l'agressivitat de la joventut i les seves comissures encara llueixen, com la llet de la mare, les últimes glaceres europees: innocència a punt de perdre's. He visitat, sense manar sobre les meves passes i amb l'estranya atracció dels elefants, un cementeri.  De Canetti i Joyce n'eren el ossos.
  
   

   Friedhof Fluntern no és un cementeri qualsevol. Aquí, la bellesa es sobreposa a la mort. No s'hi troba ni la descolorida flor de plàstic ni la quincalla ni la macabra arxivística funerària dels nostres llocs. Aquí "les flors s'obren com un somrís. El sol no pot tocar el terra humit; l'airina escampa els seus aromes nit i dia com si fora feta d'esguards enamorats o s'allunyara dels dies de la seva joventut". Aquesta referència, deguda a l''historiador magrebí Ahmad al Macara que descriu els jardins d'al-Zagala a la Córdoba musulmana, es pot aplicar també a aquest, que pretén ser jardí abans que lloc d'enterrament.
   Les calaveres que he vingut a ensumar, com si fos un elefant davant les restes d'un dels seus, es troben una al costat de l'altra. Un Joyce de bronze mira distret la més austera tomba del seu misteriós veí Canetti.
                                        
   

   A Joyce, de moment, el deixarem tranquil vagarejant com en el seu Ulysses. Ja en parlarem, si ve bé, un 16 de juny  Bloomsday― i mos afegirem així a un dels innombrables i majoritariament estulticis dia de... 
   Avui m'interessa Canetti i el misteri del seu llegat.
  Estant a tocar de les restes de pensadors cabdals un sent que no estan morts del tot. Les seves veus et segueixen interpel·lant a través de la memòria dels seus escrits on encara roman amb vida el seu pensament. Tenc la impressió d'estar cometent una descortesia. És com si, arprofitant-me de la seva indefensió, hagués irromput en els seus espais íntims sense haver estat convidat. Més en el cas de Canetti qui  especialment des de que se li va atorgar el Nobel  de literatura, en 1981 obria la seva porta a molt pocs. Les seves pròpies paraules: "Als morts, no obstant, un els agraeix que no li prohibeixin el record" em  conforten.




   Nascut en una ciutat de la que avui és Bulgària, però que en 1905 era l'Imperi Austrohongarès, es va formar a Viena, encara que també havia viscut a Manchester, a altres ciutats europees i, a la fi, a Zürich. De família jueva, en permanent diàspora, el llinatge familiar original era Cañete, d'origen Sefardí. Segons ell mateix explicà epistolarment al batlle de la ciutat espanyola del mateix nom, un besavi el va italianitzar. La llengua de la seva infantesa va ser el judeocastellà o ladino, si bé prest va aprendre, de la mà de la seva mare, la llengua alemanya, que esdevendria "la seva única pàtria".
   Les seves reflexions sobre el llenguatge, el mite, el poder i la massa (Massa i poder és precisament el títol de la seva obra magna), són cabdals per a la comprensió del seu temps i del nostre, en què la massa, per obra de les noves xarxes socials, ho és més que mai en la Història.
   Tot i que va ser un escriptor prolífic que treballà fins a l'últim dia de la seva llarga existència, va publicar poc; menys d'una vintena d'obres entre les que s'inclouen, a més de Massa i poder (1960) i la seva única novel·la: Auto de fe (1935), obres breus: apunts, relats de viatges, drames teatrals. Però tot això no representa més que una petita part de la seva obra, la resta no la podrem llegir fins que no tinguem deu anys més, en 2024. Aquesta va ser la seva voluntat testamentària: diferir la publicació dels seus escrits inèdits als trenta anys de la seva mort, tal vegada pensant que seria jutjat més justament lluny de les passions del seu temps. Mentrestant, les cent-quatre capses del llegat Canetti es custodien en una àrea restringida de la Biblioteca Central de Zürich. En elles se sap que hi ha novel·les, apunts autobiogràfics, poemes, un llibret d'òpera i altres escrits.
   Un dels temes obsessius de Canetti va ser la mort, contra la que es rebel·lava. Irònicament, Morta la  tercera Parca  li va tallar el fil quan estava treballant en un assaig sobre la immortalitat, farà vint anys el proper mes d'agost.
   Pot ser l'assolirà, ressucitant d'entre els seus papers al tercer decenni.


   


  
   
   



diumenge, 27 d’abril de 2014

LA HIPÒTESI DEL CORREDOR DE FONS

     Ei blog !

   Me'n vaig avui a fer camí de manera diferent a l'habitual amb intenció de rememorar els avis. No els meus propis sinó els de tots noltros, els homínids. Provaré de córrer una estona descalç.
   Abans no exterioritzeu l'encertada conclusió que definitivament he perdut el seny, vos convit, per introduir el tema d'avui, a escoltar la conferència TEDx de Crhistopher McDougall  :


                                                VÍDEO:  Hem nascut per a córrer?
                                                 (Podeu activar subtítols)
                                                                  

   En la conferència s'ha fet esment de qüestions molt interessants, tant des del vessant esportiu com del científic, que després comentarem.
    Mentre no retorn de la meva carrera, podeu anar mirant també aquest documental sobre els indis Tarahumara de Mèxic (només l'he trobat en anglès, però és bastant entenedor). Fins després.                          


                     

 
   Ja som aquí...
   Per provar l'experiència de córrer a peu nu (barefoot running, en anglès) he escollit un terreny ideal: arenós i sense massa pedres, però amb tot i això, quan només portava 2 km he hagut de tornar-me a calçar. El terra era encara ben fred en aquella hora matinera i els peus se m'anaven gelant i adolorint i si aterrava sobre alguna pedreta, la pressió de més de 150 kg/cm2 de la caiguda em feia veure les estrelles. El que m'ha fet deixar-ho anar, no obstant, no ha estat açò, sinó el canvi radical en la manera de córrer ja que, instintivament, es passa d'impactar de taló a fer-ho de punta amb uns esforços musculars i mecànics totalment distints i per als que no estic entrenat. La conseqüència ha estat que me notava els bessons a punt de contractura. Convindrà entrar-hi poc a poc.
   De moment, la meva opinió, tendra com els meus peus, és que serà interessant per corregir la tècnica cap a un mode més natural, amb menys impacte en el contacte, però que només es pot practicar en terrenys temperats i sense pedres, cosa que no abunda per aquestes terres que Màrius Verdaguer va definir sumaríssimament com a Pedres i vent. Ara bé, una cosa és corregir la tècnica per reduir l'impacte d'entrada, cosa que es pot aprendre perfectament calçat, i una altra assegurar falaguerament, com ho fa el preiodista McDougall, que és millor córrer descalç i que així desapareixen les lessions. Pot ser disminueixi la incidència d'algunes, però se n'incrementa la d'altres com s'ha demostrat en diferents estudis.
 
   Una altra referència important és la vinculació que es fa entre el fet de córrer llargues distàncies i el desenvolupament de la nostra espècie, que es plantegen com a correlacionades. És la hipòtesi de la carrera de resistència, no exenta de controvèrsia a pesar de la seva plausibilitat.
   Algunes de les principals característiques del nostre gènere són: cervell gran amb un extens desenvolupament cortical, dentició petita, absència de pèl corporal i bipedestació amb cames llargues.
   El primer dels aspectes fa que una dieta basada exclusivament en el consum de vegetals sigui insuficient per mantenir l'exigència calòrica del nostre encèfal (25% del total del cos). Això implicaria que ja des de l'inici de l'expansió cortical els nostres avantpassats s'havien de proveir de proteïnes animals, per tant caçar ―que implica córrer o actuar com carronyaires és el més probable i, atesa la nostra feble mandíbula i dentició, cuinar per reblanir la carn. Escoltem, al respecte, la conferència de la neurocientífica Suzana Herculano-Houzel:

                                           VÍDEO: Què té d'especial el cervell humà?
                                            (Podeu activar subtítols)

   Primum manducare, deinde philosophari. Què hi ha que no expliqui una bona locució llatina?
   Que la selecció natural hagi reforçat la resistència a l'extenuació per l'exercici continuat, amb l'extraordinària dilapidació calòrica que suposa, només es pot explicar per una molt bona raó, i no hi ha millor raó a la natura que la consecució d'aliment. No crec ―és la meva opinió― que es pugui trobar millor explicació. Altra cosa és el com i el quan.
   Es podria dubtar que hagi pogut existir un tipus de cacera tant exigent i basat en la persecució a peu de les preses fins esgotar-les si no fos perquè aquest sistema encara perdura avui dia. Aquí podeu veure en acció un grup de bosquimans del Kalahari practicant la denominada cacera per persistència (per cert, amb sabatilles esportives).




     La resistència en carreres de llarga distància abarca tot un conjunt d'adaptacions que han condicionat tant la nostra anatomia com el nostre metabolisme.
   L'antropologia intenta explicar, a partir de poquíssimes restes fòssils, com va esdevenir aquesta evolució. Les seves hipòtesis es troben en revisió constat. En 2010, la troballa de les restes del batiat com Australopithecus sediba (transició entre Australopitecí i Homova trastocar l'arbre genealògic de la família humana, expandint l'àrea originària de la humanitat des de l'Àfrica oriental cap al sud. L'Austrolopithecus afarensis Lucy podria no ser ja la nostra àvia sinó més aviat una tia-àvia a la que sempre recordarem in the sky with diamonds gràcies als Beatles.
    No sabem explicar exactament per quins camins hem arribat a ser com som, però el que és bastant segur és de quina manera hi hem arribat: corrent i cuinant.
    No ho deixem perdre.



Matias Quetglas








http://naukas.com/2012/06/12/hominidos-sabana2/

diumenge, 13 d’abril de 2014

SOM UN BUCLE ESTRANY. DAISY, DAISY...




     Divendres.
   Aprofit el dia, lliure i lluminós, per esplaiar-me amb la meva mitja marató mensual pel rocallós i solitari nord.
   ―Que si no em cansa el repetir les mateixes rutines ?
   La veritat és que no, encara que teniu raó: sóc un bucle estrany. que diria el professor Hofstadter. No estic parlant del company de pis del genial Sheldon Cooper  aquell és Leonard sinó de Douglas Hofstadter (fill del Nobel de física a qui fa honor Leonard).
   No em cansa perquè mai és el mateix. La llum, el cel, el paisatge i sobretot el meu estat mental mai és igual. La perpètua recreació d'imatges dins del nostre cervell és ―disculpeu l'abús metafòric― com l'atmosfera terrestre, plena d'altes i baixes pressions ballant una eterna dansa provocada per l'energia externa del sol. Dins del nostre cap també existeix "l'efecte papallona" propi dels sistemes complexos. Un petit estímul pot acabar provocant un cicló tropical en la nostra consciència. El sistema conscient, que sabem no és necessari per a romandre amb vida, és bàsic per a la relació amb l'entorn. El moviment dins l'entorn és l'única raó de l'encèfal. Hem desenvolupat la capacitat de tenir consciència (jo) per poder crear una imago mundi del que hi ha allà defora per poder-hi interactuar. L'evolució ha afavorit aquesta propietat emergent (no explicada per la suma de les seves parts) en quant que n'afavoreix la supervivència. L'essència principal del sistema és el constant flux d'informació, provinent tant del canviant exterior com del nostre interior en perpètua retroalimentació a tots els nivells. "Al final ―diu Hofstadter- som autopercepció, una autoinvenció, tancada en miratges que són petits miracles de l'autorreferència".  Hem "creat" el nostre entorn al nostre interior i el recreem i reorganitzem continuament:: un continu aleteig de papallones dins de l'atmòsfera de la nostra ment.
   Però què és la consciència ? On s'emmagatzema ?
  Improvisant una definició podriem dir que és el procés cognitiu de creació d'una  realitat subjectiva a partir del processament de tots els estímuls, tant exteriors com interiors (provocats per informació rememorada i/o reprocessada) de què disposem.

   ―Aaaaaahhh !

   Disculpeu. M'acab de pigar una morrada.
   Crec que m'he romput un dit. Estic allargat en decúbit supí amb la mà sota l'aixella. Un avió a reacció em passa al bell damunt, després tres miloques, després cinc gavines, després set corbs...S'encalma del dolor. No ha estat res: un genoll i un colze pelats i la pell de dos dits erosionada. Aixec el cap per sobre l'herba con una lleona de cacera. Tres bens em miren amb cara de reprovació. Els deman disculpes formalment i torn a córrer ―per a disgust dels corbs― abans no se m'infli el genoll.

   On érem ? Ah sí, la consciència...un poc més i la perd. 
   La neurobiologia ens aporta ara un nou concepte per entendre què som, més enllà de la genètica, tant a nivell conscient com inconscient, i una hipòtesi d'on es troba la informació què busquem: el connectoma.    Escolteu aquesta conferència al respecte del professor Sebastian Seung:

                                           Vídeo: I AM MY CONNECTOME

   Malalties con l'Alzheimer, on es dóna un procés de destrucció neuronal, mostren com, a mesura que van desapareixent connexions, esdevé una pèrdua progressiva de memòria que afecta primerament a allò après més recentment acabant per afectar les funcions corporals i portant a la mort. Es dóna una regressió cap a comportaments infantils amb una evident pèrdua de la pròpia consciència.
   Esteim molt enfora encara de poder construir un ordinador amb una arquitectura basada en xarxes neurals artificials que s'apropi al funcionament del cervell. De moment el que tenim són models computacionals que simulen mitjançant l'ús de múltiples processadors virtuals el comportament biològic. Tenen capacitat d'autoreorganitzar-se i aprendre, però de manera diferent a la continua reorganització sinàptica que opera en els organismes vius.
   Memòria, aprenentage... En quin punt sorgeix la consciència ? Construirem algun dia una màquina com HAL 9000 de la pel·lícula de Stanley Kubrik 2001: una odissea de l'espai (1968), amb consciència de sí mateixa i capacitat per "sentir" por, o embogir i fins i tot assassinar com en el film ?
   Ja ho diu l'aforisme: si vivim, coses veurem.

   Per acabar ja estic arribant a casa― mirau la "demència" induïda que pateix HAL 9000 en la pel·lícula quan es procedeix a la desconnexió de les seves xarxes neuronals artificials (el seu connectoma). En la regressió (tipus Alzheimer) arriba a un estadi infantil on comença a cantar la cançó Daisy Bell. La llicència artística de Kubrik fa que HAL rememori, no els seus propis estadis inicials d'aprenentage, sinó els de la computació en general, ja que aquesta va ser la primera cançó que va cantar un ordinador (l'IBM 704) en 1961 utilitzant un sintetitzador de veu.

   





diumenge, 6 d’abril de 2014

TOT DESENVELANT COLLATZ

      6'00h. p.m (pel matí).
      El vibrato del meu mòbil (mòbil-pedra segons la meva adolescent prole) em torna a la consciència. Bot del llit amb les piles carregades i a punt per llançar-me a córrer pels camins.
   És dissabte. Portam dues setmanes de primavera i les orenetes ―aquí són vinjolites encara no han arribat. Bones ganes, amb el mal temps que hem tingut, però arribaran, arribaran les fosques vinjolites o no hi haurà estiu.
   Encenc la cafetera. Encara estic condormit.. Surt a guaitar a fora. La nit és negra i quieta i el seu alè encalmat i fresc.
   Ahir em va costar d'agafar el so donant voltes al problema de Siracusa.
 ―No, no...tranquils, no és que tengui negocis bruts per Sicília (ni per aquí). Es tracta d'una conjectura matemàtica, que té un munt de noms: de Collatz 3n+1, d'Ulam, de Kakutani, algoritme de Hasse i algun més; sobre la que havia estat llegint. En ple deliri somnolent ja em semblava que n'entreveia la seva demostració quan Morfeu em va acabar d'estrènyer fent-me perdre la consciència i la solució a la conjectura,  privant així a la Matemàtica d'una nova alegria. Difícil és lluitar contra els déus...
   Com que la tècnica "és quan dormo que hi veig clar..." no m'ha servit en aquest cas, me'n vaig a córrer a veure si em ve la inspiració.
   En matemàtiques una conjectura és un enunciat que encara no ha pogut ser demostrat ni refutat, tot i que s'intueixi que pot ser veritat. La intuïció, en l'àmbit científic, serveix per a formular hipòtesis, però no per demostrar-les i més en matemàtiques on la falsabilitat no prové d'observacions experimentals sinó de la coherència interna dins del seu propi àmbit abstracte.
   La conjectura que ens ocupa té un enunciat provocativament senzill, però des de 1937 en que va ser plantejada, ningú ha pogut amb ella. Diu que, partint de qualsevol nombre natural enter (n), operant iterativament de tal manera que si n és parell calcularem n/2, i si és senar 3n+1 obtindrem una seqüència que sempre acabarà tenint el valor 1, sigui quin sigui el nombre inicial.
   ―Una inutilitat ?
   Totes les coses són inútils fins que arriba el seu moment. El que avui no serveix de res, demà ens pot salvar la vida. En qualsevol cas, intentar desenvelar una conjectura pot ser tant divertit ―i adictiu― com jugar a Candy crush per qui tingui un mòbil més "intel·ligent" que el meu.
  No us marejaré amb les meves fallides formulacions mentals. Tanmateix l'objectiu d'aquestes pàgines, apart de pensar en veu alta, no és pontificar ―tampoc podria― en el sentit modern de la paraula, sinó en la seva accepció etimològica de "constructor de ponts". Per tant, si us pica la curiositat matemàtica, podeu "creuar" a blogs erudits com Gaussianos o el del meu recent amic en el web, professor Montasell  I ara ! Matemàtiques?.

   Creuant la verge Platja des bot, entre el sol que reneix sobre les dunes i l'acompassat respir de les onades, amb l'única companyia de les gallinetes de la mar, una nova conjectura em ve al cap: hi haurà en el món un "savi" més afortunat i alegre que jo ? A veure qui demostra el contrari.



Foto: C. Tiranya (feta amb mòbil-pedra)


  
    I és que ja ho diu la cançó:
   "Si tu no tienes felicidà, de sabio no tienes na..."

  

dissabte, 8 de març de 2014

Oh hapπ day !

                                                           



  La il·lusió d'anar a córrer per la vorera de la mar em catapulta fora del llit. Ja és de dia. La roda solar se m'està avançant en la cursa de llevar-nos matiners. Hauré d'espolsar-me la vessa si vull seguir gaudint de l'espectacle de veure com es fon el lacre que segella la nit.
  Surt a fora. Tot nevat ...de groc.
 Enguany, la pol·linització dels pins s'ha avançat pel bon temps i la seva fecundant polseguera tot ho enfarina.  Amb cada manxada de vent les crineres dels pins s'incendien sobtadament alliberant un núvol de micròspores del color del sofre que no deixen cap racó sense entelar. Inútil fer neteja fins que no encalmi la fressa reproductiva que anuncia la primavera. És el petit inconvenient de viure dins un pinar. Qui no vulgui pols que no vagi a l'era.
  Però m'estic anant per les branques, mai millor dit, ja que no volia parlar de pins, sinó de π, una de les constants matemàtiques més interessants de la natura i de la que el proper dia 14 de març (3/14 en notació anglosaxona) els mateferits de la frikisfera celebren el seu "dia". Una celebració irracional -pensareu- i per això mateix totalment escaient per al rex dels nombres irracionals, ja sabeu, aquells que no es poden expressar com a fracció de dos enters. Això implica que el desenvolupament de la seva extensió decimal no s'acaba mai; és creis-ho infinita i no conté regularitats periòdiques.
   En el cas del nostre trascendent homenatjat, l'expansió d'aquesta infinita coa decimal sorgeix en calcular la ratio entre el perímetre i el diàmetre de qualsevol circumferència, constant per a totes elles, amb el resultat de:
 3,1415926535897932384626433832795028841971693993751058209749445923078...

Vikipèdia


    “... aquest nombre π que, irracional per a les ments sublunars, per divina raó vincula necessàriament la circumferència amb el diàmetre de tots els cercles possibles, pel que el compàs d'aquest vagarejar entre l'un i l'altre pol era l'efecte d'una arcana suspensió, la dualitat d'una dimensió abstracta, la natura ternària de π, el tetràgon secret de l'arrel, la perfecció del cercle."
                                                                                    El pèndol de Foucault. Umberto Eco


   El que fa especialment interessant aquest cometa d'infinita coa decimal és que sembla que la mateixa es desenvolupa amb un patró d'aleatorietat, no en el sentit que estiguin presos a l'atzar sinó en el sentit de no presentar regularitats. Tampoc se sap cert si la distribució és uniforme per a tots els dígits (no està clar si és això cert per a qualsevol successió de xifres de l'expressió i si ho és per a qualsevol base o només en base 10)
   De fet, si els dígits de π fossin presos completament a l'atzar, la probabilitat de trobar, per exemple, un tram de set nombres consecutius seria més que petita. S'ha calculat que hi ha una possibilitat entre quasi deu milions de que es presenti un tram així i no obstant el trobam ja entre els 710.106 primers. Si cercam regularitats curioses com 1212121, 1234567, 7654321 o altres, les probabilitats augmenten ràpidament. Clar que no són pautes intrínsecament insòlites, sinó que és la nostra ment la que així les aprecia. La curiositat és filla de la imaginació i aquesta segurament també és infinita.
    Infinit. Hi cap tal cosa en el nostre cap ?
  La nostra intuïció rebutja aquesta idea incomprensible, però per això tenim la matemàtica, un instrument que permet "veure" la realitat d'allò que no ens entra pels ulls.
   Una de les idees més desconcertants a primera vista és que donada una successió típica d'infinits nombres presos a l'atzar (i ja hem vist que no sembla ser el cas de π), dintre de l'extensió (insistim: infinita) hi haurà un punt en que començarà amb seguretat absoluta, una successió finita qualsevol que plantegem d'antuvi. Així, per exemple, si arbitréssim una correspondència biunívoca entre nombres i lletres, podem assegurar que en algun tram es troba codificat, sigui quina sigui la correspondència que hagem triat, qualsevol obra literària, no ja de les que s'han escrit, sinó de qualsevol que es pugui escriure en un futur o que mai s'escriurà.
   Us heu quedat de pedra ?
   Aquí alguns comencen a levitar i a parlar de màgies i divinitats (la Bíblia escrita dins el nombre π, etc). Quieto parao !, que diríen pel sud. Simplement la infinitud (sempre que sigui purament aleatòria) dóna cabuda a qualsevol finitud que poguem plantejar. Així de simple.
   Un símil artístic mos pot ajudar a fabricar una imatge mental que faci comprensible i obvi el que sembla, d'entrada, que no pot ser.
   Imaginem, fa 501 anys, Michelangelo Buonarroti al bell davant del bloc de marbre en el que esculpiria el Moisès amb tota la seva terribilità. El seu treball l'explica ell mateix: "Come posso fare una scultura ? Simplecemente, rimuovendo tutto il blocco di marmo non è necessario". Clar i italià.


  

   Acceptant el supòsit teòric que del bloc de marbre se n'haurien pogut treballar un nombre infinit d'escultures imaginables i  inimaginables, haurem de donar la raó a Miquel Àngel: no va fer més que extreure del conjunt d'infinites possibilitats, la combinació finita que havia imaginat. En aquest sentit, el Moisès, ja era dins el bloc, ell no va fer més que despreciar la part infinita que no li era útil.
   "No té el gran artista ni un concepte (finit) que el marbre en sí no circumscrigui en el seu excés (infinit)" és també una frase clarivident de Buonarroti
 
   En fi, si el dia de π ha de servir per disminuir una miqueta la nostra infinita ignorància, benvingut sigui.

   Oh happy day...






   
 

Més:

-Gaussianos
-http://en.wikipedia.org/wiki/Pi_Day http://ca.wikipedia.org/wiki/Nombre_%CF%80
-I ara! matemàtiques ?
-http://cifrasyteclas.com/2014/02/12/no-es-seguro-que-todo-el-universo-este-contenido-en-pi-pero-si-en-otros-numeros/
- Las cifras decimales del número pi. Jean-Paul Delahaye. Investigación y Ciencia. Enero 2011.