diumenge, 23 de juny de 2013

GIVE US BACK OUR ELEVEN DAYS ! Tornau-nos els nostres onze dies !

  Va arribar Càndid, l'imaginat personatge del conte filosòfic de Voltaire Càndid o l'optimisme, a Portsmouth -Anglaterra- el 14 de març de 1757, i allà va presenciar una escena -real- que el va sorprendre:

© National Portrait Gallery, London


   Era, ni més ni menys, que l'afusellament a bord del seu propi vaixell, l'HMS Monarch (abans Monarque) de l'almirall anglès John Byng, com a càstig per haver perdut l'illa de Menorca a mans de l'armada francesa del duc de Richelieu (nebot del famós cardenal).
   Va ser acusat de no fer prou per defensar l'illa, però la realitat va ser que les forces franceses eren molt superiors. Amb tot  i això, el cop a la vanitat anglesa precisava d'una víctima expiatòria, i encara més amb el revol d'indignació que va recórrer el país.

Bibliothèque nationale de France
     Tot i la ignomínia de ser passat per les armes del propis subordinats (amb el privilegi -absolutely polite- de restar agenollat sobre un coixí per no pelar-se les calces i donar ell mateix l'ordre de foc amb el seu mocador), es va fer una certa justícia, aquesta, matemàtica.
     -Que què, què ?
    Si senyor, el que llegiu, ja que no va morir el dia que li tocava, sinó onze dies després, com tots els compatriotes de la seva generació.
     A la seva mort  li van ser retornats els dies que tant injustament li havien estat arrabassats quan era prop de complir els quaranta-vuit. 
    William Hogarth, pintor satíric coetani, i víctima del mateix "robatori", va plasmar la seva queixa al quadre que aquí podeu veure:



  El quadre representa un tema tanmateix actual: els dos candidats a les eleccions del parlament britànic del 1754, deixant-se "estimar", mentre el poble tolit seu a terra.
   El que ens interessa és l'escrit reivindicatiu que "el poble" té sota el peu i que diu: Give us back our eleven days (Tornau-nos els nostres onze dies)






   L'origen d'aquest misteri ve d'enfora, dels intents imperfectes d'establir un calendari civil que anés coordinat amb el moviment de translació de la Terra  entorn al sol, que no és múltiple de la unitat determinada per la rotació completa del planeta que anomenem dia. Així, l'any tròpic o solar (l'interval entre dos equinoccis de primavera consecutius) té una durada de 365,242189 dies civils.
   De calendaris n'hi ha hagut i n'hi ha de tota casta, però el més perfecte pel que fa a no desincronitzar-se amb el moviments de la natura és el que avui és d'ús comú a tot el món: el calendari gregorià.
   Així i tot, aquest calendari, amb els seus ajustaments periòdics (anys de traspàs), determina un any promig de 365,2425 dies, el que implica un error de 26 segons/any i que per tant hauria de corregir un dia cada 3.300 anys. Establir una regla a tant llarg termini seria perdre el temps -mai millor dit- ja que els propis moviments de rotació i translació es van desaccelerant. D'aquí uns mil.lenis en parlarem.
   En temps de Juli Cèsar, el calendari romà era un desgavell, amb l'existència de mesos intercalars que s'havien d'incorporar quan calia, cosa que no sempre es feia oportunament i que va culminar en el que es va batiar com l'any de la confusió, l'anterior a l'entrada en vigor del calendari julià (46 a.C.), i que va tenir una durada de 445 dies.
   El nou calendari julià va ajustar l'any civil a 365,25 dies, és a dir, 11 minuts i 14,8 segons de més sobre l'any solar. Un error aproximat, per tant, d'1 dia cada 128 anys.
   Temps ha que es va fer correspondre l'equinocci de primavera al dia 21 de març. Va ser l'any 325 de la nostra era que en la localitat de Nicea (l'actual Iznik turca), els reunits en el concili ecumènic convocat per l'emperador Constantí I van establir la norma actual per determinar la data de celebració de la Pasqua, referint-la a l'equinocci de primavera. Simplificant, la Pasqua es celebra el primer diumenge de després de la primera lluna plena posterior a l'equinocci de primavera.
   Vet aquí, però, que en el transcurs del segles, la Pasqua (festa mòbil) s'anava desplaçant cap a Nadal (festa fixada al  25 de desembre) en clar rumb de "col·lisió".
    Avançat el segle XVI, el desplaçament ja era de 10 dies. Havia que posar-hi remei.
 L'any escollit per aplicar les reformes plantejades per la comissió del calendari encarregada pel Papa va ser el 1582.



 La decisió de reformar el calendari la pren el jesuïta Ugo Buocompagni, aleshores Papa Gregori XIII, amb la promulgació de la bula Inter Gravíssimas. La seva aplicació va fer que el dijous 4 d'octubre de 1582 fos seguit del divendres 15 d'octubre.
   Aquesta fractura al calendari va donar peu a curiositats i inclús interpretacions errònies, com en el cas de Teresa d'Àvila, morta el 4 d'octubre i no enterrada fins al dia 15. Evidentment no va romandre insepulta deu dies, tot i que en el passat hi ha hagut qui ha donat explicacions de perquè no se li va donar terra fins al cap de tants  dies.
   Una altra font de malentesos -encara avui- ve del fet que l'adopció del nou calendari no va ser immediata ni universal, sinó que s'hi van anar adherint de manera progressiva els diferents països.
  D'immediat només Itàlia, Portugal, la part catòlica de Polònia i l'Espanya de Felip II (no encara les colònies  d'ultramar, que s'hi afegirien l'any següent). Abans de finalitzar l'any l'aplicaren França, Lorena, Mississipí-Missouri i parcialment Països baixos i Bèlgica.
   Altres van tardar segles, com és el cas de Gran Bretanya i els seus dominis (Menorca inclosa) en 1752 o Rússia en 1918, per citar-ne un parell.
   Clar que, com més es tardava, més gran era l'error a corregir, de manera que els 10 dies del segle XVI, ja eren 11 al segle XVIII, 12 al segle XIX i 13 al segle XX.
   Entre les curiositats més nomenades per la dispar aplicació del calendari  gregorià es sol citar la mort de Shakespeare i Cervantes, esdevinguda el 23 d'abril de 1616, només que la de l'anglès va ser en data juliana i la de l'espanyol en gregoriana, així que no van morir el mateix dia, com més d'una vegada s'ha dit
   En alguns casos, llegint llibres d'història sembla que viatgem amb el cotxe  de "Retorn al futur", com en el cas de la presa de possessió de la corona anglesa per William d'Orange, qui hauria arribat a Anglaterra abans de sortir d'Holanda.
   Per fer-ho encara més divertit, en alguns països, com la pròpia Anglaterra i colònies, l'any no començava l'1 de gener, sinó el 25 de març, de manera que el 24 corresponia a un any anterior al del 25 del dia després, que ja era any nou. Així, per exemple, el 25.03.1700, no és l'endemà del 24.03.1700, sinó 364 dies abans. L'any anterior a l'aplicació del calendari gregorià, el 1751, els va quedar un any retallat, ja que va començar el 25 de març i va acabar el 31 de desembre.
  Una altra curiositat és la Revolució d'octubre russa, que es commemora a la Plaça Roja cada més de novembre, per tal de celebrar correctament l'aniversari.
   En la majoria de casos, per no embullar la troca, les efemèrides d'aconteixements anteriors a la reforma del calendari es celebren sense aplicar la correcció que correspondria.
   No està de més saber -no obstant- que  vam celebrar el Vè centenari del descobriment d'Amèrica abans d'hora, ja que  l'aniversari es va complir el 21 i no el 12 d'octubre, o que l'aniversari de la conquesta de Menorca per Alfons el Liberal l'hauriem de festejar el 24 i no el 17 de gener.

   El proper 13 de juliol es commemoraran els 300 anys de la firma d'un dels tractats d'Utrecht pel qual Menorca es va incorporar a la corona de la Gran Bretanya. Considerant que la ciutat holandesa va fer el canvi al calendari gregorià en 1700, la data de celebració serà la correcta, si bé per als britànics que ocupaven Menorca, aquell dia era el 2 de juliol de 1713, tal com es pot veure a la doble datació del document.





                                         


     I tanmateix, no els retornarem els seus onze dies.




 





dissabte, 15 de juny de 2013

NI GIN LANE NI BEER STREET

   S'atraca el solstici -que no és poc- i les seves mil.lenàries celebracions.
   Arriba l'estiu, quan tota cuca viu...

   Celebrem l'esclat de vida com es mereix, sense convertir la festa en el Gin Lane ni el Beer Street d'aquella Anglaterra de 1751, mare "espiritual" del gin menorquí, la nostra beguda festiva.
   El pintor satíric William Hogath va retratar els excessos alcohòlics del Londres d'aquells anys i que va acabar amb la promulgació de la Gin Act:

© Trustees of the British Museum

© Trustees of the British Museum
Seny ! i bones festes.
                                                                      




P.s.: En realitat, així com el gravat Gin Lane és una crítica als efectes d'aquesta beguda importada d'Holanda al segle XVII, el gravat Beer Street vol ser  una lloança al consum de la cervesa anglesa. Als ulls d'avui, els dos mos semblen igualment pejoratius i serveixen per a la finalitat del post.


diumenge, 2 de juny de 2013

PANGE LINGUA. Gramàtica d'un món petit.

  L'estudi del llenguatge, especialment pel que fa a la seva organització i evolució, ja no és només cosa de lletres. També és de ciències, com tot el que hi ha sota la capa del sol (i a sobre).
  Ja sé, ja sé...que no tot: l'amor, la creativitat, l'art, els sentiments, l'espiritualitat, la poesia, la consciència. Mmm...val, val... ja en parlarem, que no és el tema d'avui.
  L'aplicació de tècniques analítiques provinents de les matemàtiques i la física està ajudant a descobrir com s'estructura el llenguatge humà.  La teoria de xarxes, física de sistemes complexos o la teoria de la informació són algunes de les noves eines.
   L'espècie humana és l'única que disposa d'aquest sistema de comunicació capaç de transmetre missatges complexos amb l'ús d'un simbolisme fonètic compartit.
   Com va tenir lloc el pas des de l'emissió de sons precursors del llenguatge a l'evolucionat sistema actual, amb la seva riquesa i diversitat ? Com s'estructuren i es relacionen els constructes lingüístics ?
   Ningú pot dir exactament quantes llengües hi ha al món, entre altres coses perquè no sempre està clara la frontera entre una llengua i una altra. Deixant de banda les mortes, les planificades (Esperanto, Interlingua, Ido, etc.) i aquelles que només existeixen en la ment de polítics iletrats i ofuscats, la xifra oscil.la entre 5.000 i més de 7000, segons les fonts i criteris utilitzats (1). Un nombre, en qualsevol cas, que va disminuint ràpidament a mida que moltes petites comunitats són absorbides pel tsunami globalitzador. Pensem que la meitat de les llengües del món es concentren en tant sols vuit estats. Avui en dia, no només se'ns fonen les glaceres sinó  que també molta de la riquesa lingüística que havia romàs congelada durant segles es va perdent per sempre, sense deixar "fòssil" en molts casos.
   A pesar d'aquest calidoscopi lingüístic, amb les seves grans diferències gramaticals i lèxiques, s'està comprovant que existeixen uns patrons organitzatius i estadístics comuns a totes elles.
   El llenguatge humà pertany al que, en física, s'anomenen sistemes complexos, que són aquells que no es poden explicar com una simple addició dels seus constituents, sinó que de la seva interacció emergeixen noves propietats i funcionalitats.

 Món petit

   Utilitzant la teoria de xarxes se'ns dóna una visió nova de com s'estructura la teranyina lingüística. El mètode consisteix en utilitzar les paraules com si fóssin els nussos d'una xarxa, estudiant quines són les propietats que relacionen unes amb les altres.
   Amb dissenys experimentals duits a terme en diferents universitats, s'ha constatat la presència en la xarxa de nòduls, nussos principals que es troben molt més connectats entre sí que amb la resta. L'estructura no és homogènia, sinó que s'organitza en categories. Destaca l'observació que existeixen paraules pont, que podriem comparar amb els d'Einstein-Rosen (forats de cuc), que permeten "botar" semànticament d'una a l'altra, això facilita el moure's per l'hiperespai lingüístic i relacionar significants a gran velocitat.
   Essent com és el llenguatge una eina que pretén la comunicació eficient, extranya veure que en tots els idiomes existeixen paraules que tenen múltiples significats: les paraules polisèmiques. Per què la "selecció natural" de l'evolució lingüística (moltíssim més ràpida que la genètica) no ha fet desapareixer aquesta font d'ambigüitat ? 
   Investigacions realitzades aplicant la teoria de xarxes complexes a la base de dades lèxica Wordnet, va fer veure l'existència d'un fenomen peculiar: el "món petit". Aquesta definició prové de l'estudi de les xarxes socials (en el sentit extens del terme) on cadascun dels individus representa un nus. Definint la relació entre dos individus com la coneixença personal per haver-hi tingut tracte i com a grau el nombre promig de bots que hi ha que donar per tal de relacionar dos individus escollits a l'atzar d'una població de milions (l'estudi es va fer als EE.UU.) va resultar -contrariament al que ens diria la intuïció- que  el grau de separació promig només era de sis.. Tots el habitants del planeta mos trobam més propers uns dels l'altres del que creiem.
   Per exemple, quin grau de separació social trobau que hi  pot haver entre vosaltres i un granger de Connecticut ? Pensareu que moltíssims. Però tal vegada coneixeu un regidor del vostre poble, qui coneix el batlle i aquest el president del partit, que ara ho és de l'estat. El president espanyol coneix l'Obama i aquest el governador de Connecticut, que té tracte amb el sheriff del comptat qui, per fi, coneix el granger. Només set relacions us separen. En un cas seran més i en un altre menys, però són ben poques.
   La xarxa semàntica, al igual que d'altres com la del genoma, circuïts electrònics o el sistema nerviós, comparteixen aquesta característica: són xarxes lliures d'escala. Tenen molts elements poc vinculats i al mateix temps alguns nòduls hiperconnectats. Aquí els superconnectors són les paraules polisèmiques, que faciliten l'associació entre conceptes. Lluny de produir interferències el que fan és facilitar la navegació a través del vast mapa mundi lingüístic.
   A un altre nivell, el de les intercomunicacions a escala global, alguns idiomes han esdevingut l'equivalent de les paraules polisèmiques, uns superconnectors als que s' ha de recórrer forçosament per arribar a certes àrees del globus. Es clar que mai em podria entendre, amb el meu català de Menorca, amb un habitant de Papúa-Nova Guinea i el seu idioma yélî dnye, per posar-ne un. En canvi sí que ho feim en anglès.
   Que hi hagi autopistes que connectin a gran velocitat ciutats cada vegada més grans i influents (llengües dominants), no vol dir que hagem de mudar de residència (la nostra llengua) deixant morir d'inanició el nostre preciós poble, on tenim les nostres arrels.
   Arrels, paraula polisèmica que no convé oblidar.

   Cuidem-les...






  Font:


    Solé, Ricard V./ Corominas Murtra, Bernat/ Fortuny, Jordi.
    Lenguaje, redes y evolución. 
    Investigación y Ciencia. Maig 2013.