Ús de continguts

Tots els continguts d'aquest blog poden ser emprats lliurement per qui ho desitgi.
Si esmenteu la font quedareu com a senyors.

dissabte, 28 de setembre de 2013

CONVERSA AMB L'ESTRANY


En llaor de l'"illenc" Albert Camus, en el centenari del seu naixement.



___

 Disculpi'm jove. Puc oferir-li els meus serveis sense córrer el risc de semblar inoportú ? Em sabria greu destorbar-lo en unes meditacions que potser en aquest moment estiguessin donant a llum una troballa creativa digna de lloa per part de generacions futures. Si aquest fóra el cas (veig que els subjuntius li fan dilatar les pupil·les...) li prego, a l'endret i a l'inrevés, accepti les meves sinceres disculpes, ja que una retractació no és possible en aquesta vall de llàgrimes sotmesa a la tirania del pèndol. Per altra banda, sense ànim de minorar en absolut la gravetat de l'atropell d'haver-lo assetjat faltant al respecte degut al seu capficament, li confessaré que he estat víctima de les circumstàncies, remarcant entre totes elles l'habitud. I és que la inèrcia, ademès de ser llei física, mana també en els nostres regits, empenyent des d'una generació a la següent. D'aquí que els testos s'assemblin a les olles. El costum -li deia- ja havia esperonat el meu subconscient a n'allò que la raó no ha estat a temps a deturar. No en va, aquest establiment, que fou molí de vent, és ara un cafè; vostè, en aquesta hora primera, l'únic client i un servidor el cambrer i propietari, modèstia apart.
   Advertesc en vostè un esguard desconfiat. Adoni's que no l'estic jutjant, més bé em jutjo a mi mateix ja que -cregui'm- no som tingut com a persona de natural comunicatiu i, no obstant, aquí em té, descarregant torrencialment com una pluja de tardor. La conclusió òbvia és que vostè, o alguna cosa en vostè, m'ha fet oblidar l'escaient distància. Raó no li falta. Com a tants, el què som i el què diem viuen en desfasament permanent, però ara mateix, amb el vostre únic testimoni, s'ha produït una rara i feliç conjunció. L'explicació pot ser que també vostè sigui un ésser desdoblat, un intel·lectual, un dubte constant. Un intel.lectual de barra de cafè ? Sí, no es burli de mi -no ho fa- la femta no fa tornar erms els camps sinó que els adoba, la filosofia hi pot néixer. Sap, aquí, enmig de tot, som pobres -veig que d'açò en sap i em reafirma en la meva convicció- i és que la pobresa, sempre que no ens obligui a tancar els ulls, ens fa veure l'autèntica riquesa, que gaudim com una gràcia: la llum, el mar, la nit estelada...
   Veig que aprova la meva visió. Aprofitaré aquesta connivència, tot i a risc que em digui agosarat, per preguntar-li qui és i d'on ve. El seu rostre és molt nostre; podria ser un menorquí més, però el seus ulls...venen de lluny  i miren enfora. Francès ? No em digui més. Per força ha de ser fill -ja deu ser nét o besnét- d'aquesta terra. Alger, es clar. Era fàcil, però així i tot em sorprèn. És la sorpresa de trobar-se, molts anys després, amb les restes d'un naufragi que retorna a la platja d'origen un tros del mirall de popa amb el nom del vaixell. No és habitual. Els que van arribar a les costes de la mare Àfrica fugint de la fam van cremar les naus sense girar-se darrere. Només parleu -pensau- en francès, però no teniu clar si sou d'algun lloc. Sens dubte el vostre raonament té molt de sentit, el comprenc bé. Sou illenc, però no d'una illa concreta. Vau venir al món en el pitjor entorn, el de la pobresa, una illa en sí mateixa, en una societat que creix com un carcinoma aïllat dins un cos que un dia a un altre exigirà cirurgia. La pròpia Argèlia com a illa ? No se m'havia acudit, però teniu raó que no és només una metàfora: el Mediterrani al Nord i el mar d'arenes al sud. La diferència és que els vents del mar moltes vegades són aliats mentre que els del desert sempre són enemics. I, per fi, l'illa més íntima, el nostre abric permanent: la solitud.
   La por que teníeu de visitar aquesta illa dels avantpassats tenia fonament. No ho hauríeu d'haver fet. L'únic veritable paradís és el perdut. I ara ja no el teniu. De quin any sou ? Del tretze, en teniu per tant vint-i-dos. Massa jove per retrobar-se amb un mateix. Conèixer-se és apropar-se a la mort, a l'eternitat. Donau-vos pressa en viure, no arribareu a vell, però sí a savi.
   Disculpau, arriba la meva dona, vaig un moment a ajudar-li a entrar la lletera.

  - Que ralles tot sol ?
  - No, estava atenent aquell senyor de la gavardina.
  - Gavardina a l'estiu ?
    Devies estar somiant.  Aquí no hi ha ningú...





Referències:

http://www.gallimard.fr/Actualites/Centenaire-Albert-Camus
RUFAT, Hélêne. A travers les îles camusiennes de la Meditarranée.