Ús de continguts

Tots els continguts d'aquest blog poden ser emprats lliurement per qui ho desitgi.
Si esmenteu la font quedareu com a senyors.

diumenge, 5 de maig de 2013

ELS DEUTES DELS NOSTRES AVANTPASSATS (V). Hidràulica de l'Homo consumericus.

   Escolta -em deia algú- a veure si tens prou manya per explicar-me això de la crisi, i que jo ho entengui.

  No resulta fàcil explicar allò en què tanmateix, discrepen i interpreten de manera diferent els estudiosos en la matèria. I és que l'economia no és pot abordar només des d'una òptica monetarista, deslligada de la psicologia de masses. D'aquí que ja es parli de la conformació d'una teoria econòmica que lligui ambdues disciplines (1).
   En les entrades anteriors creia haver apuntat bastantes coses, però intentarem fer un condensat sumaríssim amb ajuda d'alguna al·legoria intel·ligible.
   Abans de començar, convé tenir clara la definició del quantum fonamental de l'economia: el diner.
   Esteim tant acostumats a tocar amb les mans el vil metall, que hem perdut la noció de què és realment, identificant diner amb riquesa, i això és el que sembla, però és bé una altra cosa, i la posaré així, ben gran, per a que no mos despistem:

DINER = DEUTE

  El diner, en una primera generació, no era més que un pagaré o un certificat de dipòsit d'un banc emissor, que era el que custodiava el bé tangible, normalment or. En definitiva, un reconeixement de deute al portador  (en els bitllets antics encara apareixia la fórmula: "El Banc... pagarà al portador la quantitad de...", inclús algun especificaba "en moneda d'or")


   Avui en dia el diner ja no compta amb aquest respatlle en metalls preciosos, sinó que és purament un valor fiduciari (basat en la fe), sense valor en sí mateix, que depèn de la confiança en la seva futura acceptació com a valor de canvi.
   La qualitat principal del diner, apart d'alleugerir pes en les transaccions comercials (ja no s'ha de traginar el bé material objecte d'intercanvi) és la possibilitat de ser transmès indefinidament podent generar nous compromisos de crèdit (nova generació de diner) sobre el diner existent donant lloc a fluxes de capital que estimularan la  inversió i per tant la producció de béns i serveis. Així es va muntant un andamiatge econòmic basat en el diner (deute), de gran eficàcia expansiva, però amb evidents debilitats estructurals.

  Per entendre de manera simple aquest entramat econòmic emprarem un símil hidràulic que, tot i la seva imperfecció, pot ajudar a entendre la interdependència dels elements que participen en l'economia.

  Podem imaginar un entramat de canals connectats entre sí com en una conca fluvial on una extensa xarxa de capil·lars van convergint en canals cada vegada de més cabal, fins arribar a un canal principal. Al final d'aquest canal un gran molí fariner: el sistema productiu. Tot al voltant, immensos mars de camps de blat.
   A més de canals, en aquest sistema hi ha embassaments de diversa capacitat; pendents diferenciades, que proporcionen major potencial en uns trams que en uns altres i pèrdues al llarg del recorregut per filtracions, esquerdes i evaporació.
   Cada tram de canal és propietat privativa d'una persona, ja sigui física o jurídica.
  Entre un canal i un altre hi ha diferents comportes per deixar passar, o no, l'aigua. Les comportes són dobles. Per a que hi hagi transferència d'aigua d'un canal superior fa falta que el de baix obri la seva comporta  en demanda d'aigua (posició deutora) i que el propietari de dalt, a més de disposar-ne, en vulgui cedir, assolint en aquest cas una posició acreedora. A canvi de la cessió d'aigua, acreedor i deutor convenen un contracte de deute que pot ser saldat ipso facto (compra-venda) quan s'intercanvia per un bé tangible (farina en el nostre exemple) o en un curt temps  a canvi de treball. També pot ser retornada en diferit (crèdit) establint un contracte de devolució del deute en la mateixa moneda (aigua).
  Tot i ser un xurro de comparança, pot ajudar a visualitzar algunes propietats del sistema.
  Veim que l'aigua (massa monetària) pot estar en diferents estadis de fluïdesa, depenent si és estalvi o mitjà de pagament. Es pot trobar en forma de neu a les muntanyes, estancada en dipòsits de deficient drenatge, o fluint ràpida per pendents i salts. En certes èpoques es pot congelar. En argot d'economista: M0, MB, M1, M2, M3 i M4.
   En el següent gràfic veim com la creació de massa monetària (no ho oblidem=deute) ha crescut de manera exponencial en els últims anys. Fa referència als EE.UU. però trobam el mateix al conjunt de països desenvolupats.


  Una primera observació elemental és que si l'aigua no corre, el moli s'atura. Si el molí s'atura, cau la demanda de blat. Si aquesta cau, els treballadors es queden sense feina i deixen d'obtenir l'aigua que bescanviaven per farina.
   El sistema requereix inevitablement per a un bon funcionament de l'activitat continuada dels elements que hi intervenen, principalment de l'homo consumericus (2), ja que en cas contrari el sistema s'estanca.
  En aquest punt és important remarcar que el que fa que els integrants tinguin una participació activa és l'espectativa d'obtenció de benefici individual i per a que aquest pugui existir i repartir-se a tots els graons només hi ha una solució matemàtica: creixement.
   Algú objectarà: I no és això un sistema piramidal ?
   Total i absolutament. Però no pensem que això sigui necessàriament negatiu, encara que sí, perillós i molt.
   La virtut principal és que de l'activitat de la priràmide se'n deriva un producte del màxim interès que anomenem progrés. També subproductes totalment perniciosos: explotació insostenible dels recursos naturals i contaminació.
    I com  tot sistema piramidal, només es manté si està en creixement continu, que és quan tothom confia en seguir obtenint rèdits del sistema. Quan per algun motiu desapareix aquesta confiança, es produeix l'enderrosall. Els propietaris dels canals retenen la seva aigua en espera de temps millors mentre van consumint les reserves de farina. Els bracers que no tenen canal ni magatzem passen fam.
   Els col·lapses cíclics del sistema són deguts a que quan aquest creix tendeix a la superproducció, no tant alimentada pel consum propi com per l'atesorament especulatiu, fins acumular uns estocs insuportables que, quan s'entra en pànic, inunden els mercats i provoquen la caiguda sobtada de preus i la contracció de la inversió.
   I no hi ha alternativa ? No hi pot haver mecanismes de prevenció i correcció d'aquests col·lapses?
   Superarem l'actual ?
   Deixarem per un altre dia imaginar possibles escenaris.