dimecres, 31 de juliol de 2013

TESLA, TESLA...I NO MARCONI !

   La xafogor d'aquests dies passats, amb el seu alè candent i aferradissa abraçada, mos dóna avui una treva.
   L'airina matinera ha rolat a nord, animant cossos i esperits amb fresques moixonies. El que aquí en deim un estar d'àngels.
   Mentre prenc cafè, faig un repassó a les notícies del dia. La premsa encara va plena de l'accident ferroviari de Galícia. Els morts ja són setanta-nou. Un drama.
   Aquest tipus d'accidents col.lectius mos impacten molt més que el continu degotís de calamitats que suposen al cap de l'any la mort de prop de mil persones en accidents de circulació i que no són notícia de primera plana.
   Aprofitaré per fer la meva ruta fins a Far Nati, passant pel codolar de Sa Torre Nova, on el 10 de febrer 1910 hi va haver també un dramàtic accident. Va ser el naufragi del vapor francès Génèral Chanzy, en el que van morir 156 persones. Només un supervivent. 

 
 En en cas actual, la notícia ha donat la volta al món en qüestió de minuts. Una desbandada de tweets piulaven d'immediat la negra nova, seguits per les edicions digitals de la premsa.
  Pot sorprendre que en aquell llunyà 1910, la notícia de la desgràcia s'escampàs pel món també en un temps realment ràpid (The New York Times publicava la notícia el dia 12), I és que ja en 1866 van entrar en servei els primers cables transatlàntics i es podia parlar d'una xarxa telegràfica mundial.



  Altra cosa és la telegrafia sense fils, que encara era tendra però que s'anava estenent rapidíssimament.
   I en aquest punt convé que mos posem Quixots i desfacem un tort.
  Ja sabem que l'èxit té molts pares i que el fracàs sempre és orfe. Aquest és el cas de la invenció de la ràdio, reclamada per uns quants, atribuïda oficialment a Guglielmo Marconi durant molts anys i finalment reconeguda en 1943 per la Cort Suprema dels Estats Units a Nikola Tesla, pare legítim de la criatura.
  Vam aprendre a l'escola, i encara es manté a més d'un llibre de text poc rigorós, i ara mateix ho acab de llegir també al Rincón del vago, que la ràdio la va inventar Marconi, cosa que no és correcta. En va ser el principal impulsor del seu ús comercial, però emprant fins a disset patents de Tesla. És més, Marconi va voler patentar l'invent com a propi el 1900, essent rebutjat per tractar-se d'una còpia de Tesla. Posteriorment, per influència dels seus padrins Carnegie i Edison, amb qui Tesla se les tenia (veure la guerra dels corrents), es va acceptar.


Demostració pública de transmissió inalàmbrica per Tesla, en 1891.
.Font: Wikipedia 

 Així com l'aristòcrata Marconi va ser un enginyer i avispat home de negocis, Nikola Tesla era un científic en el més pur sentit del terme, un geni al que se li deuen multitud d'avenços cabdals sense els que el món d'avui no seria el mateix. Va patentar entorn a 300 invents, entre els que destaquen, ademés de la transmissió inalàmbrica, el Corrent Altern (AC), el motor d'inducció, làmpada d'arc elèctrica, microones, raigs-X, sistema polifàsic de transmissió d'electricitat, la bobina de Tesla, etc.
 El primer, que no va fer sinó copiar i adaptar les patents d'altres presentant-les com a pròpies -innegable pioner en l'ús i desenvolupament de la nova tecnologia- va morir en l'opulència, mentre que el científic Tesla moria pobre, enguany fa 70 anys, sense saber que el màxim tribunal li donaria la raó -ja pòstuma- aquell mateix any.
  Per tant, després de setanta anys, ja és ben hora que ho sapiguem: la paternitat acreditada -i la legal- de la invenció de la ràdio  correspon a Nikola Tesla, no a Marconi.
   Si el Trivial diu el contrari, posau-vos forts.





Per saber-ne més:

http://www.teslasociety.com/pdf/tesla_against_marconi.pdf
http://theoatmeal.com/comics/tesla
http://www.ted.com/talks/marco_tempest_the_electric_rise_and_fall_of_nikola_tesla.html











dimarts, 23 de juliol de 2013

AVUI N'HE FET CINQUANTA-NOU !

    Així és. Cinquanta-nou mitges maratons seguides, a raó d'una per mes.
   I també faig els anys -es ver- encara que no tants. Concretament 34 (comptant en hexadecimal...).

   Quan un s'atraca a n'allò que es sol anomenar, de manera un tant eufemística, com a mitjana edat, convé fer el bon propòsit de mantenir el cos en bon estat mitjançant un exercici físic moderat, però sobretot constant.
Constància tant  per agafar unes saludables rutines com per evitar lesions que ens deixarien en dic sec.
   No fer-ho mos exposa al risc d'anar perdent la forma humana i abraçar l'evolucionisme heterodox de  La Trinca, que cantava allò de "és evident que l'home ve de la patata..."


   És important, perquè si un es sent físicament fort, és més fàcil que també es senti més fort mentalment.
   Així que, per celebrar-ho, he fet coincidir la meva mitja marató de juliol amb aquest dia.
   Per evitar quedar marcat amb la graella roent d'en Llorenç, he partit abans el sol no començàs a fondre la nit, quan la lluna plena era encara senyora del cel. Què millor companyia ?



   Travessant boscos ombrívols i camps d'or, he anat a visitar, com tenc costum, les meves verges. Platges adormides sota el llençol tranquil de les onades. Preciosísimes, com sempre, tot i el destorb de l'estol d'embarcacions fondejades als seus peus.
    No hi ha estiu sense moscards.


  I arribat a casa, amb el cos polsegós i el cap buit de cabòries, un dels petits plaers més grans d'aquesta  vida: apagar la set desesperada amb unes bones tallades de síndria fresca.
   Açò és vida...ho podeu creure !
   Així que, ja ho sabeu: no sigueu patates i feis exercici. 
   Ei ! amb moderació i constància.
  
   

 

diumenge, 14 de juliol de 2013

PANMENORQUINISME



   Com podeu comprovar, no és aquest un blog que dediqui les seves cabòries matineres a parlar de política, terreny aquest per al que me declar absolutament incompetent. No som prou espavilat per escalar aquestes fites. Com diu un amic meu : "Els llocs preeminents són com els penyals elevats, només arriben a ells els rèptils i les àguiles". Es veu que jo no som ni una cosa ni l'altra.
   Avui faré una excepció, de pur cansat de sentir disbarats.
  Darrerament s'estan exacerbant els ànims entorn a dues croades oposades que mos afecten com a menorquins.
   D'una banda es troba el panespanyolisme dels polítics conservadors d'aquestes illes, que no poden pronunciar la paraula "català" sense  ser presa de violents accessos i convulsions. I d'una altra es troba la d'alguns -no tots- independentistes catalans, que es prenen la llibertat d'incloure'ns en les seves aspiracions polítiques i territorials sense la cortesia de demanar-nos l'opinió.
  Per als primers l'anticatalanisme justifica invencions, no només acientífiques, sinó sense existència real, com  la que ells anomenen, així, tal qual, "llengo baléà" , indissimuladament mallorquina pel que fa al vocabulari i simplement esquizoide pel que fa a la gramàtica. Una impúdica exhibició d'analfabetisme.
  Tant inexistent, argumentarà algú, com la pròpia llengua catalana, castellana o qualsevol altra. Evidentment, el corpus normatiu d'una llengua es construeix per consens de totes aquelles varietats que la conformen. El subconjunt "baléà" és tant absurd com ho seria parlar de "lengua castellano-manchega". La realitat és que a cada una de les illes balears tenim un parlar ben diferent. Amb tot, la nostra gramàtica ha de ser l'acceptada per al conjunt de la nostra llengua.
   Això significa renunciar al que és nostre ?
 En absolut. Les llengües tenen diferents registres o nivells de parla (varietats diafàsiques) en funció del destinatari i l'ús que se n'hagi de fer. Així tenim un registre culte, estàndard, col.loquial i vulgar (i encara hauríem d'afegir el del Whatsapp...). Donar a entendre que només podem emprar l'estàndard o és incultura o mala intenció.
   L'altra arma anticatalana d'aquests governants nostres és el decret que han batiat com a Tractament integrat de llengües. Aquí els polítics, en contra de l'opinió dels pedagogs, han decidit que si es donen classes, per exemple, de matemàtiques, en anglès, els alumnes dominaran més aquesta llengua, cosa més que dubtosa, especialment quan a la majoria de  professors als que s'obliga a donar classe en anglès els costa entendre una pel·lícula anglesa sense subtitular. Simplement no s'han format en aquest camp.
   Si s'incrementa el fracàs escolar, què hi farem, l'èxit per aquests senyors serà la disminució de l'ús del català com a llengua vehicular.
   A l'altra banda del balancí es troben, com dèiem, alguns independentistes catalans (de Catalunya), absolutament respectables en allò que sigui de la seva incumbència, però que s'excedeixen pel que fa a la nostra. Així, alguns tendeixen a incloure'ns dins del concepte de nació catalana, pel simple fet que compartim la llengua (amb varietats ben diferents, ja ho sabem). Hi ha una confusió entre uns utòpics països catalans i uns reals països de parla catalana.
   Així com als espanyols el explic que som tot l'espanyols que es pot ser quan no t'agraden els toros, ni el el flamenc ni es parla habitualment en castellà, a aquells altres els hem de dir que aquí no feim castells, no ballam sardanes, ni menjam butifarra amb seques. La nostra cultura té molt de catalana, evidentment, però l'esdevenir i el mestissatge dels segles n'ha construït una identitat pròpia, diferent de la d'altres llocs i que per tant el principal ingredient del concepte nació, que és la cultura comú, ja no és el mateix. Són cultures germanes, ben cert, però no bessones. Els germans poden tenir personalitats molt diferenciades.
   Ara bé, així com les fantasies filològiques són inacceptables, en qüestió de fantasies polítiques, com en les religioses, cadascú, certament, pot tenir les seves.
    Que tal uns països menorquins independents, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó,  amb el nostre valencià de les illes (per a qui no li agradi dir català) com a llengua oficial ?
   O seria millor una Menorca independent ?
   O "Marededeueta, que em quedi com estic..."

   Pinyeta, pinyol...