Ús de continguts

Tots els continguts d'aquest blog poden ser emprats lliurement per qui ho desitgi.
Si esmenteu la font quedareu com a senyors.

dissabte, 21 de setembre de 2013

A BENIDOR !


  Així és com sonava a l'oïda francesa d'Albert Camus el crit "Au, vine i dorm ! " pronunciat en un estrany "patois mahonnaise", el català de Menorca -inevitablement afrancesat- amb que la seva àvia l'obligava a fer el xubec de migdia entre ella i paret, per tenir-lo controlat.
    El ressentiment contra aquesta grand-mère  autoritària i analfabeta, matriarca inflexible que portava a cops de fuet la misèrrima llar, passant per sobre de la seva anihilada mare, l'acompanyà tota la vida. Una vida tant fructífera com curta. La mort -absurda- barrà el pas en 1960 al cotxe en què viatjava un dels intel·lectuals més importants del convuls segle XX, que ell va definir com el de la por. Pensador engagée -compromès- des d'un humanisme ateu profundament reflexiu, entès aquest com anàlisi escèptica de la història i els seus actors, apòstata de l'existencialisme i altres encasellaments. Retrata com ningú l'absurd de l'existència. Tenint el mateix punt de partida que l'escepticisme científic, per la seva formació no troba més via d'experimentació formal que la filosofia, ja sigui destil.lada en teatre, novel·la o assaig, per més que afirmi: "Jo no sóc filòsof; no crec prou en la raó per creure en un sistema".
  Quan, als anys vuitanta, vaig descobrir, després d'haver-me delit amb algunes de les seves obres, l'ascendència menorquina del premi Nobel, un cert orgull patrioter em va recórrer l'espinada. Avui, quan llig alguns excessos sobre la seva menorquinitat -flagrant apropiació indeguda- el que sent és vergonya, no sé si pròpia o aliena.
    Li va arribar a Camus algun influx que poguéssim denominar menorquí ?
   La millor font per conèixer quina va ser la saba que va alimentar i fer créixer l'"arbre" Albert Camus, la trobam a la novel·la autobiogràfica inacabada i els seus apunts apareguda entre el metall torçat del Facel-Véga en què trobà la mort: Le premier homme.
  L'arrel principal és indiscutiblement francesa. La seva llengua, la seva formació acadèmica i també la llengua del carrer i la familiar, per més que de tant en tant sentís a la seva àvia parlar en menorquí en les visites d'alguna de les seves germanes.
   Altres arrels són les de la pròpia terra, però aquestes són capil·lars que no acaben de créixer, ja que l'adob és d'una cultura estranya, a la que sempre fa referència com a cosa aliena i genèrica: els àrabs. No en va, la colònia francesa -província- d'Argèlia es va fer lloc en aquesta terra indòmita a cop de fusell, fins que al 1962 les revoltades aigües àrabs van recuperar els seus antics oueds i rieres, amb tot el dolor dels expulsats.
   L'arrel menorquina no és més que una arrel morta, que res li aporta. La cadena de transmissió de la cultura illenca estava trencada.
  Referint-se a la seva mare, diu: "... junt amb Espanya, que no podia situar però que en tot cas no estava enfora, d'on els seus pares, menorquins, havien partit feia tant de temps com els pares del seu marit per venir a Argèlia perquè es morien de fam a Maó, que no sabia ni tant sols que estigués en una illa, ignorant per altra banda què era una illa ja que mai n'havia vist cap."


Catherine Sintés, mare d'Albert Camus.
Font: Catherine Camus. Albert Camus, Solitaire et Solidaire.

   Mare per la que, no obstant, professava un amor sense límits, tot i el semi autisme en que la recloïa la seva sordesa: "...el misteri quotidià del somrís discret o del silenci de sa mare quan ell entrava en el menjador, amb el crepuscle, i quan, sola a la casa, no havia encès la làmpada de petroli, deixant que la nit invadís poc a poc l'habitació, ella mateixa com una forma més fosca i més densa encara, mirant pensativa per la finestra els moviments animats, però silenciosos per a ella, del carrer i el fillet es returava al llindar de la porta, amb el cor encongit, ple d'un amor desesperat per la seva mare i pel que, en sa mare, no pertanyia, o ja no pertanyia, al món i a la vulgaritat dels dies."
   El conco sordmut que vivia amb ells tampoc podia transmetre-li uns valors culturals que no tenia, tot i l' anècdota de reconèixer com a nostra la sobrassada as caliu de les seves sortides a caçar.

El petit Albert davant el seu conco Ethiènne (braços plegats) a la fàbrica de barrils on aquest treballava.
Font: Catherine Camus. Albert Camus, Solitaire et  Solidaire.


   La que, com hem vist, encara conservava la llengua d'origen, la seva àvia, no sabia llegir ni escriure i, en relació a rememorar el passat, escriu: "...com els seus predecessors, dels que no parlaven mai,..."
   La  raó ens l'explica, referint-se al pare que no va conèixer: "Però a la fi, l'únic misteri era el de la pobresa, que fa dels homes éssers sense nom i sense passat...".
   "Com els espanyols de Maó, dels que descendia la mare de Jacques* ...amb el mateix aire capficat i obstinat, completament bolcat cap al futur, com els que no estimen el seu passat i reneguen d'ell..."     [*Albert Camus ]
   "...caminant en la nit dels anys per la terra de l'oblid, en que cadascú era el primer home, on ell mateix havia hagut de criar-se sol...com tots el homes d'aquest país on, un per un, intentaven viure sense arrels i sense fe..."                                                                                     
   La claredat és meridiana. Sobren més explicacions.
  Altra cosa és saber si l'esperit cultivat de Camus va fer alguna incursió en aquest passat emboirat.
   Les indagacions per conèixer més del pare, d'origen alsacià i mort quan Albert tenia un any en la batalla del Marne, bé les explica en els seus escrits. En ells veim que la seva curiositat és per saber de l'home ( "Mai sabria per ells qui havia estat el seu pare"), i no de la terra on van néixer els avis paterns.
   De la branca materna, ja coneixia bé les persones per haver conviscut amb elles. Tindria Camus curiositat en conèixer ademés els paisatges de la terra que els havia foragitat ?
   Sabem que en 1935, recent graduat a la Universitat d'Alger, va visitar Mallorca i Eivissa. De Menorca no en tenim notícia, però se'm fa difícil pensar que el motiu d'aquest viatge no fos veure d'aprop aquesta terra. Més encara llegint el que va escriure i on es veu que disposa d'informació que només podia conèixer després d'haver rebuscat en el passat menorquí. Referint-se a l'àvia, relata:
   " Criada pels seus pares maonesos en una petita finca del Sahel, s'havia casat molt jove amb un altre maonès, prim i fràgil, els germans del qual s'havien instal·lat a Argèlia en 1848 després de la mort tràgica de l'avi patern, poeta aleshores, que composava els seus versos qualcant en una somera i recorrent els camins de l'illa entre els murets de paret seca que separen els horts. Durant una d'aquestes passejades, enganyat per la silueta i el capell negre d'ales amples, un marit burlat, creient castigar a l'amant, va afusellar per l'esquena la poesia i un model de virtuts familiars que, amb tot, no havia deixat res als seus fills"
   Aquestes línies fan pensar que en sabia molt més de Menorca i dels seus avantpassats materns del que es pot entreveure al llarg de les seves obres. Tal vegada algun dia aparegui algun escrit que doni més llum.
    La conclusió és que no tenim en Camus, ni un menorquí ni un renegat, sinó tot el contrari.
   En qualsevol cas, esteim donant voltes a l'anècdota, ja que anecdòtica és aquesta especificitat illenca. El mateix hauria donat que "no" hagués begut d'uns altres orígens familiars, qualsevol del nostre entorn. Esteim parlant en negatiu, d'una absència : no se li transmet la cultura del lloc de partida dels seus ancestres i és ell tot sol qui s'interessa en seguir el rastre d'aquesta arrel seca. Pel demés, la seva circumstància com a descendent d'immigrants empobrits i sense memòria familiar, visquent en un entorn molt hostil sí és cabdal en el seu pensament.
   El realment important d'aquest escriptor, resistent a l'opressió, és la seva obra, i més en aquests temps en que veim com a l'Hidra del segle XX li tornen a brotar nous caps.
   El proper centenari del seu naixement, dia set de novembre, serà una bona avinentesa per descobrir o redescobrir Albert Camus, l'étranger.