diumenge, 23 de desembre de 2012

SI AUGUR AUGUREM...

    Ei bloc !

   Escric, ergo sum.
  De nou hem superat un altre fi de món, i el cas és que en la meva relativament curta existència ja he sobreviscut a seixanta prediccions apocalíptiques documentades. Tot i així, segur que me n'he deixat alguna.
   Alio die. Serà un altre dia.

                                      
  Sembla clar que l'endivinatòria, com art, és més l'art d'enganar que altra cosa, però, com que stultorum infinitus est numero, aquestes prediccions sempre tenen auditori.
   La cosa ve d'antic. La nostra capacitat d'imaginar -una de les nostres més brillants característiques- fa que continuament faguem elucubracions sobre els diferents escenaris que mos poden esperar en l'esdevenidor. Un dels pitjors és la fi de la nostra existència col.lectiva, que tanmateix sabem certa. Aquest final es pot imaginar  de mil maneres, algunes terrorífiques. I aquí tenim la clau de volta de l'assumpte: la por.
   Es diu allò de que la fe mou muntanyes, però la força endògena que realment impulsa aquesta orogènia no és altra cosa que la por. La fe és una proposta exògena, la que mos fan uns altres per a canalitzar aquests temors. I ja sabem, la por és d'extrema utilitat per establir relacions de domini i per fer negoci. Sense por no hi hauria autoritat ni religió.
  Els professionals de la por van aparèixer, sens dubte, al mateix temps que el desenvolupament cortical ampliava els  horitzons del nostre pensament fantàstic. Quan érem caçadors-recol.lectors, ja n'hi havia que ni caçaven ni recollien, sinó que vivien de cultivar i conduir les pors del grup. Cert que en benefici propi, però també es cert que algú ho havia de fer. Els humans no sabem estar sense donar resposta a allò que no entenem i per afrontar-ho hem inventat un comodí fantàstic: la divinitat.
   En la república romana és on la influència  dels augurs va arribar a la seva màxima expressió. Des del mateix Ròmul abans de la fundació de Roma, qualsevol empresa era sotmesa al dictamen previ d'aquesta institució sacerdotal. No era només una activitat ritual encaminada a profetitzar el futur, sinó que també servia per sebre si els déus eren propicis a l'acte que es pretenia iniciar.
   Les tècniques de presa d'auguris eren d'allò més variat, desde l'observació de senyals en el cel, o la interpretació de les entranyes d'animals morts en sacrifici, al comportament de rèptils i mamífers, i molt especialment el vol i alimentació dels ocells. D'aquest darrer mètode deriva la veu auspicium (del mot auis=au). Amb el temps, auspicium  i augurium, que compartien una certa similitut fonética es van fer pràcticament sinònims. Aquesta última paraula, però, deriva del verb augere, que significa fer créixer, engrandir, en referència a que una actuació es fa més gran si compta amb el placet diví.
   Es clar que no tothom combregava amb aquests oràculs i aurispicis, tot i la força de la tradició. El mateix Marc Tuli Ciceró va dedicar tota una obra, De divinatione, a rebatre les suposades clarividències dels  augurs, tot i no qüestionar la pràctica com a institució "política", útil per al manteniment de la cohesió interna de l'estat. Recull Ciceró l'expressió de Cató el Vell  "Si augur augurem..." , significant que si un augur es trobava amb un altre augur no podien fer de menys que esclatar de riure, en reconèixer-se mútuament com a senyors del disbarat.
   Que els dies que li queden a la vida sobre la terra,  i a la terra mateixa, estan comptats, no hi ha cap dubte. Que el nostre futur estigui escrit a les estrelles, a la ventresca de les bèsties, al vol dels estornells o als solatges del cafè, ja és més qüestionable.
   Com en tot, qui sigui confrare que prengui candela. D'aquí que el món s'acabi me pens que, com ara,  se'ls haurà apagat un ranxo de vegades.
   I noltros, mentre no sonin les trompetes i s'obrin els set segells, seguirem gaudint de la vida tant com ens deixin.
   Els millors auguris per al proper any nou !





diumenge, 18 de novembre de 2012

EL CLUB DELS ARTISTES, MORTS I VIUS


   Lloavem i encomiavem a l'article El club dels poetes morts  la lectura dels clàssics de la poesia per tal de cuidar i mantenir en forma uns del centres neurals bàsics de les nostres emocions: el sistema límbic. Aquest conjunt de complexes estructures cerebrals són, filogenèticament, unes de les parts més antigues -que no primitives- del nostre cervell. Quan dic nostre, vull dir dels tetràpods en general, encara que en cas dels homínids no té la preponderància que s'observa en rèptils i amfibis. I és que en el nostre cas, entorn a aquests nuclis, s'han desenvolupat les àrees corticals "modernes" que han donat lloc a la intel.ligència, en el sentit, també modern, del terme.
   L'espectacularitat aparent de la nostra capacitat de raciocini ha fet que mos qualifiquéssim a noltros mateixos -sempre modestos- com a animals racionals, en oposició a instintius, amb un cert menysteniment cap a la part no racional del nostre cervell. Com si l'una pogués prescindir de l'altre. No fa tampoc tant que s'atribuia l'exclusiva de la racionalitat, la consciència, a les àrees neocorticals deixant subconscient i emotivitat a les àrees primigènies. Avui sabem que l'una no funciona correctament sense l'altre. Parlam d'intel.ligència emocional. La intel.ligència amb una base emotiva deteriorada dóna lloc a transtorns cognitius. Sebre gestionar intel.ligentment les nostres emocions és bàsic.
  Aquest interregne, entre consciència i emoció, és el terreny de l'art, especialment música, poesia i pintura. Manifestacions humanes que transcendeixen la nostra racionalitat -sense mai prescindir d'ella- i que mos provoquen activacions emocionals que són  "paladejades" pel nostre intel.lecte. 
   Sempre està en discussió el concepte d'art.  Què és art i què no és ? Uns texans clavats sobre un bastiment amb l'imaginatiu títol de Texans sobre bastiment, és art ? Ho és si està firmat per Tàpies i no si ho he fet jo mateix ?
   Deia l'artista alemany de postguerra Joseph Beuys: "Jeder mensch ist ein künsler". "Cada home (persona) és un artista. En cada home existeix una facultat creadora virtual. Això no vol dir que cada home sigui un pintor o un escultor, sinó que existeix una creativitat latent en totes les esferes del treball humà".



   Tothom conservaria de gust a ca seva  -i consideraria art- un Tiziano, un  Velázquez, un Sorolla o un Matías Quetglas, però molts, si no sabéssin del seu valor comercial, durien sense cap reparo Pollock, Tàpies o Beuys a la deixaderia, per escàndol d'altres. On acaba el consens ? Seguim amb la pregunta: quina cosa és l'art ?
   Per arribar a una definició, analitzem com s'articula el procés creatiu.
  De la interacció amb el nostre entorn rebem de manera continuada estímuls que són immediatement processats pel nostre cervell. Alguns ens arriben sense que siguem conscients i provoquen reaccions fisiològiques i comportamentals essencials per a la nostra supervivència. És aquest un graó bàsic i primer en el desenvolupament filogenètic de les espècies animals. Aquests processos neurals creen un estat emocional o estat de fons, del que depèn la nostra manera de veure el món, ja que afecta a  tots els processos cognitius. El nostre pensament sorgeix d'un diàleg continu entre aquesta base emotiva i els processos racionals pròpiament dits.
   Del "diàleg" permanent entre aquest basament emotiu i la raó, neixen els diferents tipus de personalitats i intel.ligències múltiples, capacitats cognoscitives de les que tots participam, però amb diferent predominància en cada individu. En algunes ocasions aquest diàleg no és tal, sinó més bé una cridòria que pot donar lloc tant a personalitats extravagants com a trastorns mentals. La  frontera entre normalitat i la malaltia, tanmateix, és subtil en molts casos i depèn de l'entorn social on es desenvolupi. Alguns artistes "genials" han patit trastorns cognitius evidents (el mateix Leonardo da Vinci, patia el que avui diriem Síndrome d'Asperger) que predisposen a la creativitat. D'aquí no s'ha d'inferir que la creativitat sigui indicativa d'algun trastorn de personalitat, però sí d'una major sensibilitat.
   El que tenen en comú els artistes és una capacitat major que el promig de la població per expressar el seu vessant emotiu mitjançant les seves creacions. Creativitat que pot ser apreciada o no pel seu entorn, però que en res minva el fet artístic, plantejat com un joc entre el sentiment i la raó del propi creador, primer per a  ell mateix, encara que pugui emocionar també els altres. Aquesta comunicació entre l'artista i el seu públic en ocasions es produeix d'immediat i en altres hi pot existir una distància de generacions o no arribar mai. Mos arriba avui, després de milers d'anys, l'emoció dels artistes rupestres que van plasmar la seva creativitat a les parets de les coves i que tal vegada alguns eren uns incompresos en el seu temps.



  Per tant, hem de distinguir entre creació artística i comunicació artística. D'aquí que no tota creació artística pugi ser compresa per tothom i que un no consideri  art allò que no té la capacitat d'arribar a la seva emotivitat.
  Així com la capacitat de raonar es pot educar i conduir, el mateix succeeix amb la gestió de la nostra emotivitat i aquí el treball dels artistes mos pot ser d'utilitat, així que corregim i ampliam el consell que donavem en l'escrit "El club dels poetes morts":
  Cuidau les  vostres emocions. Lllegiu, contemplau i escoltau els clàssics...ja siguin morts o vius.
  
    







dissabte, 3 de novembre de 2012

TOTS SANS

   Ei bloc !

  Quan arriba la fresca, és prest i la bronzejada nuesa de les nostres tanques es cobreix amb túniques de tardor. El groc assedegat de l'estiu esdevé frescor verda i surten, de manera recurrent i unísona -com bolets- dues expressions homofòniques. L'una, Tots Sants, fa referència al dia de difunts i l'altra, tots sans a la qualitat dels esclata-sangs que hem trobat per la marina.
Foto: C.Tiranya
   Marina és la paraula que empram a Menorca per referir-nos al bosc en general. Originalment eren les terres, boscoses o no, que vorejaven l'illa, ran de mar. Una zona de propietat reial -comunal de facto- en temps de la conquesta de n'Alfons III que, en el transcurs dels segles, es van anar fent seva els nobles propietaris veïns. Si la propietat limitava amb la marina, només dient en els papers que limitava amb el mar, s'anava consolidant un dret de propietat, per ocupació, que va ser finalment beneït amb la creació dels registres de la propietat. Ni hi havia  ningú per defensar l'"interès comú", ni aquest existia com l'entenem avui. Política de fets consumats.
    El cas és que per aquests dies, la marina comença a tremolar. Tremola per la quantitat de gent que, cul a pòmpil, remena per entre mates i xipells i ho fa també perquè moltes vegades tot queda com si hagués passat la 105, aquella divisió de l'exèrcit franquista formada per mercenaris africans que va creuar Menorca com una plaga de llagosts, en acabar la guerra. Era una expressió encara ben viva quan érem al.lots: "sou pitjor que la 105 ! "
   I és que, com  diu l'adagi: Per Tots Sants, murtons i aglans, llentrisca florida, arboces i esclata-sangs.
   
   Me n'he anat per les branques. El que volia pintar era l'estampa de tardor  per on transcorren les meves corredisses matineres.
   Aquest mes d'octubre ha estat bastant sec, llevat d'aquests darrers dies en que s'hi ha posat de bo.
  Ahir, una sobtada ponentada mos va regalar un espectacle que quasi no recordava. Passejar al migdia pels carrers era assistir a un inusual i cacofònic concert. L'oratge enrabiat feia sonar les forges dels balcons, i les teulades sibilants donaven el contrapunt. Tot i l'espectacularitat, poc públic. No tothom sap apreciar l'art.
  Avuí, Tots Sants, en canvi, el dia s'ha desvetllat en calma. Aprofit la jornada festiva per complir amb el meu compromís mig-maratonià del mes d'octubre. Duc una mica de retard, però serà bo d'adreçar.
  En aquesta ocasió me deix acompanyar per gent nova, artistes poc o gens coneguts del funky, rock, reggae i jazz. Música que m'he descarragat de la web Jamendo, un lloc on qualsevol artista hi pot pujar la seva música amb llicència per a ser descarregada lliurement. Com en qualsevol fenomen de la natura i també humà, el Sr. Gauss té raó, la mediocritat és majoria, però remenant s'hi poden trobar aquells precentils que destaquen sobre els altres.
  Amb aquestes "llebres", marcant ritmes molt més ràpids del que estic acostumat, la carrereta se m'ha fet curta. Driblant basses i donant bons dies a matiners amb paner, he arribat a la platja d'Es Bot.  El riu de la Vall, després de la letàrgia estiuenca, ha tornat a la vida, serpentejant fins a la mar.
Foto: C.Tiranya

    Arribam a casa amb prou coratge per apurar una darrera esprintadada.

    Que la força mos acompanyi molts anys !... i tots sans.
 
  
   

   

diumenge, 23 de setembre de 2012

ELS DEUTES DELS NOSTRES AVANTPASSATS (IV)


   Explicavem a les entrades anteriors del mateix títol, que el comportament dels agents econòmics, i amb ells els subordinats polítics, no és diferent del que governa la resta de comportaments socials dels primats.
   La nostra genètica, que en aquest aspecte és compartida amb la resta del món animal, mos duu, en una situació compromesa, a actuar amb una clara bipolaritat: atacar o fugir. El fet diferencial en els homínids és que el comportament agressiu no compta amb les inhibicions que tenen tots els depredadors per no utilitzar les armes contra els propis congèneres i no fer perillar l'espècie. En el cas humà, aquestes armes són artificials. És tot l'arsenal bèl.lic que hem inventat. En les darreres centúries, però, hem desenvolupat tota una altra sèrie de sofisticats instruments que tot i no haver estat pensats per a l'atac, inclús dissimulant tal condició, són poderoses eines per a la dominació dels altres en benefici propi. Mos referim als instruments financers. Tot un arsenal que cada dia crema pólvora en el camp de batalla del lliure mercat on, potenciats amb la velocitat de la informàtica, s'intercanvien com sagetes, deixant ferits els més dèbils i desprevinguts. Si a això afegim la capacitat de l'establishment econòmic per fer que els polítics a les seves ordres legislin de manera favorable als seus interessos, no mos ha d'extranyar que l'interès gereral, el de la majoria de la població, que no és altre que el de les classes mitjanes i baixes, es vegi perjudicat.
   Adam Smith, l'il.lustrat escocès, pare dels economistes clàssics -aguts observadors de la crematística humana- ja observaba en la seva obra sobre la natura i causes de la riquesa de les nacions, que la lliure recerca del profit individual beneficia -sense que s'ho proposi- el bé comú. Tot mitjançant la lliure empresa, lliure competència i lliure comerç. En aquest punt li donam la raó. Tots coneixem el poc entusiasme productiu dels  individus de països amb economies estatalitzades. Ara bé, una cosa és la riquesa de les nacions i una altra la  distribució entre els seus habitants. En aquest punt, la participació de les classes mitjanes en el govern de l'Estat gràcies a la democràcia ha propiciat una millor distribució de la riquesa i una tulela per part de l'Estat dels sectors més febles de la població: pensionistes, aturats i dependents. S'ha aconseguit una assistència sanitària d'alta qualitat i quasi gratuïta, al igual que en l'educació. Fa un segle, d'això n'hauriem dit el país de Xauxa, avui li deim Estat del benestar. En aquest estadi la figura de l'Estat ha estat balsàmica
    Què mos està passant ara ? Com s'explica l'enderrosall que començam a veure d'aquest estat del benestar ?. En contra del que es pugui dir, el culpable no és el lliure mercat, sinó, al contrari,  la presa de decisions polítiques que van en contra de la regulació "natural" del mateix. Decisions que impliquen la sindicació de les pèrdues d'alguns amb les arques de tots. En un funcionament no intervingut el que hauria succeït és que hi hauria hagut una cadena d'assumpció de pèrdues per part d'aquells que van apostar especulativament per unes activitats que s'ha demostrat estaven molt per damunt del que era sostenible. Certes entitats financeres  i promotors immobiliaris, sota la conscientment desatenta mirada del regulador i la interessada participació del legislador van anar més enfora del que era raonable amb una desastrosa gestió del risc. Ara bé, l'origen de molts d'aquests diners no tenia la seva font a Espanya, sinó que provenia dels mercats internacionals. També ells van apostar pel "totxo" espanyol i els tocaria perdre com a les altres anelles de la cadena.
   No ha estat així. Aquests inversors són gent poderosa. Principalment bancs i fons d'inversió d'Alemanya, França i Gran Bretanya, per aquest ordre. I ja s'han cuidat bé de donar les instruccions clares als seus polítics i aquests als nostres titelles de torn: " les pèrdues no han de travessar la frontera. Les entitats espanyoles han de pagar. Que l'Estat en respongui. Podran comptar amb la nostra col.laboració (li direm solidaritat europea). Els rescatarem (seguirem fent negoci) però s'han d'evitar els impagaments costi el que costi". I en aquestes esteim. El que eren deutes particulars d'uns bancs i unes caixes, el destí dels quals era la fallida, ara són, gràcies a la màgia de la política... abrakadabra ! deutes de tots. La cosa ademés té delicte quan és sabut que en moltes d'aquestes entitats, els mateixos polítics que ara prenen les decisions que hem explicat són els que les controlaven. Aquí ferman els cans amb sobrassades... L'Estat ha esdevingut una perillosa metzina.
       El més trist de tot és que per a que aquest jou es faci més lleuger n'hi haurà per generacions. Mentrestant l'Estat del benestar, que ja pensavem sòlidament consolidat, anirà emmagrint. Si els nostres néts volen sebre qui dels seus avantpassats va ser culpable d'aquesta situació, no tenen més que mirar noms i sigles de qui mos va governar, tant a Espanya com a Europa, en aquests grisos anys.
   Com deia Ortega y Gasset a la seva Rebelión de las masas: "El mayor peligro, el Estado". Hauriem de dir que tot depèn de la dosi, i ara, més tost, esteim sobremedicats i mal receptats.
  

diumenge, 19 d’agost de 2012

NOVA MEDICINA GERMÀNICA®

Ei bloc !

   Aprofundint en el que parlavem a l'entrada anterior, avui analitzarem un cas concret d'aquestes "medicines" alternatives", i veurem que, si d'una cosa en té poc, de l'altre en té encara menys.
   Tractaren de l'autoanomenada Nova Medicina Germànica® creada per un tal Dr.med.(inhabilitat) Ryke Geerd Hamer. Dient que va estudiar medicina i també teologia, deixarem de banda la seva biografia per no aburrir i anirem al gra per veure de què va la cosa.
   Després de veure que els seus principals valedors es troben a pàgines web relacionades amb temes esotèrics, astrològics, i derivats, així com en pàgines filonazis, el millor és anar a la seva web oficial i destriar el que allà veim :  http://www.germannewmedicine.ca/. . Anirem analitzant la web, amb domini de Canadà, seguint el seu propi sumari

1.- El primer que sorprén és que es tracta d'una marca registrada. Les marques es registren per a que algú altre no et pugui copiar i esclafar-te el negoci.  Per tant aquí esteim davant un negoci.
2.- A la presentació diu que Hamer va "descobrir" que les malaltíes no són malignitats o disfuncions, sinó programes biològics especials de la natura. Clicant sobre l'enllaç de la darrera frase mos diu que el Hamer, arran de la mort del seu fill, va tenir una "revelació" (no concreta si divina o extraterrestre).
     Diu que ha establert 5 "lleis biològiques", que estan en harmonia amb les "lleis espirituals"(!) i que per això, a Espanya l'anomenen "medicina sagrada" (?).
     Enllaçant, fa referència a Olivia Pilhar, per criticar l'actuació de la justícia. Ella era una fllieta de sis anys amb un càncer de fetge, que els seus pares - ceients de Hamer- van "dur" a España i a qui els tribunals van retirar la tulela, per poder ser operada i tractada (el que li va salvar la vida) quan el tumor ja pesava cinc Kgrs.! Ignor quina casta de pares poder arribar a tal extrem d'alienació. Adjunt algunes notícies d'aquell temps publicades per La Vanguardia:

   
   3.- Després entra a explicar les seves cinc lleis, que és tot un constructe de relacions causa-efecte on estableix que les malalties apareixen com a reacció a un conflicte psicològic intern i que resolent aquest es cura la malaltia, ja sigui càncer o qualsevol altra. Només hi ha que fer veure al pacient que els síntomes són en realitat una reacció del cos per a la curació. Aquí relaciona tipus de conflicte amb diferents àrees del cos. Per exemple:       Pulmons-conflicte de por a morir.
                          Ronyons-conflicte de quedar abandonat.
                          Úter/pròstata-conflictes lletjos(?) amb el sexe oposat i de procreació.
                       
   Tot es troba en unes làmines a tot color que es poden comprar pel mòdic preu de 148 dòlars canadencs, just amb un clic.
    

    En aquest punt trobam  perles com aquestes: "Si una mare té un conflicte de preocupació per l'estat de salut dels seu fill, desenvoluparà un càncer granular de mama en el seu pit". "El fumar no pot ser la causa del càncer de pulmó". "Els càncers no produeixen metàstasi" i altres fins i tot bastant divertides.
   4 .- Verificacions.
     En aquest apartat esperam trobar complets estudis epidemiològics que puguin defensar les seves tesis. El que trobam és això:
    - Una llei del parlament de Nicaragua on regula o autoritza la seva practica i on inclou a la NMG® junt amb altres" alternatives" de tota casta.
   - Un requadre on conta que durant una conferència li van mostrar al Hamer una tomogrfía computeritzada i, només mirant-la, va sebre al detall quines malalties patía el pacient, en quin grau i quines havia sofert en el passat.
   - 1984. Estudi en el que participava Hamer evaluant en  8 (!) pacients la correlació entre atac cardiac, el que ell anomena conflicte territorial i cervell. Diu que els atacs es van produir quan el conflicte ja estava resolt(?)
   - 1988. Un estudi de dos metges, supervisats per altres cinc fan un estudi sobre 7 (!) pacients i diuen que corrobora la primera llei de Hamer al 100%. En el document es veu la firma del propi Hamer.
  - 1989. Durant una conferència (?) 17 doctors van provar en 27 pacients la veracitat de les lleis de Hamer, amb una "precisió" del 100%. No es visualitza document.
   -1990. Diu que 6 (!) pacients són "provats" amb supervisió de 17 doctors. Resultat 100% de precissió. Al document es veu la firma de Hamer.
 - 1990. Durant una conferència 20 pacients són "provats" (no sabem què vol dir això) per 30 doctors. 100% d'eficàcia. No s'adjunta cap document.
   -1992.  Diu que la facultat de medicina de Düsseldorf va provar les cinc lleis en 24 pacients amb cancer amb un 100% d'eficàcia. El document adjunt són quatre línies sense signatura, amb el membret d'un tal Dr. Pfizer.
   - 1993. Diu que un metge militar va "provar" la nova medicina en 250 casos, confirmant les teories en el 100% dels casos
   - 1998. Diu que la facultat mèdica de la universitat de Trnava va provar en 7 pacients si els resultats eren repetibles i que aquest era el cas. Adjunten com a documentació una quartilla en alemany amb tres firmes.

    No hi ha més.

   I a això li diuen verificació ? O s'enriuen directament del personal o és que fins i tot són dolentíssims a l'hora  de voler fer veure el blanc, negre. Per a qualsevol amb mínims estudis estadístics o només amb sentit comú ja es veu que això, emprant la seva pròpia verborrea neològica, no és més que una MPP (com diria un andalús: una mierda pinchá en un palo) i que de verificació no en té res.

  5.-  Confirmacions.
   En aquest apartat mostra un diploma de la Universidad N. Autónoma de Nicaragua on li reconeixen su "revolucionario trabajo".

  6.-  Programes especials amb senstit biològic (SBS).
   Aquí es desenvolupen una extensa sèrie d'explicacions a diferents malatíes i el "conflicte" que n'és la causa.      Per a mostra, un botó:
   
Por ejemplo, un hombre piensa que se ganó la lotería y ya ha invitado a todos sus amigos y parientes, cuando se entera que el boleto de lotería es inválido. Eso es decir que la persona ya ha conseguido el bocado “premio de lotería”, pero al final tiene que renunciar a el. Ciertamente un perro no estará mínimamente interesado en un premio de lotería, olfateará los billetes y pensará “esto no tiene valor”. Pero para un ser humano, que puede comprar todo tipo de cosas con ellos, este es un “bocado” valioso y la persona que ha sufrido esto “no puede obtener el bocado”, el conflicto desarrollará uncarcinoma de paladar (mientras que el perro solo tendría tal tipo de tumor como resultado de que un bocado real ha sido arrancado de el).

 Llegint coses com aquestes un no sap si riure o plorar.

7-. Testimonis.

 En aquest apartat hi ha suposats testimonis que, per la menera d'expressar-se, semblen estar escrits tots per la mateixa ploma i per algú de "la casa".
 Quant al contingut, també n'hi ha per llogar-hi cadires, que dirien a Catalunya.

 8-. Events

 Aquí es veu que organitzen cursos i seminaris, de pagament, amb preu especial per a menors de 25 anys. El cost d'un curs de 5 dies és de 550 euros. segons es pot veure per a un curs organitzat a Austria el tres d'agost. Es recorda que no es permeten gravacions.

9-. L'equip de la NMG®.

 En aquest apartat mos presenta les seves primeres espases. Veurem qui són aquestes eminències en el camp de la medicina.
 Aquí veim que els apòstols del Hamer són deu:

- Caroline Markolin. Licenciada en literatura alemanya(?) per la Universitat deSalzburg. Autora de la web oficial. L'any 2000 va assistir a un curs de la NMG®. Ara és mestra a temps complet de la mateixa.
- Luís Felipe Espinosa. Metge cirurgià per UNAM de Mèxic. Deixeble de l'anterior.
- Alvin de León, D.C. Quiropràctic i professional de Bodytalk (?).
- Bernice Haybor, M.A. Llicenciada en economia de la llar (!) per la Universitat de Columbia Britànica.   Posteriorment va obtenir una mestria en Educació i tot seguit va treballar d'administrativa(!) fins la jubilació. També deixeble de la primera.
- Cathy Little. Clicant sobre les credencials d'aquesta, s'obre l'anterior, per tant no tenim dades.
- Chris Lowthert, D.C. Graduat del Col.legi de Quiropraxis de N.Y. El 2006 va fer el seu primer seminari amb la primera.
- Michael Loidl. Terapéuta de massatge. Campió de Karate a la seva joventut.
- Alejandro Roberto Lissa. Tècnic radiòleg . Diu que treballa per al Servicio de Salud de Buenos Aires, encara que aquesta denominació no existeix a l'organigrama del Ministerio de Salud d'Argentina.
- John Theobald. Llicenciat en Ciències per la Universitat de York. Va treballar 10 anys venent material científic i mèdic. Després va fer 20 anys a la industria de buceig (!) Scuba. També es va introduir en la NMG® de la mà de la primera.
- Juergen Buche, N.D. Naturópata retirat. És el responsable de la relació comercial amb els clients.

   Com es pot veure, uns currículums amb sòlida formació científica i mèdica.

  10.-  Responsabilitat.

  Aquí penja el següent advertiment, evidentment a contracor:


Este sitio de la "nueva Medicina Germánica® (GNM) no está relacionado con el sitio web "newmedicine.ca".

Este sitio es exclusivamente informativo. Nada de lo que se muestra aquí por su(s) autor(es) deberá ser interpretado como una forma de diagnóstico, tratamiento o prescripción. El lector debe consultar a su medico tratante antes de usar cualquier información que se muestre en este sitio, ya sea por razones de salud o por cualesquiera otras.

Nada en este sitio de internet pretende sustituir al consejo medico profesional. El clima legal actual no permite a (el/los) autor (es) ni tampoco al administrador del sitio de internet ofrecer ninguna clase de consejo médico relacionado con la GNM.


  Ja al marge de la seva Web, hem llegit sobre el Hamer que manifesta que és objecte de persecució per part del "sionisme internacional" dirigit pel Papa (!!!). Aquesta empanada mental on posa en el mateix farcit al Papa i als "assassins de Crist", pot ser que li vengui de la següent curiositat de la seva biografia.
 El seu fill va morir per un dispar efectuat pel príncep hereu de la corona d'Italia Victor Manuel de Saboya (1937) a l'exili. En 2002, per la influència del papa Wojtyla, aquest va poder tornar a Itàlia, visitant-lo tant just va ariibar-hi: http://www.abc.es/hemeroteca/historico-23-12-2002/abc/Internacional/el-principe-victor-manuel-de-saboya-regresa-a-italia-tras-un-exilio-de-56-a%C3%B1os_151700.html
 Si juntam l'anterior amb el visceral antisemitisme de l'ultradreta alemanya (germànica segons el seu gust), mos podem explicar l'esperpèntica conspiració.

     En fi, crec que amb l'anterior hi ha prou elements de judici per deixar les coses al seu lloc.
   Queda clar que aquí no hi trobam cap medicina - ni nova, ni vella, ni alternativa- ni res que es pugui qualificar ni remotament de científic, encara que la seva retòrica pugui enganyar algú poc informat o format.
   Així i tot, segur que el messíes Hamer seguirà augmentant el nombre de seguidors a través de les seves reunions comercials i el ressò que mitjançant Internet li fan blocs i webs més o meys "il.luminades" o simplement "innocents"

    

dimecres, 15 d’agost de 2012

LA NAVALLA D'OCCAM


     Ei bloc !

     Existeixen dues maneres de deambular per aquesta vall de llàgrimes. Una, la més freqüent i preferida per la massa (en el sentit que Ortega y Gasset donava al terme) és anar abraçant fes diverses, fent-les pròpies i acceptant els seus postulats sense esperit crític, ja sigui fe religiosa, "esportiva", política, fenomènica, filosòfica i també científica. Això darrer, absolutament inadmissible, ja que, si és ciència no es basa en la creença i si es basa en la creença no és ciència.


  L'altra és analitzar tot allò que ens afecta amb esperit crític. Ho podríem anomenar saludable escepticisme. És saludable a nivell individual, ja que mos ajuda a ser més lliures i menys manejables, i també ho  és a nivell col.lectiu, perquè mos allunya de la foscúria cap a on mos condueixen les irracionalitats, ja siguin polítiques, religioses, i pseudocientífiques de tot tipus.
    L'escepticisme com a corrent de pensament va ser iniciat per Pirró d'Elis (360 a.C.) i mostrava la seva desconfiança en la raó humana per arribar a descobrir la veritat de la natura, ja que el nostre coneixement es basa en les sensacions i aquestes mos enganyen. Postulava l'abstinència en l'emissió de judicis, l'apojé, ja que res és veritat ni mentida  (tot del color del cristall amb que es mira...,en aquest món traïdor), com a camí per arribar a l'ataràxia, la felicitat. Ara bé, ja que no toca altra que viure en un món de sensacions, sempre s'ha d'acceptar com a bo allò més probable. Si m'han desaparegut les tomàtigues de l'hort, es millor acceptar que alguna persona o animal les ha pispat, abans que pensar que una nau extraterrestre interestelar, després de recórrer milions d'anys llum de distància, ha procedit, amb nocturnitat i alevosia a privar-me de les meves ensalades. Aquesta darrera és una explicació que he sentit, no me l'he inventada, i vos assegur que raonaments així d'espectaculars abunden.
    Quan volem formular una explicació a qualsevol fenòmen, convé tenir ben esmolada la navalla d'Occam, aplicar els pilars del mètode científic (reproductibilitat i falsabilitat), i apostar per la teoria més simple.
    L'escepticisme modern, tanmateix, poc té a veure amb el primitiu. Després d'haver evolucionat a través de  pensadors com Hume, Niestzche, Descartes, Kant, Leibniz, Newton, Poincaré, Einstein, etc. arribam a l'escepticisme racional o científic, que el que fa es qüestionar totes aquelles afirmacions que no tenen prova empírica. Si no tenim proves concluents sempre és millor dubtar que creure. 
   Com a postura epistemològica lluita especialment contra pràctiques pseudocientífiques que generen grans ingressos a costa, moltes vegades, de la salut de les persones, com és el cas de bona part de les anomenades medicines alternatives. Teràpies no regulades i sense cap rigor científic que, no obstant, proliferen arreu i que, en retrassar o excloure de tractaments eficaços provoquen moltes morts.
    Record el cas d'un pare que va tenir una filla afectada per un tumor cancerígen i que era tractada amb quimioteràpia. Arran de la malaltia de la filla va anar informant-se sobre el tema i va anar derivant cap al coneixement de les anomenades teràpies alternatives per al tractament del càncer. Temps més tard vaig sebre de la mort del pare. També ell havia desenvolupat un tumor. La noia sobreviu i treballa de professora. Casualitat. Pot ser.

   No volem dir que enmig d'aquest arsenal acientífic no hi hagi algunes tècniques susceptibles de ser contrastades i acreditar eficàcia terapèutica, i és veritat que no s'hi dediquen massa recursos a la seva investigació, ja que el seu fruit no donaria lloc a una patent, màxima aspiració de la industria farmacèutica. Però en la seva major part el benefici d'aquestes tècniques es limita a una milloria en l'estat d'ànim, que, en algunes patologies, sí pot comportar una millora física, però que és totalment ineficaç en casi totes.
   És cert que és una sort, tant per a noltros com per als metges convencionals i per als pseudometges  també (alguns  inclús titulats en medicina als que se'ls ha anat l'olla) que el nostre organisme, en combinació amb el nostre microbioma, s'arriba a curar tot sol d'algunes de les patologies que mos afecten, i d'aquí els seus "èxits".
     Açò no lleva que la industria farmacèutica, en connivència amb la classe política, tengui comportaments  que, ademés d'immorals, haurien de ser perseguits com delictius, per posar en risc la nostra salut i les nostres finances Tenim exemple recent en la psicosi produïda per la declaració per part de l'OMS de pandèmia de grip A (H1N1) 2009-2010. Dit organisme de l'ONU va canviar, sospitosament ad hoc, la definició de pandèmia per poder aplicar-la al cas, que, finalment, va produir un deu per cent de les morts que es produeixen amb la grip estacional que ens afecta cada any. La conseqüència va ser una despesa farmacèutica ingent, que sens dubte era el pretès.
     També és molt real la possibilitat de creació artificial de virus de grip aviar que es podria propagar entre els humans, i que ha encés el debat sobre la llibertat d'investigació front a la seguretat de la població.

     D'aquí a pensar que la medicina oficial és dolenta i l'alternativa és bona hi ha un abisme. No hi ha una conxorxa contra la nostra salut. El que hi ha són grups de pressió amb moltes ganes de fer negoci i que han de ser controlats, igual que s'ha de controlar l'activitat dels nous bruixots.

diumenge, 15 de juliol de 2012

EL CLUB DELS POETES MORTS

   Què és poesia ?
   I tu ho demanes? Poesia ets tu.
 Ets tu: el dolor, la ràbia, la impotència, l'esperança, la por, el desencís, l'enuig, l'admiració, l'esglai, la joia, l'amor...els teus ulls, el flagell que em descarna, la vida nova que neix, el vent a la cara, el sol a la posta, la tremolosa flor, el misteri, l'angoixa, la solitud...
  Qui no ha escrit un poema fugint de la solitud ?
  Aquests dies es celebra un homenatge a un dels pocs poetes clàssics que encara viuen. No n'hi ha per menys, ja que no és sinó la mort la que, amb el seu polsegós vel, atorga tal distintiu. Obtenir-lo en vida és tranquil.litat en arribar l´hora de travessar el riu cap a la vall perpètua. És la tranquil.litat del faraó, que no  garantia de vida eterna. És fàcil ser profanat o acabar, embalsamat i ridícul a la vitrina closa del museu.
   Què dóna la vida eterna a la poesia ? Què tenen Horaci, Kavafis, Machado, Lorca, Miguel Hernández, Rilke, Alcover, Salvat-Papasseit, Baudelaire...i molts que mai coneixerem, que no tenguin tants d'altres que van tenir una vida florida i que ja no són ni la cendra que van arribar a ser ?
   La resposta, amic -ho has endevinat- es troba en el vent. Ara mateix l'estàs revivint al teu cap: the aswer, my friend, is blowing in the wind...
   La poesia no mor si sap escampar al vent la llavor que la farà renéixer en cada nova primavera, en cada nova lectura. Renaixerà si la seva cariopsi conserva el misteri de fer reviure l'emoció de la mà que la va crear (Com les flors la mà d'Abril desclou ardida...).
  La poesia no és narrativa, encara que aquesta es pugui presentar revestida del vers: pur teatre. No mos vol contar històries ni entretenir. No va dirigida a la nostra raó, sino que malgrat aquella mar  -encara que també gràcies a ella- apel.la a alguna cosa que es troba més al nostre interior. No és una metàfora. La poesia no va dirigida al nostre neocórtex, moderna adquisició dels primats,  sinò que travessant-lo, la seva Ítaca és el sistema límbic, remot inframón on les emocions, com Eurídice, dormen en una reversible mort, tot esperant que Orfeu, amb la seva lira, les torni a reviure.
   No és  fàcil. La llacuna Estígia s'hi interposa. Caront, el barquer d'Hades, no presta el seu servei amb facilitat i, arribats a l'altra riba, Cèrber, el ca de tres caps i coa de serp, barra el pas.


   Només la lira obra el miracle.
   No deixeu Eurídice oblidada en la seva nit. Rescatau-la i tornau-la a la vida.
   Cuidau les vostres emocions.
   Llegiu els clàssics. El Club dels Poetes Morts vos espera..


dijous, 12 de juliol de 2012

PERDRE LA MEMÒRIA

   Ei bloc !

   Dissabte, juliol, vacances, albeta. Concatenació perfecta per anar a córrer i donar-me una endorphine rush o ruixat d'endorfines. Aquestes són un opiaci endògen que segrega de manera natural el nostre cervell quan feim exercici, i en situacions d'excitació o patiment. Actúa com un neurotransmissor amb efectes analgèssics. Fa que disminueixi el dolor que sentim durant un exercici extenuant, com en els esports de resistència. També es creu que són unes de les responsables del que els anglesos en diuen runner's high, l'eufòria del corredor. Un agradable estat físic en que -tot i haver realitzat un perllongat execici- un es troba pletòric i carregat d'energia.
   Començ a "trote borriquero" (no se m'acudeix cap traducció que no faci riure). Millor sempre fer partida d'ase i arribada de cavall, que no al revés. Un bon escalfament és bàsic, sobretot si un ja no té els quinze.
   Avui tenc ganes de rompre'm les cames, així que pujaré al mirador de la platja d'Algaiarens, una pendent curta però intensa. Sense dificultat i amb un ritme sostingut arrib dalt. Com sempre, la vista és magnífica. Allà baix les platges, desertes a n'aquesta hora, amb l'embat del mar acompassat com la respiració d'un fillet del cel adormit. El sol, a l'horitzó, sense pressa, es va descobrint darrera dels llençols de boira matinera.

Foto: C.Tiranya

  Una lluentor en terra em crida l'atenció. Algú, en treure la càmera per fer fotos, ha perdut una targeta de memòria. Com un corb en trobar un tros de vidre lluent, l'agaf i me l'emport al niu.
    Completada la ruta arrib a casa. Pletòric, així com toca.
    La targeta de memòria. Què en faig ? Sóm de natural poc xafarder i no m'agrada ficar el nas en les coses dels altres, així que mirar aquestes fotos, si n'hi ha cap, no em fa gens d'il.lusió. Però és l'única manera de veure si trob alguna pista per localitzar els propietaris. Si l'hagués perduda jo, amb fotos fetes, em sabria bastant de greu.
   Disc extraïble(F:). Carregat de fotos. S'hi veu una familia del més normal. Fan cara de bona gent. Un al.lot que practica atletisme. Se'l veu a vàries competicions. A una d'elles s'albira  part d'un cartell amb el nom d'un club esportiu de Catalunya. Els enviaré un mail amb la foto i cas resolt.
    Me contesten que no el coneixen. Hauré de seguir investigant.
    Miraré les fotos de les competicions per si veig algun escut o ensenya. Les fotos estan preses d'enfora. Ampliant només es distingueix un perfil desdibuixat. Vaig a la web de la Federació Catalana d'Atletisme i allà veig els escuts de tots els clubs. Comparant amb el de la camiseta veig una possible versemblança. Reenvio el mail amb la foto.
    Quan l'he enviat veig un apartat que diu atletes. Hi entro. Aquí tenen  les fotos sense nom dels fillets. Comparant amb el "meu", prest el tenc identificat. Hi ha més fotos de competicions. Allà el veig amb un dorsal. Vaig a l'apartat de classificacions i ja tenc el nom i data de naixement. És un bon corredor.
    Massa fàcil. No m'interessa seguir, però segur que si m'hi posàs prest tindria el domicili i tal vegada fins i tot sabria si és un bon estudiant i qui sap què més.
    Està bé trobar tota aquesta informació dels nostres petits a la xarxa ? No estic massa segur. No sabem quin ús se'n pot fer.
    Algú argumentarà allò d'abusus non tollit usum, que l'abús que es pot fer d'una cosa no ens ha privar del seu ús. Si no fos així, hauríem de prohibir el vi, els guinavets de cuina, el cotxe i fins i tot hauriem de llevar les pedres dels camins.
    Crec que el cas és diferent. La informació personal hauria de estar molt més protegida..
   Cada vegada hi ha més persones que reivindiquen el seu dret a l'oblit a Internet, que desapareguin les seves dades personals i sembla que la cosa és molt difícil.
    Pensem que només pel fet de navegar per la xarxa, es va acumulant informació sobre noltros mitjançant els anomenats "cookies", etc. Es poden conéixer els nostres gustos, interessos, curiositats, afeccions, i fins i tot idèes religioses, polítiques, etc. I no diguem amb la informació que es va bolcant a les xarxes socials i que no tenim ni idea de qui les pot veure.
    Tal vegada hauriem d'estar un poc més gelosos de la nostra privacitat i no posar tantes coses al mostrador.

 



   

diumenge, 8 de juliol de 2012

DEUS EX MACHINA

   La tenim !  Ja no és hipòtesi !

   Després de quasi mig segle des que va ser predita per la teoria que descriu les particules elementals de la matèria visible, anomenada  model estàndard, l'existència del Bosó de Higgs, darrera per demostrar d'aquest model, s'ha comprovat empíricament.

  Iuppi ! Fantàstic !

  I això què és ? Hem descobert el bossot on s'amaguen els diners que mos treuran de pobres ?

  No, no... no va per aquí. A veure si mos aclarim.

  Esteim parlant de les parts més petites de què es composa la matèria, que són indivisibles -sempre hem de dir amb els coneixements actuals- i que tenen noms tant exòtics i quasi culinaris com leptons (electrons, muons i tauons), quarks (6 sabors diferents), hadrons (protons , neutrons), fotons, gluons, mesons,  bossons, etc. i les seves corresponents antipartícules. N'hi ha d'altres, així mateix,  que, per ara són pura especulació teòrica ja que no s'ha pogut demostrar que existeixen en cap experiment, com els gravitons, superbarions, etc D'aquestes partícules hipotètiques ja en tenim una menys : hem caçat -així es creu- la partícula de Higgs. 

     La recerca i captura de la que alguns, en una mala traducció, han anomenat  partícula de Déu, és el projecte científic que  ha mobilitzat més recursos materials i humans de tota la història de la física moderna.
   El nom The God Particle (la partícula-déu), no The God's Particle , es deu a l'obra del premi Nobel de física Leon Lederman The God Particle: If Universe is the Answer, What is the Question ?
  La traducció desvirtuada, ha desfermat tot tipus de fantasies esotèriques per a crèduls de cap fluix. Alguns auguren una terrible ira divina si a Déu li seguim " tocant les partícules".
   L'esmunyedissa i esquiva partícula ha aparegut com el deus ex machina -mai millor dit- d'una tragèdia d'Eurípides. Ha estat registrat pels dos experiments, ATLAS i CMS, del Gran Colisionador d'Hadrons, LHC, a Ginebra. En aquest accelerador de partícules de 27 Km. de llargada es fan colisionar feixos de protons i de nuclis a velocitats properes a la de la llum, que venen a ser 1080 milions de Km./h. D'aquestes col.lisions s'obté moltíssima informació sobre la composició de la matèria. Aquí és on s'ha conseguit localitzar el Higgs.
   Casualment aquesta troballa coincideix amb la celebració dels 120 anys de la teoria de l'electró, proposat per Hendrik Lorentz en 1892 i que va indicar el camí cap a la teoria de la relativitat i la mecànica quàntica.
   Però què és i què té tant especial per atorgar-li epítets divins ?
   El que la fa radicalment especial és que gràcies a ella i a la seva distribució per tots els punts de l'espai (camp de Higgs) existeix la massa, es a dir la matèria, per tant tot el que és. També noltros. D'aquí la seva "divinitat".


    Fugint de tecnicismes, convé recordar que massa i energia són dues magnituts equivalents. Podriem dir que la massa és una concrecció de l'energia. Entre ambdues, com a constant, el quadrat de la velocitat de la llum. És el que explica la simple i genial fórmula de la teoria de la relativitat d'Einstein :


 
    Com diu el títol de Lederman, si l'univers és la resposta, quina és la pregunta ? Com hem arribat aquí ?
    El Higgs mos fa quadrar una explicació plausible.
    La història, tal com l'explica el model estàndard cosmològic o Teoria del Big Bang és aquesta:
   L'univers conegut s'inicia en un punt, amb temperatura i gravetat extremes, i d'allà esclata en una sobtada expansió i es va refredant. Aquí partim d'un primer moment on només hi ha ones d'energia i particules elementals lliures, fins arribar a un univers amb galàxies.
   Al cap d'una centèssima de mil milionèssima de segon, la matèria supera mínimament  l'antimatèria i gràcies a això existim, sinò una hauria anihilat l'altre. Mos salvam per questa petita assimetria.
   No és una pel.lícula lenta precisament. Al cap d'un microsegon, aquesta sopa o plasma de quarks es condensa i apareixen les primeres partícules complexes , els hadrons (protons i neutrons). Amb un festeig rapidíssim, al cap d'un minut es consuma el matrimoni. Amb aquesta unió tenim els primers nuclis.
   A partir d'aquí, ja mos relaxam una mica. Fins que no passen uns 380.000 anys d'expansió, la densitat  no baixa prou per que la llum  pugui fugir de la matèria. Començam a tenir un univers transparent.
   Celebram el nostre 13.700.000.000è aniversari i l'ardor inicial s'ha refredat. Tenim una temperatura mitja a l'univers de -270 graus centígrads. Amb el cap fred mos adonam que el paper del nostre planeta en aquesta "peli" és d'actor secundari. Vivim en un planeta que no és ni gros ni petit, voltant una estrella ni gran ni petita, dins una galàxia ni gran ni petita. Tot açò no està gens malament. Com deien el llatins: in medio virtus. En el punt mig hi ha la virtut. Els extrems sempre són dolents.


   I en Higggs ? No l'heu vist ?
   Rebobinem a càmera lenta. Ha estat com topar-nos amb Artful Dodger, artista del pickpocket a l'Oliver Twist de Dickens. Tant de  moviment en tant poc temps i mos han pres la cartera.
   Analitzem, ralentitzats, els primers fotogrames. Distribuïts dintre del tèrbol brou inicial, unes partícules especials. Veim que el que fan és abraçar-se als corredors corpusculars que són pura energia, fent-los disminuir de velocitat i per tant augmentant la seva massa. Així actúa Higgs. Emprant un mal però ilustratiu exemple, diríem que és com el floculant de la piscina, que va aglutinant i fent més feixugues les partícules en suspensió. Gràcies a ell tenim la piscina clara i transparent, amb els residus (matèria) agrupats i visibles. 
    Amb tot, aquesta matèria visible no representaria més que un 4% del total de l'univers. La resta sería matèria fosca (23%) i energia fosca (73%). Ho inferim pel efectes gravitacionals sobre la visible.
     No us desepereu ! 
     Com més sabem, més interrogants s'obren, i per tant més sabem que ignoram i més ignorants mos sentim. Però la sal de la vida és poder descobrir i comprendre.
    No esborreu la gravació d'aquesta pel.licula. Per entendre-la millor, mos l'haurem d'anar mirant més d'una vegada. I com més la mirem, més l'entendrem i mos entendrem.

   Continuarà...
   

   

dilluns, 25 de juny de 2012

MENORQUÍ D'ALGER...IN PULVEREM REVERTERIS


Ei Bloc !

  Veig al diari Menorca que estan de visita per l'illa els membres d'una associació que es diu Amics dels Fills de Rouïba, descendents de menorquins emigrats a n'aquesta població argelina.
   D'immediat m'ha vingut al pensament la troballa casual que vam tenir d'un cementiri de menorquins quan, de la mà de la deesa Fortuna, viatjaven amb el meu amic Joan, per terres africanes.
    Tot va començar un migdia d'avorriment a final d'estiu, a algún lloc de Menorca, el nom del qual no vull recordar. El que sé segur és que no tenia a la mà asta, sinó llàpis; adarga no sabia què era; el rocí  magre  -la meva bicicleta- reposava a l'ombra i la calor feia grinyolar els cans, tant els galgs corredors com els altres.
   Amb l'esperit reblanit per la canícula, prest van comparéixer els dimonis meridians a fer de les seves, a esvalotar els ocells que tots tenim dins el cap. Com deia el mestre de Ratzinger a  Munic, Gottlieb Söhngen : "Tots el homes tenen un ocell al cap, però només els bisbes pensen que és l'Esperit Sant i a vegades confonen la inspiració amb l'excrement del colom". Ho deia a pesar de ser teòleg, o -precisament-    perquè d'això hi entenia.
   El cas és que, amb els pardals en revolt,  em va  prendre la idea d'anar a veure què tant ample era el món.
   Sense prerdre un minut vaig citar al bar l'Aurora l'únic company que pensava que tindria la disponibilitat i el poc seny per acompanyar-me. No vaig haver d'insistir gens. Agafariem un vol a Alger i d'allà encetaríem periple al voltant del Mare Nostrum fins tornar a casa.
   Amb la motxilla a l'esquena, el  fresc agosarament de la joventut i el sentiment d'invulnerabilitat que dóna la inconsciència, vam partir un tres de desembre de l'any del Senyor de mil nou-cents vuitanta-quatre.
   No teníem el que avui en dirien, amb  manossejat cliché, un full de ruta. Anavem a l'aventura. Ja veuriem on dormiriem i quins camins trepitjaríem. 

Foto: C.Tiranya

  Deixant de banda detalls dignes de ser novelats per millor ploma, va esdevenir que anavem caminant per l'avinguda Premier du Novembre, de Rouïba, a pocs quilòmetres a l'est d'Alger, quan vam passar al costat d'un mur de cementiri. Es veien panteons rematats amb creus, el que ens va cridar l'atenció, ja que mos trobavem in partibus infidelius. 
   Sabedors de la importància que l'emigració menorquina va tenir als segles XIX i XX a la llavors província francesa d'Algèria, vam  mirar d'entrar-hi. Com que estava barrat, mos vam atracar a una comissaria de la policia local que hi havia allà devora. Davant l'explicació de que  mos trobavem en viatge de peregrinació per besar la terra on hi havia enterrats els avis, els agents de l'ordre es van entendrir i  -com correspon a la tradicional hospitalitat àrab, i en absència de claus-  mos  van convidar a botar la tàpia en la seva companyia.
   Sorpresa ! No és que hi hagués algun llinatge menorquí, sinó que ho eren pràcticament tots.
   Al meu quadern de bitàcora vaig apuntar tots aquests: Pons, Cardona, Vidal, Triay, Marquès, Lillo, Royer, Tudurí, Pellet, Camps, Gornès, Morlà, Juan, Mora, Serra, Jordi, Moragues, Orfila, Campin, Anglada, Clement, Vacarisas, Seguí, Casasnovas, Torres, Mascaró, Bagur, Riera, Vicent, Tudurí, Florit, Gorrias...

Foto: C.Tiranya

   El que hauria hagut de ser un jardí cuidat on poder anar a plorar pels avantpassats estimats era, més que un camp sant, un camp d'Agramant, només que aquí el desordre el protagonitzaven les restes dels nostres en lloc de les tropes de cabdill sarraí que pretenia París. Era un fangar. Les males herbes ho entapissaven tot i les heures guaitaven com culebretes malèvoles sortint entre encletxes i retxilleres. Els marbres in memoriam restaven escampats com naips d'una partida inacabada. La història va deixant enrrere més oblid que reconeixement. 
  Entre 1830 i 1850 van travessar la mar per venir a instal.lar-se aquí uns sis mil menorquins, d'un total de prop de deu mil que van prendre el camí de l'emigració, el que vol dir una quarta part de la població de Menorca. Fugíen de les adverses condicions econòmiques de l'illa, agreujades per les mesures del govern espanyol com la prohibició d'importar blat, que va enfonsar la marina mercant illenca, les males collites, etc. També s'ha citat la por a ser cridat a files, que va desfermar una febre d'aliances matrimonials, ja que els casats estaven exents. L'emigració era una sortida temptadora per qui tenia més habilitat en reblanir els torrossos  que el cor de les dones. Aquí se'ls oferia propietat en una terra fèrtil i protecció de l'exèrcit francès. A més, en augmentar la població menorquina a Alger, tothom tenia coneixences i es feia més fàcil. 
  Però els integrants d'aquestes famílies, que van seguir parlant entre ells en menorquí, l'últim català colonial, (llegiu l'interessant estudi  de Marta Marfany: http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000035/00000062.pdf), ja no hi són. Eren entre el milió d'euopeus, que van abandonar el país quan aquest es va declarar independent, farà, el proper cinc de juliol, cinquanta anys. La majoria va partir al sud de França, on encara segueixen donant voltes als records del seus pares.
   Per més detall, i per si alguna autoritat algún dia té interès en cuidar aquestes malves, la localització a Google Maps és: https://maps.google.com/?ll=36.73597,3.28334&z=14&t=h (És el rectangle verd identificat com a Cimetière chrétiens)
  
Memento homo, quia pulvis es et in pulverem reverteris.


dimecres, 20 de juny de 2012

LA TIRANYA DEL CAPITÀ

   Ei bloc !

   Avui fa un mes que me vaig decidir a fer salpar  aquest bloc. No tenia massa clar si seria una travessa de poques singladures, ni  tant sols si sortiriem de port. Però el fet és que navegam amb  vent de popa i  amb tot el drap estès. De moment la mar és plana. Ja arribarà el moment de passar entre Escil.la i Caribdis per veure si aguanta l'esperit mariner.

   Fins ara mos han vingut a saludar cent cinquanta-nou dofins d'Espanya, trenta-cinc dels Estats Units,  cinc d'Alemanya i dos de Regne Unit.
   Què és el que els atreu ?  El que pugui pensar no són més que elucubracions. En qualsevol cas, no hem sortit a la mar per a veure'ls, però  alegren la navegació.
    Alguns dels visitants, aquells que em són més propers, creuen, amb sospites fundades -jo mateix les tenc- que el Capità Tiranya i jo som la mateixa persona.
    Està bé, no ho negaré, ho confés: som el capità Tiranya, o almenys m'ho sembla.
   Tiranya és un terme mariner que no he vist emprat a més llocs que a Menorca i que significa corrent marí, especialment aquells corrents que es produeixen en rades i ports i que fan que els vaixells es desplacin  derivant sense propulssió. El sentit figurat s'utilitza per indicar inclinació, tendència o vocació cap a alguna activitat o estat anímic.
   La paraula m'agrada pel seu ús mariner i local. Conté la ny característica de la nostra llengua, sempre menesterosa de ser veciada.
    Se'm fa agradable fonèticament i semàntica des que la vaig descobrir al poemari Tiranya al vespre, de l'egregi poeta  -i no obstant professor d'Iinstitut- Pere Xerxa,  alter  ego de Joan F. López Casasnovas, qui    -meritòriament-  aconsegueix fer créixer brots tendres enmig dels torrossos ingrats de l'adolescència.
    El títol de capità no ha estat més que un recurs per dotar de major honorabilitat i fins i tot d'un toc romàntic el personatge. Al propi temps recorda -irònicament- aquella dita de ser com el Capità Aranya , que , rememorant a un tal Capità Arana, fa referència a aquells que animen els altres a embarcar-se en empreses a les que ells finalment no es presenten. En aquest cas, contrariament, som l'únic tripulant.

     I com a darrera explicació  - i aquí ja acabaré de parlar de mi-  la foto del meu perfil.
  La vaig triar perquè és, com diríen els nostres besavis, verifigi (de la llatinada vulgaritzada vera effigies), és a dir: tal qual, la imatge del capità descuidat.
    Haureu notat -observadors com sou- que el tocat que porta no és altra cosa sinó un bací de barber, i per tant,  clarament,  no és un capità, sinó l'inigualable desfador de torts Don Quijote de la Mancha (no vull fer de traductor traïdor amb el seu nom).
     L'obra, miraculosament respectada pels transeünts, tot i trobar-se a l'aire lliure a la remota cala d'Ets Alocs, es deu a la mà de l'escultor ciutadellenc Miquel Capó, a qui fris de trobar-me i demanar-li indulgència per la llibertat que m'he pres.



Foto: C.Tiranya

     No res més. No sigueu massa exigents amb el meu pobre enteniment i preniu-vos les meves cadufades com el que són: els pensaments d'un que ralla tot sol. Tanmateix, seguiré pensant que són gegants...

   Ite, missa est.

dissabte, 16 de juny de 2012

PASSAR BASCA

   Matí sabatí.
  Amb esperit monacal començ les meves matines esportives. Avui toca fer unes vint mil passes.
  Després de fer les meves ablucions i estiraments començam a córrer.

   Magnum mysterium ! De nou la llum ha vençut a les tenebres, que fugen, cada dia més ràpides, cap a ponent. Donant-lis l'esquena m'encamin cap a l'alba. La Vall m'espera.
   Però el sol no guaita, passa basca. I què és la basca ? vos demanareu. Serà una gernació de gent que passa ? Més tost n'hi hauria d'haver molta per tapar el sol. Una senyora de Bilbao ? Els de Bilbao  -ja sabem  com són-   poden tapar el sol tranquil.lament...però no.


Foto: C.Tiranya

  La paraula basca té significats molt diversos segons el lloc. Aquí, a Menorca, s'empra, o casi millor dit s'emprava  (només li he sentir dir a gent d'edat) com  l'equivalent de xafogor. També es deia -encara que ja quasi ningú la utilitza- per refrerir-se a aquelles boires marines que envaeixen, de tant en tant, terra ferma. És una expressió que, de tant oblidada, no figura al diccionari més que de refiló, recollida en algún refrany, com A les mars basques i a la terra humit (DCVB Alcover-Moll).
   Així que, com deia, quan he arribat a La Vall passava basca. Tot i que el dia prometia aixecar-se esplendorós, a primera hora  semblava que corria per alta muntanya, amb les carenes cobertes de cotó.
   Ha estat, però,  una juguesca breu, ja que el sol, rabiós de ser destorbat quan s'apropa el seu dia de glòria, prest ha donat el joc per escampat.

   Arribam a la Platja des Bot... Invassió!

Foto: C.Tiranya
   Fondejats entre les dues platges, una filada de velers. Sant Joan és aprop i el desembarc serà imminent.


Foto: C.Tiranya

 Demà és diumenge des be, inici de la festa. Ja fa dies que es nota una mica d'esvalot. Es netegen vidres i pestells. Els emblanquinadors no donen abast. Els forns no aturen de gestar coques i ensaïmades. El gin, la llimonada fresca, dolces i pastissets. Tot ha d'estar a punt. Els adolescents somien cavalls i els cavalls...qui sap.  Alguns altres -pocs- alèrgics a tumults i algaravies, preparen  el seu exili temporal.

   Comença a fer calor. Afluix una mica el ritme.

  Avui és el dia que marca la tradició per a collir la nostra camamil.la. Dic nostra perque és un endemisme de  les Illes Balears. És la Santolina chamaecyparissus. No s'ha de confondre amb la que venen ensobrada  , que és la Matricaria chamomilla . Només tenen en comú el nom vulgar . La de Menorca té un intens i al mateix temps delicat aroma i propietats que l'han feta ser molt estimada en l'arsenal de remeis caçolans.

Foto: C.Tiranya
 
   Com que sempre convé tenir-ne per un mal de panxa, me retur a collir-ne un ramet. Quan arribi l'hauré de posar al sol per tallucar-la un altre dia.
   Amb el ram a la mà, més que un corredor de fons, faig la pinta d'un padrí despistat que arriba tard a recollir a la nuvia, però no crec que trobi massa espectadors crítics.

    Envoltat per l'oloreta de la camamil.la arribam a casa. Tothom encara dorm. Canten els ocellets. Dos puputs festegen dalt una branca. El dia comença bé.

Foto: C.Tiranya


dimecres, 13 de juny de 2012

ELS DEUTES DELS NOSTRES AVANTPASSATS (III)

  Continuant amb la ca(k)bòria econòmica, deiem que ens trobam amb un sistema caòtic i que com a tal és de molt difícil modelització. Parlam, això sí, de les economies capitalistes modernes, on els agents actúen lliurement, no de l'economia de sistemes totalitaris .
  A curt termini, en l'anàlisi econòmica, podem pensar en relacions determinístiques, de causa-efecte, i encara seria discutible (pensem en la indomable prima de risc, el diferencial que paga un estat respecte de l'alemany  -paradigma de fortalesa ara mateix-   per a  finançar el seu deute públic). A llarg termini, en canvi, tal com correspon a sistemes caòtics, els resultats no es poden predir. Amb tot, en els propers anys, com ja haviem dit,  disciplines com l'econofísica (física de sistemes complexos i mecànica estadística) aportaran majors coneixements que haurien d'encaminar cap a polítiques que dotin el sistema de major estabilitat. Ara bé, convé conéixer perquè actuem com ho feim.

     Val, val...tot això massa acadèmic. En pla: tenim un merder descontrolat on no hi ha qui s'aclari i on qui més en sap està més enredat que un ca amb un os. No tenim ni idea de com evolucionarà la situació actual (sistema caòtic). Els agents econòmics, principalment els inversors, actúen amb estratègies de por, especulant a curt (atacant ) contra el visiblement més dèbil i respectant el més fort. D'aquesta manera el dèbil es segueix afeblint i el fort pot seguir pastant -i pontificant sobre ortodòxies- tranquil.lament
   El que dóna el component de caoticitat al sistema no és altra cosa que la nostra manera d'organitzar la cacera. El nostre instint és el  de caçador-recol.lector, i aquest és el que domina els mercats.
   Disfressats amb les nostres corbates i mocadors, i parapetats darrere de la pantalla de l'ordinador, les nostres estratègies de supervivència no han variat. Vam baixar dels arbres arran de terra, ens vam convertir en caçadors errants, després sedentaris i, finalment, el nostre tret diferencial amb altres animals -la cultura- ens ha duit a uns nivells de sofisticació que ens fan perdre l'objectivitat a l'hora estudiar el comportament de l'orgullós sapiens. Sempre ha estat difícil ser jutge i part.
   De la nostra evolució, aquí tant resumideta, hem de destacar el fet que ens vam convertir en homínids rapinyàires. De vegetarians adaptats al bosc, en un no res -parlant en termes evolutius- els descendents de l'austrolopitecus  Lucy es van veure abocats a un entorn on només podíen sobreviure comportant-se com a carnissers intel.ligents. Això va ser ara fa entre tres i dos milions d'anys, no sabem precisar més.
    Ara bé,si mos comparam amb els animals carnívors, veim que aquests disposen d'adaptacions molt especialitzades que noltros no tenim: grans ullals, urpes, musculatura forta i elàstica, extraordinària resistència física , etc.. així com un equipament sensorial de luxe: un olfacte milions de vegades més fi que el nostre, una visió molt sensible al moviment i una oïda finíssima. Al seu costat noltros, a pèl i amb les mans nues, com a caçadors,  faríem "sa pena" que diuen els meus fills..
    Amb tant d'equipament guerrer, les relacions socials d'aquests animals es farien molt perilloses, el que comprometria la viabilitat de l'espècie. Per tal d'evitar-ho, l'evolució els ha dotat de grans inhibicions per no utilitzar-les contra els seus congèneres.
     Vet aquí, idò, dos aspectes que seran clau en el desenvolupament dels homínids: no disposam d'armes naturals per a la caça i no tenim inhibicions que ens aturin d'emprar les  artificials que hem inventat contra els membres de la nostra pròpia espècie.

    Seguirem...


dissabte, 9 de juny de 2012

CREMA EL SOLSTICI

Ei Bloc !

   De bon matí i aprofitant un alè d'airina fresca, obsequi de la Tramuntana, he quedat amb els meus companys Luciano, Karl, Wolfgang Amadeus, Johann Sebastian i algún més per anar a pagar el delme voluntari de la meva mitja marató mensual.
   És delme pel que té d'obligació, encara que aquesta me l'hagi imposada jo mateix. En això consisteix el sentit de la vida, en posar-se continuament petits objectius, fites que coronar. L'important, ja ho sabem, no és la meta en sí mateixa, sinó que aquesta és la que ens dóna coratge per avançar. Que no arribam a l'Itaca que somiàvem, mos n'inventam una altra sense perdre un instant en plors i planys. Com deia el gran Winston, l'èxit consisteix en anar de fracàs en fracàs sense perdre l'entusiasme.


Foto: C.Tiranya

 El solstici d'estiu és aprop. Ja crema. L'astre rei demana pleitesia de bona hora. La deesa Ceres fa la vessa amb els seus llençols d'or cobrint les tanques, per on neden, aquí i allà, com  ninfes d'aigua, les blaves flors de l'Axicòria. La primavera encara és viva, però ja se la veu defallint. De la  sang de la rossella, que cobria tanques i voreres, ja només en queden els estigmes. La nova llavor ja ha estat creada. Pot morir tranquil.la. La seva vida ha tingut sentit. Jenkins toca el seu Benedictus. Una llàgrima em rodola per la cara. Només dues o tres peces musicals em produeixen aquest efecte i aquesta és una d'elles. Em faig vell. Per molts anys, si convé.

   Travessam la tupida ombra de l'alzinar centenari. Amb no massa imaginació podem veure un grup de druides  celtes amb el seu home de vímet celebrant missa primera.

Foto: C.Tiranya

   A les cabelleres lluentes dels pins, amb la primera escalfor, comencen a cruixir les pinyes, alliberant un Apocalypse Now de pinyons alats com helicòpters que, a diferència d'aquells, escampen vida. És massa dematí per a Wagner. Pavarotti és més bon company en aquestes hores. Guardo negli occhi la ragazza quegli occhi verdi como il mare...La vida és bella. Llàstima que no ho sigui sempre i per a tots.

Foto: C.Tiranya

 Arribam a sa Font de Sa Teula, que regala el seu fresc rajolí a tot el qui hi passa. Glopet i desfeim el camí cap a casa.
Foto: C.Tiranya


  Entre les cabelleres argentades dels ullastres despentinats per la brisa destaquen, allà enfora, les cases senyorials de  Sa Font Santa. Si se m'aparaguessin els ormetjos de pintar, m'hi entretindria una estona.

Foto: C.Tiranya

   Luciano força el ritme.  Celeste Aïda, forma divina. Místico serto di luce e fior. Del mio pensiero tu sei regina, tu de mia vita sei lo splendor. Il tuo bel cielo vorrei ridarti li dolce brezze dil patrio suol. Un regal certo sul crin posarti. Ergerti un trono vicino al sol !
    
   L'èxtasi.


Foto: C.Tiranya