diumenge, 15 de juliol de 2012

EL CLUB DELS POETES MORTS

   Què és poesia ?
   I tu ho demanes? Poesia ets tu.
 Ets tu: el dolor, la ràbia, la impotència, l'esperança, la por, el desencís, l'enuig, l'admiració, l'esglai, la joia, l'amor...els teus ulls, el flagell que em descarna, la vida nova que neix, el vent a la cara, el sol a la posta, la tremolosa flor, el misteri, l'angoixa, la solitud...
  Qui no ha escrit un poema fugint de la solitud ?
  Aquests dies es celebra un homenatge a un dels pocs poetes clàssics que encara viuen. No n'hi ha per menys, ja que no és sinó la mort la que, amb el seu polsegós vel, atorga tal distintiu. Obtenir-lo en vida és tranquil.litat en arribar l´hora de travessar el riu cap a la vall perpètua. És la tranquil.litat del faraó, que no  garantia de vida eterna. És fàcil ser profanat o acabar, embalsamat i ridícul a la vitrina closa del museu.
   Què dóna la vida eterna a la poesia ? Què tenen Horaci, Kavafis, Machado, Lorca, Miguel Hernández, Rilke, Alcover, Salvat-Papasseit, Baudelaire...i molts que mai coneixerem, que no tenguin tants d'altres que van tenir una vida florida i que ja no són ni la cendra que van arribar a ser ?
   La resposta, amic -ho has endevinat- es troba en el vent. Ara mateix l'estàs revivint al teu cap: the aswer, my friend, is blowing in the wind...
   La poesia no mor si sap escampar al vent la llavor que la farà renéixer en cada nova primavera, en cada nova lectura. Renaixerà si la seva cariopsi conserva el misteri de fer reviure l'emoció de la mà que la va crear (Com les flors la mà d'Abril desclou ardida...).
  La poesia no és narrativa, encara que aquesta es pugui presentar revestida del vers: pur teatre. No mos vol contar històries ni entretenir. No va dirigida a la nostra raó, sino que malgrat aquella mar  -encara que també gràcies a ella- apel.la a alguna cosa que es troba més al nostre interior. No és una metàfora. La poesia no va dirigida al nostre neocórtex, moderna adquisició dels primats,  sinò que travessant-lo, la seva Ítaca és el sistema límbic, remot inframón on les emocions, com Eurídice, dormen en una reversible mort, tot esperant que Orfeu, amb la seva lira, les torni a reviure.
   No és  fàcil. La llacuna Estígia s'hi interposa. Caront, el barquer d'Hades, no presta el seu servei amb facilitat i, arribats a l'altra riba, Cèrber, el ca de tres caps i coa de serp, barra el pas.


   Només la lira obra el miracle.
   No deixeu Eurídice oblidada en la seva nit. Rescatau-la i tornau-la a la vida.
   Cuidau les vostres emocions.
   Llegiu els clàssics. El Club dels Poetes Morts vos espera..


dijous, 12 de juliol de 2012

PERDRE LA MEMÒRIA

   Ei bloc !

   Dissabte, juliol, vacances, albeta. Concatenació perfecta per anar a córrer i donar-me una endorphine rush o ruixat d'endorfines. Aquestes són un opiaci endògen que segrega de manera natural el nostre cervell quan feim exercici, i en situacions d'excitació o patiment. Actúa com un neurotransmissor amb efectes analgèssics. Fa que disminueixi el dolor que sentim durant un exercici extenuant, com en els esports de resistència. També es creu que són unes de les responsables del que els anglesos en diuen runner's high, l'eufòria del corredor. Un agradable estat físic en que -tot i haver realitzat un perllongat execici- un es troba pletòric i carregat d'energia.
   Començ a "trote borriquero" (no se m'acudeix cap traducció que no faci riure). Millor sempre fer partida d'ase i arribada de cavall, que no al revés. Un bon escalfament és bàsic, sobretot si un ja no té els quinze.
   Avui tenc ganes de rompre'm les cames, així que pujaré al mirador de la platja d'Algaiarens, una pendent curta però intensa. Sense dificultat i amb un ritme sostingut arrib dalt. Com sempre, la vista és magnífica. Allà baix les platges, desertes a n'aquesta hora, amb l'embat del mar acompassat com la respiració d'un fillet del cel adormit. El sol, a l'horitzó, sense pressa, es va descobrint darrera dels llençols de boira matinera.

Foto: C.Tiranya

  Una lluentor en terra em crida l'atenció. Algú, en treure la càmera per fer fotos, ha perdut una targeta de memòria. Com un corb en trobar un tros de vidre lluent, l'agaf i me l'emport al niu.
    Completada la ruta arrib a casa. Pletòric, així com toca.
    La targeta de memòria. Què en faig ? Sóm de natural poc xafarder i no m'agrada ficar el nas en les coses dels altres, així que mirar aquestes fotos, si n'hi ha cap, no em fa gens d'il.lusió. Però és l'única manera de veure si trob alguna pista per localitzar els propietaris. Si l'hagués perduda jo, amb fotos fetes, em sabria bastant de greu.
   Disc extraïble(F:). Carregat de fotos. S'hi veu una familia del més normal. Fan cara de bona gent. Un al.lot que practica atletisme. Se'l veu a vàries competicions. A una d'elles s'albira  part d'un cartell amb el nom d'un club esportiu de Catalunya. Els enviaré un mail amb la foto i cas resolt.
    Me contesten que no el coneixen. Hauré de seguir investigant.
    Miraré les fotos de les competicions per si veig algun escut o ensenya. Les fotos estan preses d'enfora. Ampliant només es distingueix un perfil desdibuixat. Vaig a la web de la Federació Catalana d'Atletisme i allà veig els escuts de tots els clubs. Comparant amb el de la camiseta veig una possible versemblança. Reenvio el mail amb la foto.
    Quan l'he enviat veig un apartat que diu atletes. Hi entro. Aquí tenen  les fotos sense nom dels fillets. Comparant amb el "meu", prest el tenc identificat. Hi ha més fotos de competicions. Allà el veig amb un dorsal. Vaig a l'apartat de classificacions i ja tenc el nom i data de naixement. És un bon corredor.
    Massa fàcil. No m'interessa seguir, però segur que si m'hi posàs prest tindria el domicili i tal vegada fins i tot sabria si és un bon estudiant i qui sap què més.
    Està bé trobar tota aquesta informació dels nostres petits a la xarxa ? No estic massa segur. No sabem quin ús se'n pot fer.
    Algú argumentarà allò d'abusus non tollit usum, que l'abús que es pot fer d'una cosa no ens ha privar del seu ús. Si no fos així, hauríem de prohibir el vi, els guinavets de cuina, el cotxe i fins i tot hauriem de llevar les pedres dels camins.
    Crec que el cas és diferent. La informació personal hauria de estar molt més protegida..
   Cada vegada hi ha més persones que reivindiquen el seu dret a l'oblit a Internet, que desapareguin les seves dades personals i sembla que la cosa és molt difícil.
    Pensem que només pel fet de navegar per la xarxa, es va acumulant informació sobre noltros mitjançant els anomenats "cookies", etc. Es poden conéixer els nostres gustos, interessos, curiositats, afeccions, i fins i tot idèes religioses, polítiques, etc. I no diguem amb la informació que es va bolcant a les xarxes socials i que no tenim ni idea de qui les pot veure.
    Tal vegada hauriem d'estar un poc més gelosos de la nostra privacitat i no posar tantes coses al mostrador.

 



   

diumenge, 8 de juliol de 2012

DEUS EX MACHINA

   La tenim !  Ja no és hipòtesi !

   Després de quasi mig segle des que va ser predita per la teoria que descriu les particules elementals de la matèria visible, anomenada  model estàndard, l'existència del Bosó de Higgs, darrera per demostrar d'aquest model, s'ha comprovat empíricament.

  Iuppi ! Fantàstic !

  I això què és ? Hem descobert el bossot on s'amaguen els diners que mos treuran de pobres ?

  No, no... no va per aquí. A veure si mos aclarim.

  Esteim parlant de les parts més petites de què es composa la matèria, que són indivisibles -sempre hem de dir amb els coneixements actuals- i que tenen noms tant exòtics i quasi culinaris com leptons (electrons, muons i tauons), quarks (6 sabors diferents), hadrons (protons , neutrons), fotons, gluons, mesons,  bossons, etc. i les seves corresponents antipartícules. N'hi ha d'altres, així mateix,  que, per ara són pura especulació teòrica ja que no s'ha pogut demostrar que existeixen en cap experiment, com els gravitons, superbarions, etc D'aquestes partícules hipotètiques ja en tenim una menys : hem caçat -així es creu- la partícula de Higgs. 

     La recerca i captura de la que alguns, en una mala traducció, han anomenat  partícula de Déu, és el projecte científic que  ha mobilitzat més recursos materials i humans de tota la història de la física moderna.
   El nom The God Particle (la partícula-déu), no The God's Particle , es deu a l'obra del premi Nobel de física Leon Lederman The God Particle: If Universe is the Answer, What is the Question ?
  La traducció desvirtuada, ha desfermat tot tipus de fantasies esotèriques per a crèduls de cap fluix. Alguns auguren una terrible ira divina si a Déu li seguim " tocant les partícules".
   L'esmunyedissa i esquiva partícula ha aparegut com el deus ex machina -mai millor dit- d'una tragèdia d'Eurípides. Ha estat registrat pels dos experiments, ATLAS i CMS, del Gran Colisionador d'Hadrons, LHC, a Ginebra. En aquest accelerador de partícules de 27 Km. de llargada es fan colisionar feixos de protons i de nuclis a velocitats properes a la de la llum, que venen a ser 1080 milions de Km./h. D'aquestes col.lisions s'obté moltíssima informació sobre la composició de la matèria. Aquí és on s'ha conseguit localitzar el Higgs.
   Casualment aquesta troballa coincideix amb la celebració dels 120 anys de la teoria de l'electró, proposat per Hendrik Lorentz en 1892 i que va indicar el camí cap a la teoria de la relativitat i la mecànica quàntica.
   Però què és i què té tant especial per atorgar-li epítets divins ?
   El que la fa radicalment especial és que gràcies a ella i a la seva distribució per tots els punts de l'espai (camp de Higgs) existeix la massa, es a dir la matèria, per tant tot el que és. També noltros. D'aquí la seva "divinitat".


    Fugint de tecnicismes, convé recordar que massa i energia són dues magnituts equivalents. Podriem dir que la massa és una concrecció de l'energia. Entre ambdues, com a constant, el quadrat de la velocitat de la llum. És el que explica la simple i genial fórmula de la teoria de la relativitat d'Einstein :


 
    Com diu el títol de Lederman, si l'univers és la resposta, quina és la pregunta ? Com hem arribat aquí ?
    El Higgs mos fa quadrar una explicació plausible.
    La història, tal com l'explica el model estàndard cosmològic o Teoria del Big Bang és aquesta:
   L'univers conegut s'inicia en un punt, amb temperatura i gravetat extremes, i d'allà esclata en una sobtada expansió i es va refredant. Aquí partim d'un primer moment on només hi ha ones d'energia i particules elementals lliures, fins arribar a un univers amb galàxies.
   Al cap d'una centèssima de mil milionèssima de segon, la matèria supera mínimament  l'antimatèria i gràcies a això existim, sinò una hauria anihilat l'altre. Mos salvam per questa petita assimetria.
   No és una pel.lícula lenta precisament. Al cap d'un microsegon, aquesta sopa o plasma de quarks es condensa i apareixen les primeres partícules complexes , els hadrons (protons i neutrons). Amb un festeig rapidíssim, al cap d'un minut es consuma el matrimoni. Amb aquesta unió tenim els primers nuclis.
   A partir d'aquí, ja mos relaxam una mica. Fins que no passen uns 380.000 anys d'expansió, la densitat  no baixa prou per que la llum  pugui fugir de la matèria. Començam a tenir un univers transparent.
   Celebram el nostre 13.700.000.000è aniversari i l'ardor inicial s'ha refredat. Tenim una temperatura mitja a l'univers de -270 graus centígrads. Amb el cap fred mos adonam que el paper del nostre planeta en aquesta "peli" és d'actor secundari. Vivim en un planeta que no és ni gros ni petit, voltant una estrella ni gran ni petita, dins una galàxia ni gran ni petita. Tot açò no està gens malament. Com deien el llatins: in medio virtus. En el punt mig hi ha la virtut. Els extrems sempre són dolents.


   I en Higggs ? No l'heu vist ?
   Rebobinem a càmera lenta. Ha estat com topar-nos amb Artful Dodger, artista del pickpocket a l'Oliver Twist de Dickens. Tant de  moviment en tant poc temps i mos han pres la cartera.
   Analitzem, ralentitzats, els primers fotogrames. Distribuïts dintre del tèrbol brou inicial, unes partícules especials. Veim que el que fan és abraçar-se als corredors corpusculars que són pura energia, fent-los disminuir de velocitat i per tant augmentant la seva massa. Així actúa Higgs. Emprant un mal però ilustratiu exemple, diríem que és com el floculant de la piscina, que va aglutinant i fent més feixugues les partícules en suspensió. Gràcies a ell tenim la piscina clara i transparent, amb els residus (matèria) agrupats i visibles. 
    Amb tot, aquesta matèria visible no representaria més que un 4% del total de l'univers. La resta sería matèria fosca (23%) i energia fosca (73%). Ho inferim pel efectes gravitacionals sobre la visible.
     No us desepereu ! 
     Com més sabem, més interrogants s'obren, i per tant més sabem que ignoram i més ignorants mos sentim. Però la sal de la vida és poder descobrir i comprendre.
    No esborreu la gravació d'aquesta pel.licula. Per entendre-la millor, mos l'haurem d'anar mirant més d'una vegada. I com més la mirem, més l'entendrem i mos entendrem.

   Continuarà...