Ús de continguts

Tots els continguts d'aquest blog poden ser emprats lliurement per qui ho desitgi.
Si esmenteu la font quedareu com a senyors.

diumenge, 20 de gener de 2013

FLEVIMUS CUM RECORDAREMUR

     " Super flumina Babylonis illic sedimus et flevimus cum recordaremur Sion"
"Enllà dels rius de Babilònia ens hi assèiem i ploràvem tot recordant Sió"
                                                                               Llibre dels Salms, 136



   Any de nostre Senyor de 1287. Disset de gener. Divendres. Sota l'advocació de Sant Antoni Abad els sarraïns han estat derrotats en cruel batalla. El camí de la conquesta de Menorca ha quedat expedit.
    El proper dia vint-i-quatre de gener es cumplirà el 726è aniversari d'aquella victoriosa, o luctuosa, jornada, segons el cristall amb què es miri.
    El desfasament de dates es deu a la reforma gregoriana del calendari, en 1582, que el va adelantar deu dies i va establir una nova fórmula de càlcul dels anys de traspàs. Tot per evitar l'assincronia entre l'any tròpic i el civil de més d'onze minuts per any que suposava el càlcul julià.
    Per fidelitat al santoral, els faustes es celebren tal dia com avui de cada any i no el dia que tocaria en la justa correspondència d'ambdós calendaris.
    Processó mixta, religiosa i civil. Sant Antoni amb el porquet, mitra i tonsures, banda de música, cavaller amb el penó reial, autoritats civils empollestrides, militars de gala... Afegint quatre gallines mos podríem imaginar estar immersos en una novela de García Márquez.
   Homenatge a noltros mateixos, els vencedors. Inici de la nostra cultura i la nostra llengua, el català, la que parlava el rei conqueridor i la que van dur els nous repobladors, "bona gent de catalans com negun lloc pot ser bé poblat".  No n'hi ha per menys.
    I dels vençuts, aquells menorquins -també persones- esclavitzats i expulsats de la seva illeta d'un dia per l'altre, qui se'n recorda ?
    Jo ho faig.
   Apostasia ?
   No cert. Simplement humanitat. Un recordatori pels qui no escriuen la història.
   El meu petit i solitari homenatge consisteix en convertir la meva primera mitja marató de l'any en una cursa de rèquiem pels vençuts amb arribada a les runes de la fortalesa de Sent Agayz, el castell de Santa Àgueda. Allà és on es  va posar fi a la taifa de Minurka, estat musulmà, tant independent com abandonat a la seva sort. Esclavitud i exili per a la majoria.
    El dia s'ha aixecat, com estava previst, fred i ventós. He decidit canviar el recorregut acostumat per veure si faig retxa nova. Partint de La Vall pel camí de cavalls, pujaré dalt Santa Àgueda i desfaré el camí. Trenta-un quilòmetres, A tocar del que els maratonians anomenen "el mur", quan les reserves de glucogen s'esgoten i el cos es nega a avançar. Que la força m'acompanyi !  
   Travessant a ritme suau  prats i boscos arrib al preciós amfiteatre del Pla de Mar. La tramutana s'ha aixecat irada. Les onades rompen contra els còdols, arrodonits i rosats com desmesurats comfits d'ametlla, cobrint-los de blanca sabonera.
   Després de creuar les cales d'El Pilar i Ets Alocs, m'encamin cap a l'interior. Les sensacions són bones i el vent m'ajuda.
   Arribat al peu de la muntanya inicïi l'escalada.
   Me pos en la pell d'Abú-Úmar ibn Saïd, l'últim rais de Minurka. El dia que tant temia havia arribat. Era ben conscient de tenir els dies comptats. Contemplava per última vegada la seva petita pàtria illenca, la terra dels seus ancestres.

Foto: C.Tiranya

   Pot existir més gran dolor que ser arrabassat per la força de la terra on un ha après a mirar, on ha descobert el miracle de la vida, per no tornar mai més ?
   El ferro roent de l'exili crema tant endins que pot perdurar per generacions. Els fills hereten el sentiment d'enyorament dels seus pares, idealitzant en molts casos la terra promesa.
   El cas més paradigmàtic és el del poble d'Israel i la seva diàspora mil.lennària, redoblada al llarg de la història com en el cas dels sefardís o dels jueus europeus en la II Gran Guerra. Però també hem de recordar que existeix una diàspora palestina, de la que l'estat d'Israel és culpable. I una diàspora saharaui, i tibetana, i armènia, i xinesa, i indígena en molts països colonitzats. També la dels pieds noires argelins, molts d'ascendència menorquina, que cerquen en els seus orígens consol a les llàgrimes dels pares. I tantes més que no acabaríem mai.
   El sentiment identitari, de pertanyença a un grup que, per se, no tindria per què ser dolent, junt amb  la forta territorialitat de la nostra espècie, esdevé massa sovint font de violència. Un dels majors lastres en l'evolució de la humanitat cap a un millor món. Una herència que ve de quan érem primats selvàtics, inútil en aquest món que dominam, i per la que pagam un preu molt car.
    Dalt el castell no hi ha més ànima vivent que la meva. Tanc els ulls, Allà els veig, derrotats, amb la mirada buida de qui ho ha perdut tot.
   El vent em gela la cara. Retorn a casa.
   La tornada  es va fent més dura per moments. En pujar el coll de Bini Delfà, el vent acanalat i la costa empinada m'obliguen a redoblar l'esforç. Però encara estic bastant sencer. Resistiré.
   Ets Alocs. La blancor del mar i el negre codolar em fan la impressió d'haver perdut la visió del color.

Foto: C.Tiranya

  El camí s'enfila, cruel, pels penyals costaners. El vent em rabassa els auriculars i m'infla les galtes. Començ a sentir dolor en l 'aductor de la cama esquerra. Intent no pensar-hi.
   Amb patiment arrib a la font d'El Pilar. Faig un parell de glops sota l'atenta mirada de la "marededeueta". No sé si a un descregut com jo l'ajudarà o el farà anar d'esquèndil.
   Quan guait al Pla de Mar, el vent em tira enrrere. Davall el coster amb el braços en creu, casi planejant.
               
Foto: C.Tiranya
   El vent desfermat, el salitre a la cara, l'esvalot de les onades. Un espectacle de la natura.
   Duc vint-i-quatre quilòmetres. Me n'hi queden set. El més difícil està fet, m'engan conscientment.
   A l'abric de la Muntanya Mala s'atura el vent.
   Els genolls s'estan tornant de vidre, i sumen les seves queixes a les de l'aductor. No els vull escoltar.
   El meu córrer es va tornant estrany. Ha perdut tota gracilitat, reduint la mecànica del moviment a la mínima expressió, com un robot humanoide japonès.
   La font de sa teula. Me retur a beure i em costa tornar arrancar. Ara també es queixa el maluc. No escolt a ningú. Arribaré, arribaré...
    Amb els ulls mig closos intent relaxar-me mentre les cames  -de llenya-  seguexien correns, mal que bé.
     No puc. Sí pots, si pots... !
    Hauré de cridar "broken arrow", que en l'argot de guerra ianqui indica que la unitat de combat està a punt de ser aniquilada, per a que vengui la cavalleria amb tot el que tengui. En el meu cas la cavalleria és la meva doneta, i si la crit em caurà un bon paquet per fer animalades a la meva edat.
    Oblida't i segueix !
    En un clar del bosc interromp un aquelarre de negres cabres, que fugen espaordides. Totes, llevat del gran cabró, enorme com el del quadre de Goya, que em mira desafiant. Estic al.lucinant ? Agaf una pedra i faig fugir el dimoni.
    Només deuen quedar un parell de quilòmetres i me sembla que se'm buiden els ulls, que ja han perdut la visió lateral. Només  veuen el camí. Avançar, avançar...
   Hi falten pocs metres. Tu pots, tu pots, tu pots...
  Amb rictus de dolor i rossegant els peus albir -per fi- les alzines tortes, el meu destí.
   Em  deix caure a terra fet un ecce homo.
   He superat el "mur". Fora lamentacions !

1 comentari:

montserrat F. ha dit...

És fantàstic conèixer l'historia a ritme de Kilian Jornet, sols que a la teva Menorca amb ones en lloc de neu. Alerta a veure si et desllorigaràs l'abductor, el maluc i no se quants muscles més !!