dilluns, 25 de juny de 2012

MENORQUÍ D'ALGER...IN PULVEREM REVERTERIS


Ei Bloc !

  Veig al diari Menorca que estan de visita per l'illa els membres d'una associació que es diu Amics dels Fills de Rouïba, descendents de menorquins emigrats a n'aquesta població argelina.
   D'immediat m'ha vingut al pensament la troballa casual que vam tenir d'un cementiri de menorquins quan, de la mà de la deesa Fortuna, viatjaven amb el meu amic Joan, per terres africanes.
    Tot va començar un migdia d'avorriment a final d'estiu, a algún lloc de Menorca, el nom del qual no vull recordar. El que sé segur és que no tenia a la mà asta, sinó llàpis; adarga no sabia què era; el rocí  magre  -la meva bicicleta- reposava a l'ombra i la calor feia grinyolar els cans, tant els galgs corredors com els altres.
   Amb l'esperit reblanit per la canícula, prest van comparéixer els dimonis meridians a fer de les seves, a esvalotar els ocells que tots tenim dins el cap. Com deia el mestre de Ratzinger a  Munic, Gottlieb Söhngen : "Tots el homes tenen un ocell al cap, però només els bisbes pensen que és l'Esperit Sant i a vegades confonen la inspiració amb l'excrement del colom". Ho deia a pesar de ser teòleg, o -precisament-    perquè d'això hi entenia.
   El cas és que, amb els pardals en revolt,  em va  prendre la idea d'anar a veure què tant ample era el món.
   Sense prerdre un minut vaig citar al bar l'Aurora l'únic company que pensava que tindria la disponibilitat i el poc seny per acompanyar-me. No vaig haver d'insistir gens. Agafariem un vol a Alger i d'allà encetaríem periple al voltant del Mare Nostrum fins tornar a casa.
   Amb la motxilla a l'esquena, el  fresc agosarament de la joventut i el sentiment d'invulnerabilitat que dóna la inconsciència, vam partir un tres de desembre de l'any del Senyor de mil nou-cents vuitanta-quatre.
   No teníem el que avui en dirien, amb  manossejat cliché, un full de ruta. Anavem a l'aventura. Ja veuriem on dormiriem i quins camins trepitjaríem. 

Foto: C.Tiranya

  Deixant de banda detalls dignes de ser novelats per millor ploma, va esdevenir que anavem caminant per l'avinguda Premier du Novembre, de Rouïba, a pocs quilòmetres a l'est d'Alger, quan vam passar al costat d'un mur de cementiri. Es veien panteons rematats amb creus, el que ens va cridar l'atenció, ja que mos trobavem in partibus infidelius. 
   Sabedors de la importància que l'emigració menorquina va tenir als segles XIX i XX a la llavors província francesa d'Algèria, vam  mirar d'entrar-hi. Com que estava barrat, mos vam atracar a una comissaria de la policia local que hi havia allà devora. Davant l'explicació de que  mos trobavem en viatge de peregrinació per besar la terra on hi havia enterrats els avis, els agents de l'ordre es van entendrir i  -com correspon a la tradicional hospitalitat àrab, i en absència de claus-  mos  van convidar a botar la tàpia en la seva companyia.
   Sorpresa ! No és que hi hagués algun llinatge menorquí, sinó que ho eren pràcticament tots.
   Al meu quadern de bitàcora vaig apuntar tots aquests: Pons, Cardona, Vidal, Triay, Marquès, Lillo, Royer, Tudurí, Pellet, Camps, Gornès, Morlà, Juan, Mora, Serra, Jordi, Moragues, Orfila, Campin, Anglada, Clement, Vacarisas, Seguí, Casasnovas, Torres, Mascaró, Bagur, Riera, Vicent, Tudurí, Florit, Gorrias...

Foto: C.Tiranya

   El que hauria hagut de ser un jardí cuidat on poder anar a plorar pels avantpassats estimats era, més que un camp sant, un camp d'Agramant, només que aquí el desordre el protagonitzaven les restes dels nostres en lloc de les tropes de cabdill sarraí que pretenia París. Era un fangar. Les males herbes ho entapissaven tot i les heures guaitaven com culebretes malèvoles sortint entre encletxes i retxilleres. Els marbres in memoriam restaven escampats com naips d'una partida inacabada. La història va deixant enrrere més oblid que reconeixement. 
  Entre 1830 i 1850 van travessar la mar per venir a instal.lar-se aquí uns sis mil menorquins, d'un total de prop de deu mil que van prendre el camí de l'emigració, el que vol dir una quarta part de la població de Menorca. Fugíen de les adverses condicions econòmiques de l'illa, agreujades per les mesures del govern espanyol com la prohibició d'importar blat, que va enfonsar la marina mercant illenca, les males collites, etc. També s'ha citat la por a ser cridat a files, que va desfermar una febre d'aliances matrimonials, ja que els casats estaven exents. L'emigració era una sortida temptadora per qui tenia més habilitat en reblanir els torrossos  que el cor de les dones. Aquí se'ls oferia propietat en una terra fèrtil i protecció de l'exèrcit francès. A més, en augmentar la població menorquina a Alger, tothom tenia coneixences i es feia més fàcil. 
  Però els integrants d'aquestes famílies, que van seguir parlant entre ells en menorquí, l'últim català colonial, (llegiu l'interessant estudi  de Marta Marfany: http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000035/00000062.pdf), ja no hi són. Eren entre el milió d'euopeus, que van abandonar el país quan aquest es va declarar independent, farà, el proper cinc de juliol, cinquanta anys. La majoria va partir al sud de França, on encara segueixen donant voltes als records del seus pares.
   Per més detall, i per si alguna autoritat algún dia té interès en cuidar aquestes malves, la localització a Google Maps és: https://maps.google.com/?ll=36.73597,3.28334&z=14&t=h (És el rectangle verd identificat com a Cimetière chrétiens)
  
Memento homo, quia pulvis es et in pulverem reverteris.


dimecres, 20 de juny de 2012

LA TIRANYA DEL CAPITÀ

   Ei bloc !

   Avui fa un mes que me vaig decidir a fer salpar  aquest bloc. No tenia massa clar si seria una travessa de poques singladures, ni  tant sols si sortiriem de port. Però el fet és que navegam amb  vent de popa i  amb tot el drap estès. De moment la mar és plana. Ja arribarà el moment de passar entre Escil.la i Caribdis per veure si aguanta l'esperit mariner.

   Fins ara mos han vingut a saludar cent cinquanta-nou dofins d'Espanya, trenta-cinc dels Estats Units,  cinc d'Alemanya i dos de Regne Unit.
   Què és el que els atreu ?  El que pugui pensar no són més que elucubracions. En qualsevol cas, no hem sortit a la mar per a veure'ls, però  alegren la navegació.
    Alguns dels visitants, aquells que em són més propers, creuen, amb sospites fundades -jo mateix les tenc- que el Capità Tiranya i jo som la mateixa persona.
    Està bé, no ho negaré, ho confés: som el capità Tiranya, o almenys m'ho sembla.
   Tiranya és un terme mariner que no he vist emprat a més llocs que a Menorca i que significa corrent marí, especialment aquells corrents que es produeixen en rades i ports i que fan que els vaixells es desplacin  derivant sense propulssió. El sentit figurat s'utilitza per indicar inclinació, tendència o vocació cap a alguna activitat o estat anímic.
   La paraula m'agrada pel seu ús mariner i local. Conté la ny característica de la nostra llengua, sempre menesterosa de ser veciada.
    Se'm fa agradable fonèticament i semàntica des que la vaig descobrir al poemari Tiranya al vespre, de l'egregi poeta  -i no obstant professor d'Iinstitut- Pere Xerxa,  alter  ego de Joan F. López Casasnovas, qui    -meritòriament-  aconsegueix fer créixer brots tendres enmig dels torrossos ingrats de l'adolescència.
    El títol de capità no ha estat més que un recurs per dotar de major honorabilitat i fins i tot d'un toc romàntic el personatge. Al propi temps recorda -irònicament- aquella dita de ser com el Capità Aranya , que , rememorant a un tal Capità Arana, fa referència a aquells que animen els altres a embarcar-se en empreses a les que ells finalment no es presenten. En aquest cas, contrariament, som l'únic tripulant.

     I com a darrera explicació  - i aquí ja acabaré de parlar de mi-  la foto del meu perfil.
  La vaig triar perquè és, com diríen els nostres besavis, verifigi (de la llatinada vulgaritzada vera effigies), és a dir: tal qual, la imatge del capità descuidat.
    Haureu notat -observadors com sou- que el tocat que porta no és altra cosa sinó un bací de barber, i per tant,  clarament,  no és un capità, sinó l'inigualable desfador de torts Don Quijote de la Mancha (no vull fer de traductor traïdor amb el seu nom).
     L'obra, miraculosament respectada pels transeünts, tot i trobar-se a l'aire lliure a la remota cala d'Ets Alocs, es deu a la mà de l'escultor ciutadellenc Miquel Capó, a qui fris de trobar-me i demanar-li indulgència per la llibertat que m'he pres.



Foto: C.Tiranya

     No res més. No sigueu massa exigents amb el meu pobre enteniment i preniu-vos les meves cadufades com el que són: els pensaments d'un que ralla tot sol. Tanmateix, seguiré pensant que són gegants...

   Ite, missa est.

dissabte, 16 de juny de 2012

PASSAR BASCA

   Matí sabatí.
  Amb esperit monacal començ les meves matines esportives. Avui toca fer unes vint mil passes.
  Després de fer les meves ablucions i estiraments començam a córrer.

   Magnum mysterium ! De nou la llum ha vençut a les tenebres, que fugen, cada dia més ràpides, cap a ponent. Donant-lis l'esquena m'encamin cap a l'alba. La Vall m'espera.
   Però el sol no guaita, passa basca. I què és la basca ? vos demanareu. Serà una gernació de gent que passa ? Més tost n'hi hauria d'haver molta per tapar el sol. Una senyora de Bilbao ? Els de Bilbao  -ja sabem  com són-   poden tapar el sol tranquil.lament...però no.


Foto: C.Tiranya

  La paraula basca té significats molt diversos segons el lloc. Aquí, a Menorca, s'empra, o casi millor dit s'emprava  (només li he sentir dir a gent d'edat) com  l'equivalent de xafogor. També es deia -encara que ja quasi ningú la utilitza- per refrerir-se a aquelles boires marines que envaeixen, de tant en tant, terra ferma. És una expressió que, de tant oblidada, no figura al diccionari més que de refiló, recollida en algún refrany, com A les mars basques i a la terra humit (DCVB Alcover-Moll).
   Així que, com deia, quan he arribat a La Vall passava basca. Tot i que el dia prometia aixecar-se esplendorós, a primera hora  semblava que corria per alta muntanya, amb les carenes cobertes de cotó.
   Ha estat, però,  una juguesca breu, ja que el sol, rabiós de ser destorbat quan s'apropa el seu dia de glòria, prest ha donat el joc per escampat.

   Arribam a la Platja des Bot... Invassió!

Foto: C.Tiranya
   Fondejats entre les dues platges, una filada de velers. Sant Joan és aprop i el desembarc serà imminent.


Foto: C.Tiranya

 Demà és diumenge des be, inici de la festa. Ja fa dies que es nota una mica d'esvalot. Es netegen vidres i pestells. Els emblanquinadors no donen abast. Els forns no aturen de gestar coques i ensaïmades. El gin, la llimonada fresca, dolces i pastissets. Tot ha d'estar a punt. Els adolescents somien cavalls i els cavalls...qui sap.  Alguns altres -pocs- alèrgics a tumults i algaravies, preparen  el seu exili temporal.

   Comença a fer calor. Afluix una mica el ritme.

  Avui és el dia que marca la tradició per a collir la nostra camamil.la. Dic nostra perque és un endemisme de  les Illes Balears. És la Santolina chamaecyparissus. No s'ha de confondre amb la que venen ensobrada  , que és la Matricaria chamomilla . Només tenen en comú el nom vulgar . La de Menorca té un intens i al mateix temps delicat aroma i propietats que l'han feta ser molt estimada en l'arsenal de remeis caçolans.

Foto: C.Tiranya
 
   Com que sempre convé tenir-ne per un mal de panxa, me retur a collir-ne un ramet. Quan arribi l'hauré de posar al sol per tallucar-la un altre dia.
   Amb el ram a la mà, més que un corredor de fons, faig la pinta d'un padrí despistat que arriba tard a recollir a la nuvia, però no crec que trobi massa espectadors crítics.

    Envoltat per l'oloreta de la camamil.la arribam a casa. Tothom encara dorm. Canten els ocellets. Dos puputs festegen dalt una branca. El dia comença bé.

Foto: C.Tiranya


dimecres, 13 de juny de 2012

ELS DEUTES DELS NOSTRES AVANTPASSATS (III)

  Continuant amb la ca(k)bòria econòmica, deiem que ens trobam amb un sistema caòtic i que com a tal és de molt difícil modelització. Parlam, això sí, de les economies capitalistes modernes, on els agents actúen lliurement, no de l'economia de sistemes totalitaris .
  A curt termini, en l'anàlisi econòmica, podem pensar en relacions determinístiques, de causa-efecte, i encara seria discutible (pensem en la indomable prima de risc, el diferencial que paga un estat respecte de l'alemany  -paradigma de fortalesa ara mateix-   per a  finançar el seu deute públic). A llarg termini, en canvi, tal com correspon a sistemes caòtics, els resultats no es poden predir. Amb tot, en els propers anys, com ja haviem dit,  disciplines com l'econofísica (física de sistemes complexos i mecànica estadística) aportaran majors coneixements que haurien d'encaminar cap a polítiques que dotin el sistema de major estabilitat. Ara bé, convé conéixer perquè actuem com ho feim.

     Val, val...tot això massa acadèmic. En pla: tenim un merder descontrolat on no hi ha qui s'aclari i on qui més en sap està més enredat que un ca amb un os. No tenim ni idea de com evolucionarà la situació actual (sistema caòtic). Els agents econòmics, principalment els inversors, actúen amb estratègies de por, especulant a curt (atacant ) contra el visiblement més dèbil i respectant el més fort. D'aquesta manera el dèbil es segueix afeblint i el fort pot seguir pastant -i pontificant sobre ortodòxies- tranquil.lament
   El que dóna el component de caoticitat al sistema no és altra cosa que la nostra manera d'organitzar la cacera. El nostre instint és el  de caçador-recol.lector, i aquest és el que domina els mercats.
   Disfressats amb les nostres corbates i mocadors, i parapetats darrere de la pantalla de l'ordinador, les nostres estratègies de supervivència no han variat. Vam baixar dels arbres arran de terra, ens vam convertir en caçadors errants, després sedentaris i, finalment, el nostre tret diferencial amb altres animals -la cultura- ens ha duit a uns nivells de sofisticació que ens fan perdre l'objectivitat a l'hora estudiar el comportament de l'orgullós sapiens. Sempre ha estat difícil ser jutge i part.
   De la nostra evolució, aquí tant resumideta, hem de destacar el fet que ens vam convertir en homínids rapinyàires. De vegetarians adaptats al bosc, en un no res -parlant en termes evolutius- els descendents de l'austrolopitecus  Lucy es van veure abocats a un entorn on només podíen sobreviure comportant-se com a carnissers intel.ligents. Això va ser ara fa entre tres i dos milions d'anys, no sabem precisar més.
    Ara bé,si mos comparam amb els animals carnívors, veim que aquests disposen d'adaptacions molt especialitzades que noltros no tenim: grans ullals, urpes, musculatura forta i elàstica, extraordinària resistència física , etc.. així com un equipament sensorial de luxe: un olfacte milions de vegades més fi que el nostre, una visió molt sensible al moviment i una oïda finíssima. Al seu costat noltros, a pèl i amb les mans nues, com a caçadors,  faríem "sa pena" que diuen els meus fills..
    Amb tant d'equipament guerrer, les relacions socials d'aquests animals es farien molt perilloses, el que comprometria la viabilitat de l'espècie. Per tal d'evitar-ho, l'evolució els ha dotat de grans inhibicions per no utilitzar-les contra els seus congèneres.
     Vet aquí, idò, dos aspectes que seran clau en el desenvolupament dels homínids: no disposam d'armes naturals per a la caça i no tenim inhibicions que ens aturin d'emprar les  artificials que hem inventat contra els membres de la nostra pròpia espècie.

    Seguirem...


dissabte, 9 de juny de 2012

CREMA EL SOLSTICI

Ei Bloc !

   De bon matí i aprofitant un alè d'airina fresca, obsequi de la Tramuntana, he quedat amb els meus companys Luciano, Karl, Wolfgang Amadeus, Johann Sebastian i algún més per anar a pagar el delme voluntari de la meva mitja marató mensual.
   És delme pel que té d'obligació, encara que aquesta me l'hagi imposada jo mateix. En això consisteix el sentit de la vida, en posar-se continuament petits objectius, fites que coronar. L'important, ja ho sabem, no és la meta en sí mateixa, sinó que aquesta és la que ens dóna coratge per avançar. Que no arribam a l'Itaca que somiàvem, mos n'inventam una altra sense perdre un instant en plors i planys. Com deia el gran Winston, l'èxit consisteix en anar de fracàs en fracàs sense perdre l'entusiasme.


Foto: C.Tiranya

 El solstici d'estiu és aprop. Ja crema. L'astre rei demana pleitesia de bona hora. La deesa Ceres fa la vessa amb els seus llençols d'or cobrint les tanques, per on neden, aquí i allà, com  ninfes d'aigua, les blaves flors de l'Axicòria. La primavera encara és viva, però ja se la veu defallint. De la  sang de la rossella, que cobria tanques i voreres, ja només en queden els estigmes. La nova llavor ja ha estat creada. Pot morir tranquil.la. La seva vida ha tingut sentit. Jenkins toca el seu Benedictus. Una llàgrima em rodola per la cara. Només dues o tres peces musicals em produeixen aquest efecte i aquesta és una d'elles. Em faig vell. Per molts anys, si convé.

   Travessam la tupida ombra de l'alzinar centenari. Amb no massa imaginació podem veure un grup de druides  celtes amb el seu home de vímet celebrant missa primera.

Foto: C.Tiranya

   A les cabelleres lluentes dels pins, amb la primera escalfor, comencen a cruixir les pinyes, alliberant un Apocalypse Now de pinyons alats com helicòpters que, a diferència d'aquells, escampen vida. És massa dematí per a Wagner. Pavarotti és més bon company en aquestes hores. Guardo negli occhi la ragazza quegli occhi verdi como il mare...La vida és bella. Llàstima que no ho sigui sempre i per a tots.

Foto: C.Tiranya

 Arribam a sa Font de Sa Teula, que regala el seu fresc rajolí a tot el qui hi passa. Glopet i desfeim el camí cap a casa.
Foto: C.Tiranya


  Entre les cabelleres argentades dels ullastres despentinats per la brisa destaquen, allà enfora, les cases senyorials de  Sa Font Santa. Si se m'aparaguessin els ormetjos de pintar, m'hi entretindria una estona.

Foto: C.Tiranya

   Luciano força el ritme.  Celeste Aïda, forma divina. Místico serto di luce e fior. Del mio pensiero tu sei regina, tu de mia vita sei lo splendor. Il tuo bel cielo vorrei ridarti li dolce brezze dil patrio suol. Un regal certo sul crin posarti. Ergerti un trono vicino al sol !
    
   L'èxtasi.


Foto: C.Tiranya
                           









dimarts, 5 de juny de 2012

ELS DEUTES DELS NOSTRES AVANTPASSATS (II)

    Més de crisi.
    Però abans una petita puntualització
    El comentari inicial de l 'article anterior  no s'ha d'entendre com  un menysteniment cap els economistes, sinó com una constatació que, com a disciplina científica, és insuficient per explicar el procés caòtic que és el desenvolupament econòmic global. La frase de que els economistes són molt bons fent prediccions del passat, li vaig sentir dir a Ernest Lluch, qui afegia  -amb el seu fi sentit de l'humor- que no hi estava d'acord i que els era francament difícil explicar el passat. Afegia que, per exemple, encara no tenim una idea clara de quines van ser  les causes que van portar a la gran crisi de 1929.
    Recordarem, per qui no ho sapi, que Ernest Luch va ser un molt respectat catedràtic d'història econòmica, d'una capacitat de treball fora del comú i alumne aventatjat del genial professor Fabià Estapé  i que va ser covardament assasinat per ETA l'any 2000.

    Fet aquest petit  homenatge obligat, seguim amb les nostres cabòries econòmiques.

    Deiem que ens trobam davant un sistema caòtic  -que no aleatori-   comparable al del temps atmosfèric -no confondre amb el clima- molt sensible a petits canvis. Lleugeres variacions inicials fan que el sistema vagi cap a Son Bel.lo quan l'esperavem a Son Catel.lo. És l'efecte papallona, estudiat pel matemàtic i meteoròleg Edward Lorenz.
    Aquí tenim l'anomenda Teoria del Caos, que, per despistar, no és una teoria, sino una sèrie de fórmules, postulats i plantejaments que intenten estudiar sistemes dinàmics esquius, com ara la meteorologia, dinàmica de fluids, tectònica de plaques, sistemes planetaris, física quàntica i fins i tot útil en medicina  i entorns organitzatius complexos, i als que  s'haurà de sumar inevitablement la ciència econòmica.
   Amb atordiment, nostre i dels propis economistes, veim que, actualment, tant en  les anàlisis econòmiques com en les  polítiques que se'n deriven, s'encalcen papallons, i mai millor dit. El problema radica en que a la ciència econòmica, els arbres no li deixen veure el bosc. S´ha centrat en analitzar els mercats i l'intercanvi comercial, sense explicar l'origen dels problemes i per tant, sense poder aconsellar polítiques públiques adequades.
   Hem arribat a la paràlisi per l'anàlisi. Ara només ens queda que en les universitats i centres de decisió s'obrin les finestres per donar entrada a l'aire fresc que ens faci obrir els ulls que tenim mig clucs de tant de fum.  Els estudis hauran de ser inevitablement interdisciplinars, donant entrada en la docència a la fins ara  marginada economia heterodoxa ('economia biofísica, etc.), matemàtica, psicologia i antropologia socials i altres.
   D'altra banda, s'hauran d'establir mecanismes de control per evitar que amb els nostres comportaments instintius, i aquí tornarem a parlar de primats, ens aniguem fent mal els uns als altres. Però aquest serà tema per a un altre dia.
 
   Seguirem...