diumenge, 18 de novembre de 2012

EL CLUB DELS ARTISTES, MORTS I VIUS


   Lloavem i encomiavem a l'article El club dels poetes morts  la lectura dels clàssics de la poesia per tal de cuidar i mantenir en forma uns del centres neurals bàsics de les nostres emocions: el sistema límbic. Aquest conjunt de complexes estructures cerebrals són, filogenèticament, unes de les parts més antigues -que no primitives- del nostre cervell. Quan dic nostre, vull dir dels tetràpods en general, encara que en cas dels homínids no té la preponderància que s'observa en rèptils i amfibis. I és que en el nostre cas, entorn a aquests nuclis, s'han desenvolupat les àrees corticals "modernes" que han donat lloc a la intel.ligència, en el sentit, també modern, del terme.
   L'espectacularitat aparent de la nostra capacitat de raciocini ha fet que mos qualifiquéssim a noltros mateixos -sempre modestos- com a animals racionals, en oposició a instintius, amb un cert menysteniment cap a la part no racional del nostre cervell. Com si l'una pogués prescindir de l'altre. No fa tampoc tant que s'atribuia l'exclusiva de la racionalitat, la consciència, a les àrees neocorticals deixant subconscient i emotivitat a les àrees primigènies. Avui sabem que l'una no funciona correctament sense l'altre. Parlam d'intel.ligència emocional. La intel.ligència amb una base emotiva deteriorada dóna lloc a transtorns cognitius. Sebre gestionar intel.ligentment les nostres emocions és bàsic.
  Aquest interregne, entre consciència i emoció, és el terreny de l'art, especialment música, poesia i pintura. Manifestacions humanes que transcendeixen la nostra racionalitat -sense mai prescindir d'ella- i que mos provoquen activacions emocionals que són  "paladejades" pel nostre intel.lecte. 
   Sempre està en discussió el concepte d'art.  Què és art i què no és ? Uns texans clavats sobre un bastiment amb l'imaginatiu títol de Texans sobre bastiment, és art ? Ho és si està firmat per Tàpies i no si ho he fet jo mateix ?
   Deia l'artista alemany de postguerra Joseph Beuys: "Jeder mensch ist ein künsler". "Cada home (persona) és un artista. En cada home existeix una facultat creadora virtual. Això no vol dir que cada home sigui un pintor o un escultor, sinó que existeix una creativitat latent en totes les esferes del treball humà".



   Tothom conservaria de gust a ca seva  -i consideraria art- un Tiziano, un  Velázquez, un Sorolla o un Matías Quetglas, però molts, si no sabéssin del seu valor comercial, durien sense cap reparo Pollock, Tàpies o Beuys a la deixaderia, per escàndol d'altres. On acaba el consens ? Seguim amb la pregunta: quina cosa és l'art ?
   Per arribar a una definició, analitzem com s'articula el procés creatiu.
  De la interacció amb el nostre entorn rebem de manera continuada estímuls que són immediatement processats pel nostre cervell. Alguns ens arriben sense que siguem conscients i provoquen reaccions fisiològiques i comportamentals essencials per a la nostra supervivència. És aquest un graó bàsic i primer en el desenvolupament filogenètic de les espècies animals. Aquests processos neurals creen un estat emocional o estat de fons, del que depèn la nostra manera de veure el món, ja que afecta a  tots els processos cognitius. El nostre pensament sorgeix d'un diàleg continu entre aquesta base emotiva i els processos racionals pròpiament dits.
   Del "diàleg" permanent entre aquest basament emotiu i la raó, neixen els diferents tipus de personalitats i intel.ligències múltiples, capacitats cognoscitives de les que tots participam, però amb diferent predominància en cada individu. En algunes ocasions aquest diàleg no és tal, sinó més bé una cridòria que pot donar lloc tant a personalitats extravagants com a trastorns mentals. La  frontera entre normalitat i la malaltia, tanmateix, és subtil en molts casos i depèn de l'entorn social on es desenvolupi. Alguns artistes "genials" han patit trastorns cognitius evidents (el mateix Leonardo da Vinci, patia el que avui diriem Síndrome d'Asperger) que predisposen a la creativitat. D'aquí no s'ha d'inferir que la creativitat sigui indicativa d'algun trastorn de personalitat, però sí d'una major sensibilitat.
   El que tenen en comú els artistes és una capacitat major que el promig de la població per expressar el seu vessant emotiu mitjançant les seves creacions. Creativitat que pot ser apreciada o no pel seu entorn, però que en res minva el fet artístic, plantejat com un joc entre el sentiment i la raó del propi creador, primer per a  ell mateix, encara que pugui emocionar també els altres. Aquesta comunicació entre l'artista i el seu públic en ocasions es produeix d'immediat i en altres hi pot existir una distància de generacions o no arribar mai. Mos arriba avui, després de milers d'anys, l'emoció dels artistes rupestres que van plasmar la seva creativitat a les parets de les coves i que tal vegada alguns eren uns incompresos en el seu temps.



  Per tant, hem de distinguir entre creació artística i comunicació artística. D'aquí que no tota creació artística pugi ser compresa per tothom i que un no consideri  art allò que no té la capacitat d'arribar a la seva emotivitat.
  Així com la capacitat de raonar es pot educar i conduir, el mateix succeeix amb la gestió de la nostra emotivitat i aquí el treball dels artistes mos pot ser d'utilitat, així que corregim i ampliam el consell que donavem en l'escrit "El club dels poetes morts":
  Cuidau les  vostres emocions. Lllegiu, contemplau i escoltau els clàssics...ja siguin morts o vius.
  
    







dissabte, 3 de novembre de 2012

TOTS SANS

   Ei bloc !

  Quan arriba la fresca, és prest i la bronzejada nuesa de les nostres tanques es cobreix amb túniques de tardor. El groc assedegat de l'estiu esdevé frescor verda i surten, de manera recurrent i unísona -com bolets- dues expressions homofòniques. L'una, Tots Sants, fa referència al dia de difunts i l'altra, tots sans a la qualitat dels esclata-sangs que hem trobat per la marina.
Foto: C.Tiranya
   Marina és la paraula que empram a Menorca per referir-nos al bosc en general. Originalment eren les terres, boscoses o no, que vorejaven l'illa, ran de mar. Una zona de propietat reial -comunal de facto- en temps de la conquesta de n'Alfons III que, en el transcurs dels segles, es van anar fent seva els nobles propietaris veïns. Si la propietat limitava amb la marina, només dient en els papers que limitava amb el mar, s'anava consolidant un dret de propietat, per ocupació, que va ser finalment beneït amb la creació dels registres de la propietat. Ni hi havia  ningú per defensar l'"interès comú", ni aquest existia com l'entenem avui. Política de fets consumats.
    El cas és que per aquests dies, la marina comença a tremolar. Tremola per la quantitat de gent que, cul a pòmpil, remena per entre mates i xipells i ho fa també perquè moltes vegades tot queda com si hagués passat la 105, aquella divisió de l'exèrcit franquista formada per mercenaris africans que va creuar Menorca com una plaga de llagosts, en acabar la guerra. Era una expressió encara ben viva quan érem al.lots: "sou pitjor que la 105 ! "
   I és que, com  diu l'adagi: Per Tots Sants, murtons i aglans, llentrisca florida, arboces i esclata-sangs.
   
   Me n'he anat per les branques. El que volia pintar era l'estampa de tardor  per on transcorren les meves corredisses matineres.
   Aquest mes d'octubre ha estat bastant sec, llevat d'aquests darrers dies en que s'hi ha posat de bo.
  Ahir, una sobtada ponentada mos va regalar un espectacle que quasi no recordava. Passejar al migdia pels carrers era assistir a un inusual i cacofònic concert. L'oratge enrabiat feia sonar les forges dels balcons, i les teulades sibilants donaven el contrapunt. Tot i l'espectacularitat, poc públic. No tothom sap apreciar l'art.
  Avuí, Tots Sants, en canvi, el dia s'ha desvetllat en calma. Aprofit la jornada festiva per complir amb el meu compromís mig-maratonià del mes d'octubre. Duc una mica de retard, però serà bo d'adreçar.
  En aquesta ocasió me deix acompanyar per gent nova, artistes poc o gens coneguts del funky, rock, reggae i jazz. Música que m'he descarragat de la web Jamendo, un lloc on qualsevol artista hi pot pujar la seva música amb llicència per a ser descarregada lliurement. Com en qualsevol fenomen de la natura i també humà, el Sr. Gauss té raó, la mediocritat és majoria, però remenant s'hi poden trobar aquells precentils que destaquen sobre els altres.
  Amb aquestes "llebres", marcant ritmes molt més ràpids del que estic acostumat, la carrereta se m'ha fet curta. Driblant basses i donant bons dies a matiners amb paner, he arribat a la platja d'Es Bot.  El riu de la Vall, després de la letàrgia estiuenca, ha tornat a la vida, serpentejant fins a la mar.
Foto: C.Tiranya

    Arribam a casa amb prou coratge per apurar una darrera esprintadada.

    Que la força mos acompanyi molts anys !... i tots sans.