Ús de continguts

Tots els continguts d'aquest blog poden ser emprats lliurement per qui ho desitgi.
Si esmenteu la font quedareu com a senyors.

diumenge, 23 de setembre de 2012

ELS DEUTES DELS NOSTRES AVANTPASSATS (IV)


   Explicavem a les entrades anteriors del mateix títol, que el comportament dels agents econòmics, i amb ells els subordinats polítics, no és diferent del que governa la resta de comportaments socials dels primats.
   La nostra genètica, que en aquest aspecte és compartida amb la resta del món animal, mos duu, en una situació compromesa, a actuar amb una clara bipolaritat: atacar o fugir. El fet diferencial en els homínids és que el comportament agressiu no compta amb les inhibicions que tenen tots els depredadors per no utilitzar les armes contra els propis congèneres i no fer perillar l'espècie. En el cas humà, aquestes armes són artificials. És tot l'arsenal bèl.lic que hem inventat. En les darreres centúries, però, hem desenvolupat tota una altra sèrie de sofisticats instruments que tot i no haver estat pensats per a l'atac, inclús dissimulant tal condició, són poderoses eines per a la dominació dels altres en benefici propi. Mos referim als instruments financers. Tot un arsenal que cada dia crema pólvora en el camp de batalla del lliure mercat on, potenciats amb la velocitat de la informàtica, s'intercanvien com sagetes, deixant ferits els més dèbils i desprevinguts. Si a això afegim la capacitat de l'establishment econòmic per fer que els polítics a les seves ordres legislin de manera favorable als seus interessos, no mos ha d'extranyar que l'interès gereral, el de la majoria de la població, que no és altre que el de les classes mitjanes i baixes, es vegi perjudicat.
   Adam Smith, l'il.lustrat escocès, pare dels economistes clàssics -aguts observadors de la crematística humana- ja observaba en la seva obra sobre la natura i causes de la riquesa de les nacions, que la lliure recerca del profit individual beneficia -sense que s'ho proposi- el bé comú. Tot mitjançant la lliure empresa, lliure competència i lliure comerç. En aquest punt li donam la raó. Tots coneixem el poc entusiasme productiu dels  individus de països amb economies estatalitzades. Ara bé, una cosa és la riquesa de les nacions i una altra la  distribució entre els seus habitants. En aquest punt, la participació de les classes mitjanes en el govern de l'Estat gràcies a la democràcia ha propiciat una millor distribució de la riquesa i una tulela per part de l'Estat dels sectors més febles de la població: pensionistes, aturats i dependents. S'ha aconseguit una assistència sanitària d'alta qualitat i quasi gratuïta, al igual que en l'educació. Fa un segle, d'això n'hauriem dit el país de Xauxa, avui li deim Estat del benestar. En aquest estadi la figura de l'Estat ha estat balsàmica
    Què mos està passant ara ? Com s'explica l'enderrosall que començam a veure d'aquest estat del benestar ?. En contra del que es pugui dir, el culpable no és el lliure mercat, sinó, al contrari,  la presa de decisions polítiques que van en contra de la regulació "natural" del mateix. Decisions que impliquen la sindicació de les pèrdues d'alguns amb les arques de tots. En un funcionament no intervingut el que hauria succeït és que hi hauria hagut una cadena d'assumpció de pèrdues per part d'aquells que van apostar especulativament per unes activitats que s'ha demostrat estaven molt per damunt del que era sostenible. Certes entitats financeres  i promotors immobiliaris, sota la conscientment desatenta mirada del regulador i la interessada participació del legislador van anar més enfora del que era raonable amb una desastrosa gestió del risc. Ara bé, l'origen de molts d'aquests diners no tenia la seva font a Espanya, sinó que provenia dels mercats internacionals. També ells van apostar pel "totxo" espanyol i els tocaria perdre com a les altres anelles de la cadena.
   No ha estat així. Aquests inversors són gent poderosa. Principalment bancs i fons d'inversió d'Alemanya, França i Gran Bretanya, per aquest ordre. I ja s'han cuidat bé de donar les instruccions clares als seus polítics i aquests als nostres titelles de torn: " les pèrdues no han de travessar la frontera. Les entitats espanyoles han de pagar. Que l'Estat en respongui. Podran comptar amb la nostra col.laboració (li direm solidaritat europea). Els rescatarem (seguirem fent negoci) però s'han d'evitar els impagaments costi el que costi". I en aquestes esteim. El que eren deutes particulars d'uns bancs i unes caixes, el destí dels quals era la fallida, ara són, gràcies a la màgia de la política... abrakadabra ! deutes de tots. La cosa ademés té delicte quan és sabut que en moltes d'aquestes entitats, els mateixos polítics que ara prenen les decisions que hem explicat són els que les controlaven. Aquí ferman els cans amb sobrassades... L'Estat ha esdevingut una perillosa metzina.
       El més trist de tot és que per a que aquest jou es faci més lleuger n'hi haurà per generacions. Mentrestant l'Estat del benestar, que ja pensavem sòlidament consolidat, anirà emmagrint. Si els nostres néts volen sebre qui dels seus avantpassats va ser culpable d'aquesta situació, no tenen més que mirar noms i sigles de qui mos va governar, tant a Espanya com a Europa, en aquests grisos anys.
   Com deia Ortega y Gasset a la seva Rebelión de las masas: "El mayor peligro, el Estado". Hauriem de dir que tot depèn de la dosi, i ara, més tost, esteim sobremedicats i mal receptats.