Ús de continguts

Tots els continguts d'aquest blog poden ser emprats lliurement per qui ho desitgi.
Si esmenteu la font quedareu com a senyors.

diumenge, 15 de juliol de 2012

EL CLUB DELS POETES MORTS

   Què és poesia ?
   I tu ho demanes? Poesia ets tu.
 Ets tu: el dolor, la ràbia, la impotència, l'esperança, la por, el desencís, l'enuig, l'admiració, l'esglai, la joia, l'amor...els teus ulls, el flagell que em descarna, la vida nova que neix, el vent a la cara, el sol a la posta, la tremolosa flor, el misteri, l'angoixa, la solitud...
  Qui no ha escrit un poema fugint de la solitud ?
  Aquests dies es celebra un homenatge a un dels pocs poetes clàssics que encara viuen. No n'hi ha per menys, ja que no és sinó la mort la que, amb el seu polsegós vel, atorga tal distintiu. Obtenir-lo en vida és tranquil.litat en arribar l´hora de travessar el riu cap a la vall perpètua. És la tranquil.litat del faraó, que no  garantia de vida eterna. És fàcil ser profanat o acabar, embalsamat i ridícul a la vitrina closa del museu.
   Què dóna la vida eterna a la poesia ? Què tenen Horaci, Kavafis, Machado, Lorca, Miguel Hernández, Rilke, Alcover, Salvat-Papasseit, Baudelaire...i molts que mai coneixerem, que no tenguin tants d'altres que van tenir una vida florida i que ja no són ni la cendra que van arribar a ser ?
   La resposta, amic -ho has endevinat- es troba en el vent. Ara mateix l'estàs revivint al teu cap: the aswer, my friend, is blowing in the wind...
   La poesia no mor si sap escampar al vent la llavor que la farà renéixer en cada nova primavera, en cada nova lectura. Renaixerà si la seva cariopsi conserva el misteri de fer reviure l'emoció de la mà que la va crear (Com les flors la mà d'Abril desclou ardida...).
  La poesia no és narrativa, encara que aquesta es pugui presentar revestida del vers: pur teatre. No mos vol contar històries ni entretenir. No va dirigida a la nostra raó, sino que malgrat aquella mar  -encara que també gràcies a ella- apel.la a alguna cosa que es troba més al nostre interior. No és una metàfora. La poesia no va dirigida al nostre neocórtex, moderna adquisició dels primats,  sinò que travessant-lo, la seva Ítaca és el sistema límbic, remot inframón on les emocions, com Eurídice, dormen en una reversible mort, tot esperant que Orfeu, amb la seva lira, les torni a reviure.
   No és  fàcil. La llacuna Estígia s'hi interposa. Caront, el barquer d'Hades, no presta el seu servei amb facilitat i, arribats a l'altra riba, Cèrber, el ca de tres caps i coa de serp, barra el pas.


   Només la lira obra el miracle.
   No deixeu Eurídice oblidada en la seva nit. Rescatau-la i tornau-la a la vida.
   Cuidau les vostres emocions.
   Llegiu els clàssics. El Club dels Poetes Morts vos espera..