Ús de continguts

Tots els continguts d'aquest blog poden ser emprats lliurement per qui ho desitgi.
Si esmenteu la font quedareu com a senyors.

dilluns, 25 de juny de 2012

MENORQUÍ D'ALGER...IN PULVEREM REVERTERIS


Ei Bloc !

  Veig al diari Menorca que estan de visita per l'illa els membres d'una associació que es diu Amics dels Fills de Rouïba, descendents de menorquins emigrats a n'aquesta població argelina.
   D'immediat m'ha vingut al pensament la troballa casual que vam tenir d'un cementiri de menorquins quan, de la mà de la deesa Fortuna, viatjaven amb el meu amic Joan, per terres africanes.
    Tot va començar un migdia d'avorriment a final d'estiu, a algún lloc de Menorca, el nom del qual no vull recordar. El que sé segur és que no tenia a la mà asta, sinó llàpis; adarga no sabia què era; el rocí  magre  -la meva bicicleta- reposava a l'ombra i la calor feia grinyolar els cans, tant els galgs corredors com els altres.
   Amb l'esperit reblanit per la canícula, prest van comparéixer els dimonis meridians a fer de les seves, a esvalotar els ocells que tots tenim dins el cap. Com deia el mestre de Ratzinger a  Munic, Gottlieb Söhngen : "Tots el homes tenen un ocell al cap, però només els bisbes pensen que és l'Esperit Sant i a vegades confonen la inspiració amb l'excrement del colom". Ho deia a pesar de ser teòleg, o -precisament-    perquè d'això hi entenia.
   El cas és que, amb els pardals en revolt,  em va  prendre la idea d'anar a veure què tant ample era el món.
   Sense prerdre un minut vaig citar al bar l'Aurora l'únic company que pensava que tindria la disponibilitat i el poc seny per acompanyar-me. No vaig haver d'insistir gens. Agafariem un vol a Alger i d'allà encetaríem periple al voltant del Mare Nostrum fins tornar a casa.
   Amb la motxilla a l'esquena, el  fresc agosarament de la joventut i el sentiment d'invulnerabilitat que dóna la inconsciència, vam partir un tres de desembre de l'any del Senyor de mil nou-cents vuitanta-quatre.
   No teníem el que avui en dirien, amb  manossejat cliché, un full de ruta. Anavem a l'aventura. Ja veuriem on dormiriem i quins camins trepitjaríem. 

Foto: C.Tiranya

  Deixant de banda detalls dignes de ser novelats per millor ploma, va esdevenir que anavem caminant per l'avinguda Premier du Novembre, de Rouïba, a pocs quilòmetres a l'est d'Alger, quan vam passar al costat d'un mur de cementiri. Es veien panteons rematats amb creus, el que ens va cridar l'atenció, ja que mos trobavem in partibus infidelius. 
   Sabedors de la importància que l'emigració menorquina va tenir als segles XIX i XX a la llavors província francesa d'Algèria, vam  mirar d'entrar-hi. Com que estava barrat, mos vam atracar a una comissaria de la policia local que hi havia allà devora. Davant l'explicació de que  mos trobavem en viatge de peregrinació per besar la terra on hi havia enterrats els avis, els agents de l'ordre es van entendrir i  -com correspon a la tradicional hospitalitat àrab, i en absència de claus-  mos  van convidar a botar la tàpia en la seva companyia.
   Sorpresa ! No és que hi hagués algun llinatge menorquí, sinó que ho eren pràcticament tots.
   Al meu quadern de bitàcora vaig apuntar tots aquests: Pons, Cardona, Vidal, Triay, Marquès, Lillo, Royer, Tudurí, Pellet, Camps, Gornès, Morlà, Juan, Mora, Serra, Jordi, Moragues, Orfila, Campin, Anglada, Clement, Vacarisas, Seguí, Casasnovas, Torres, Mascaró, Bagur, Riera, Vicent, Tudurí, Florit, Gorrias...

Foto: C.Tiranya

   El que hauria hagut de ser un jardí cuidat on poder anar a plorar pels avantpassats estimats era, més que un camp sant, un camp d'Agramant, només que aquí el desordre el protagonitzaven les restes dels nostres en lloc de les tropes de cabdill sarraí que pretenia París. Era un fangar. Les males herbes ho entapissaven tot i les heures guaitaven com culebretes malèvoles sortint entre encletxes i retxilleres. Els marbres in memoriam restaven escampats com naips d'una partida inacabada. La història va deixant enrrere més oblid que reconeixement. 
  Entre 1830 i 1850 van travessar la mar per venir a instal.lar-se aquí uns sis mil menorquins, d'un total de prop de deu mil que van prendre el camí de l'emigració, el que vol dir una quarta part de la població de Menorca. Fugíen de les adverses condicions econòmiques de l'illa, agreujades per les mesures del govern espanyol com la prohibició d'importar blat, que va enfonsar la marina mercant illenca, les males collites, etc. També s'ha citat la por a ser cridat a files, que va desfermar una febre d'aliances matrimonials, ja que els casats estaven exents. L'emigració era una sortida temptadora per qui tenia més habilitat en reblanir els torrossos  que el cor de les dones. Aquí se'ls oferia propietat en una terra fèrtil i protecció de l'exèrcit francès. A més, en augmentar la població menorquina a Alger, tothom tenia coneixences i es feia més fàcil. 
  Però els integrants d'aquestes famílies, que van seguir parlant entre ells en menorquí, l'últim català colonial, (llegiu l'interessant estudi  de Marta Marfany: http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000035/00000062.pdf), ja no hi són. Eren entre el milió d'euopeus, que van abandonar el país quan aquest es va declarar independent, farà, el proper cinc de juliol, cinquanta anys. La majoria va partir al sud de França, on encara segueixen donant voltes als records del seus pares.
   Per més detall, i per si alguna autoritat algún dia té interès en cuidar aquestes malves, la localització a Google Maps és: https://maps.google.com/?ll=36.73597,3.28334&z=14&t=h (És el rectangle verd identificat com a Cimetière chrétiens)
  
Memento homo, quia pulvis es et in pulverem reverteris.