divendres, 25 d’octubre de 2013

LES CÈL·LULES DE L'ÀVIA


   Desdient del que s'espera de la primavera d'hivern, el matí s'ha desvetllat càlid i immòbil. El paisatge somnolent condormia encara sota un prim llençol de boira quan m'he aixecat, per fi, amb força.
    Després de dies de reposada lluita amb la viriasi estacional que m'ha fet incomplir el meu programari de córrer per la natura, avui me torn a vestir per al combat. El full de càlcul que faig servir per controlar la meva constància i evitar caure en la condescendència, m'adverteix que si no recuper el temps perdut no compliré l'objectiu anual. Altra cosa no, però de memòria sí que en té el cervellet d'aquest Jiminy Cricket binari.


   La comparança entre el nostre cervell i un computador és tant socorreguda com equivocada. No sabem encara exactament com ho fa el nostre encèfal per emmagatzemar els records, bàsics per a la nostra vida, tant social com interior.
   Fa poc llegia en el llibre de notes d'un jove que arribaria a ser un dels escriptors més reputats del segle passat, un tal Albert no sé què:

  "Em falla la memòria des de fa un any. Incapacitat actual per retenir la història que se'm conta, de recordar sectors sencers del passat que, no obstant, han tingut vida. A l'espera que això millori (si millora), evidentment he d'anotar aquí cada vegada més coses inclús personals, què hi farem. Perquè, al cap, tot es situa per a mi en el mateix pla un tant emboirat i l'oblid envaeix també el cor. Ja que només té emocions fugisseres, privades de la llarga repercussió que dóna la memòria. Així és la sensibilitat dels cans"

   La pèrdua de memòria pot ser realment una experiència molt dura.
 Sense entrar a debatre sobre els sentiments dels cànids, com ho fa el cervell per memoritzar ?. Què podem assegurar ?
   El debat actual es centra en dues teories. L'una afirma que un record (la meva àvia,,,) s'emmagatzema en retalls que es distribueixen al llarg de milions de neurones. L'altra, que ha anat guanyant credibilitat a partir de les últimes investigacions fetes amb ressonància magnètica funcional i altres, sosté que un nombre reduït, uns milenars, són suficients per construir una representació "localitzada" d'una imatge. Petits grups de cèl·lules representarien diferents variacions d'un mateix concepte. En "argot" científic són les cèl·lules de l'àvia. Es tracta de cèl·lules que s'activen davant d'un concepte o qualsevol representació relacionada amb ell. No n'hi ha prou amb una per emmagatzemar un concepte. Cada cèl.lula forma part d'una intrincada xarxa que genera una imatge com "la meva àvia" o "conferència de dissabte passat al Cercle Artístic". Si la imatge varia, variaran els detalls i també la descàrrega del grup de neurones corresponent. Per poder codificar i emmagatzemar conceptes en un nombre reduït de cèl·lules, les neurones del lòbul temporal medial (zona molt implicada en les funcions de memòria) el que fan és ignorar les variacions d'un mateix concepte. Passen per alt si l'àvia riu o plora, s'activen davant estímuls que guarden alguna relació amb el concepte emergit. Aquest procés d'abstracció redueix molt la informació que la neurona precisa codificar i la fa tornar molt selectiva.
   El cervell no "capta" només la informació, com si fes fotos, sinó que ha de reconèixer el que perceb i integrar-ho amb el que ja sap. Fa la màxima abstracció de la informació nova i fixa relacions amb altres conceptes que té emmagatzemats, de manera que quan s'ha de recuperar un determinat record, es van activant en cascada tot de grups neuronals que guarden conceptes que hi tenen alguna relació (àvia-riure-negre-menjar...) provocant un estat neurobiològic perpètuament recreat. Quan es forma una imatge en el nostre cervell, no és un facsímil, una fotografia, sinó una interpretació o una reconstrucció de l'original, que va canviant amb les nostres experiències. No recordam la "realitat" sinó que la restauram d'alguna manera, en absolut perfecta.
   La memòria és bàsica per al nostre pensament, que està format en gran part per imatges. Inclús les paraules que anem a dir o que sentim o escrivim tenen existència en forma d'imatges en la nostra consciència.
   La consciència, propietat emergent de la relació entre els mils de milions de neurones del nostre cervell, no es troba localitzada en una àrea determinada, i no és més - ni menys- que un procés biològic. L'error del dualisme cartesià (cos-ment) ja és hora de tenir-lo superat.
    I no sé què més anava a dir...En qualsevol cas, aquí teniu una conferència interessant:

                                           Vídeo:  LA FICCIÓ DE LA MEMÒRIA

Wikimedia Commons/MethoxyRoxy/CC BY-SA 2.5


Què llegir:

-http://www.investigacionyciencia.es/investigacion-y-ciencia/numeros/2013/4/el-archivo-de-la-memoria-10980
-El error de Descartes. Antonio DAMASIO.  Ed. Crítica. 2008.

   

dissabte, 12 d’octubre de 2013

EL SENYOR DELS ANYELLS


   Au blog, partim a córrer !

   Doble frescor, la matinera i la pròpia de l'estació en aquest, per a alguns, dia de la raça (no sabem ben bé quina). Pel demés, especialment en l'àmbit educatiu, tardor calenta, i no poc.
   El ramat està inquiet. Una maregassa d'espasmes com onades en fan variar la tremolosa forma, que ara s'allarga, ara s'arronça, es contreu o s'esponja, com un estol d'estornells.
   Aquesta és la visió idíl·lica que del poble tenen, i tenen en comú, els poderosos totalitaris, de tot signe, tant polítics com religiosos. L'ideal del poble com a massa gregària que, sobretot, no qüestioni les decisions del pastor i li permeti mantenir el ceptre del poder.
  Aquesta tasca pastoril, o pastoral, només es pot aconseguir d'una manera i és "educant" en la docilitat i l'adoctrinament.
   La tardor ha arribat treballosa. El pastor ha tornat pels seus furs. Vol replegar de nou el ramat dispers, asilvestrat durant anys, per fer-lo tornar a la cleda. Els cans d'atura no donen abast, el llargandaix (V) Wert i la mesquineta Camps no es cansen de bordar i mossegar les ovelles díscoles.
   LOMCE, TIL, etc. Són multitud els professors, pares i estudiants que hi veuen un atac a la llengua i la cultura pròpies. Sense estar equivocats, no ho endevinen.
   La finalitat última no és altra que evitar el lliure pensament i l'esperit crític.
   Hi ha aquella dita que el racisme es cura viatjant i la intolerància llegint. Els talibans ho tenen clar: res més perillós per al manteniment del poder totalitari que la cultura i l'educació. Un poble d'ovelles incultes i espaordides, un món feliç d'epsilons a l'estil Huxley, és ideal per aconseguir que cada quatre anys votem democràticament qui mos governarà poc o gens democràticament fins les properes eleccions. Tenen raó: els professors són quasi tots uns esquerrans. Es confirma: la cultura allunya de la tirania. Un autèntic perill.
   L'educació no consisteix únicament en la transmissió d'uns temaris que amb el temps aniran quedant obsolets, sinó també en estimular el desenvolupament de capacitats intel·lectives que facin dels alumnes persones amb un desig permanent de formació, crítics i creatius, amb obertura de mires, tolerants i amb capacitat, sinó de millorar aquest món, almenys no espanyar-lo més. Aquí, el paper dels nostres vilipendiats professors és bàsic. Prohibir, com es vol fer, que el professor pugui expressar opinions és una barbaritat, fer-ho al temps que s'inclou la superstició com assignatura curricular, un insult a la intel·ligència. Ja ho havíem dit, totalitarisme i religió són, com diria Laura Esquivel: "como agua para chocolate" i tendeixen a posar-se d'acord en el control del ramat.
  El que en traurem de positiu de tot plegat és la conclusió que és important estar vigilant contra el totalitarisme, senyor que, com l'au Fènix, té la capacitat de renéixer de les seves cendres i decretar el silenci dels corders.