diumenge, 19 de gener de 2014

VICTUS

   Ei blog !

   Per Sant Antoni, una passa de dimoni.
   Serà que els dimonis han de córrer ben prou per caçar ànimes esquives.
 Més enllà dels imaginaris, pel que fa a la velocitat de l'únic dimoni real, el de Tasmània, no hi ha dubte: és casi tan ràpid com el seu germà de Looney Tunes.

  

   En tot cas, bon dia per atacar la primera mitja marató de l'any.
  Com mana la tradició -només meva- dia d'homenatge als vençuts. Sortida de Cala Morell i arribada dalt del Castell de Santa Àgueda, topònim reciclat del Sent Agaiz on aquell gener de 1287 la mitja lluna quedaria eclipsada per l'esmolada creu.
   Serà aquest 2014 un any on es parlarà i no poc de vencedors i de vençuts. L'efemèride de la caiguda de Barcelona el 1714 i l'intent de revertir aquell desenllaç per consulta democràtica als hereus dels derrotats marcarà l'agenda. Els altres, successors d'aquella monarquia victoriosa i uniformadora, no s'hi veuen gaire disposats, així que una nova decepció està al caure, especialment després de que la bombolla especulativa s'hagi inflat com ho ha fet. Pot ser seria més profitós apostar per una dissolució intraeuropea de les fronteres, pel que fa a legislacions, i tornar a cantar allò de no creiem en cap frontera que no es digui llibertat...
   Sempre els quedarà el despit simbòlic de fer com en el museu de l'Almodí de Xàtiva, que tenen castigat Felip V de cap per avall per haver incendiat la ciutat el 1707.



   Quan he començat a córrer, tota l'escala de grisos dominava el cel anihilant blaus i porpres. A la fredor cromàtica s'hi afegia un ventet que, tot i ser de sud, escampava amb suavitat espolsims de finíssima pluja provocant nòrdiques sensacions. En augmentar la claredat, la intensitat llustrosa dels camps verdíssims, les parets seques i el plugim avorrit em transportaven a altres latituds. Ja no corria per Menorca, sinó per la vella Irlanda.


Irish landscape. Quadre de Gottfried Helnwein


   Una altra escenificació de relació entre vencedors i vençuts, tant pròpia del simbolisme jeràrquic dels primats que no hem deixat de ser, la vam poder contemplar ahir al tradicional sopar de Sant Antoni que organitza el diari Menorca. I és que als que fins fa poc eren els accionistes majoritaris els ha passat boni bé com al seu fundador.
    Fernando Jansà Guardiola, periodista i corresponsal de La Vanguàrdia de Barcelona va fundar i dirigir el diari Menorca des de la seva naixença l'1 de febrer de 1941 fins que, després de quinze anys d'aportar capital i dedicació a un negoci ruïnós, abandonat a la seva sort per part dels seus antics valedors de l'establishment polític i abrumat pels crèdits, no va tenir més remei que traspassar el diari per saldar els deutes al seu avalador, el presbíter Jaime Cots de Riera. Des de llavors, el nou propietari, fent de la necessitat virtut, va ser presentat per la pròpia publicació com el seu salvador. Potser aquest fet expliqui per què en les successives efemèrides, s'hagi celebrat l'aniversari de la fundació oblidant-se sovint d'esmentar la paternitat de la publicació menorquina.
    El cas és que ara els propietaris d'Editorial Menorca, societat mercantil creada per Cots i que acabaria en mans del bisbat, no han tingut més remei que traspassar el control del Diari a l'editora de la capçalera competidora Última hora Menorca, del grup mallorquí Serra. Tot i que es manté el nom de "MENORCA", no deixa de ser una trista pèrdua d'autonomia editorial que s'ha materialitzat, d'entrada, en una disminució de l'ús de la nostra llengua. Ja veurem què més vindrà.

    Els núvols segueixen acaronant el paisatge amb la seva fina cabellera de pluja quan començ l'ascensió. Calat fins als ossos i arribat a l'empinada calçada romana que porta a la fortalesa em flaquegen les cames. Només el meu petit homenatge als vençuts em dóna força.

Foto: capità Tiranya
  
   Vençuts, però no convençuts.

diumenge, 12 de gener de 2014

JUDICI A PLYUSHKIN

 



  Des d'ahir fosquet estic donant voltes a les sensacions que em va produir el documental sobre la vida d'un dels nostres compatricis, ja difunt, i la seva família.
 Com a leitmotiv, el comportament incomprès, problemàtic, tant des del vessant social com del familiar, probablement malaltís, del protagonista absent: l'anomenada Síndrome de Diògenes, encara que l'epònim més afortunat seria el de Plyushkin. 
   L'acumulació compulsiva de deixalles va ser estudiada inicialment als anys seixanta i fa referència al filòsof de Sínop que vivia dins una tina. S'hi va relacionar pel que suposa la malatia de deixadesa social i personal.  El tret més característic d'aquestes persones, tanmateix, no és el despreniment sinó al contrari, la gran quantitat de materials que poden arribar a acumular fins envair els espais més íntims. Millor li escau, per tant, el nom del personatge de la novel·la Ànimes mortes (el "Quixot rus") de l'escriptor ucraïnès Nikolai Gógol.
   El que resulta interessant del documental, com a obra creativa, és el fet que, d'alguna manera, provoca en els espectadors un efecte inesperat, el mateix que trobam en les representacions de les tragèdies gregues: la catarsi.
   Al nostre Plyushkin el coneixia bé. Els nostres camins s'havien creuat en múltiples ocasions. Era un home especial, sense cap dubte, d'una vivesa fora del comú, observador i amb una sensibilitat també especial. La humilitat que transmetia, especialment pel que fa a allò material, no cridava l'atenció mentre un no sabia que aquesta no era fruit de la seva sort sinó una opció cercada, un voluntari vívere parvo com a filosofia de vida. Extraordinari, sens dubte, però res que el sever judici social pogués recriminar.
   La Síndrome de Diògenes, en dues terceres parts del casos, es troba relacionada amb quadres de demència o trastorn psiquiàtric, però una tercera part no sembla presentar una patologia subjacent. Una personalitat que hi predisposa amb algún fet desencadenant hi seria al darrere. Tal era el perfil del nostre personatge ara jutjat en rebel·lia.
   Però tornem a la tragèdia grega.
  El mot katharsis, l'utilitza Aristòtil en la seva Poètica i fa referència a una experiència purificadora, alliberadora, que un estímul extern pot provocar. Aquest és l'objectiu de la tragèdia: la purificació psicològica amb el recurs a la por i la pietat. Si s'assoleix, els espectadors en sortiran elevats, amb una major comprensió d'ells mateixos i dels designis dels déus.
   Aquest és l'efecte del documental "Plyushkin contra Diògenes:un viatge d'anada i tornada".
  Amb una transparència cristal·lina, la pròpia família acompanya l'encausat al judici públic d'aquells que en privat ja havien dictat sentència.
   En deixar-nos entrar tant endins en les seves vides, es produeix una empatia que mos fa viure la seva circumstància en primera persona. La temença i la pietat de la tragèdia clàssica emergeixen, llavors, com efecte espontani, fent-nos conscients que tots som vulnerables.
   En aquest punt, togues i perruques cauen a terra, recusant-nos a noltros mateixos. Qui som per jutjar ningú? I què esteim jutjant? La falta d'espai? El desordre? L'extravagància? L'arraconar el que els demés tiren alegrement? Si hi hagués hagut espai, ordre i profit econòmic, potser no estaríem parlant de malaltia sinó d'empreneduria.
   No esteim dubtant de l'existència d'un desequilibri: segur que hi era, però molt més malaltissa és l'actitut de la nostra societat consumista, que braveja de civilitzada i que té el planeta amb fems fins a la cuina, amb àrees oceàniques convertides en el que s'ha batiat com a sopa de plàstic, com la del Pacífic, amb més de 100 milions de tones de residus repardides en un àrea equivalent a tres vegades la península ibèrica.



   Un autèntic Síndrome de Diògenes o de Plyushkin a escala planetària.
   Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra...
 
 

                                       VÍDEO: PLYUSHKIN CONTRA DIÒGENES






- Enllaços d'interès:

       http://pb.rcpsych.org/content/22/5/319.full.pdf
       http://www.revistaalzheimer.com/PDF/0233.pdf


diumenge, 5 de gener de 2014

SA PUNTA ROJA

   Nou any, nova llum.
  Superada la foscúria del solstici hivernal, el crescendo de la nova claredat anima a començar l'any amb forces renovades i regeneració de bons propòsits.


Foto: capità Tiranya





 
   Per tradició, la carrera inaugural del meu particular curs esportiu passa per pujar a sa Punta Roja, una interessant formació geològica on destaca l'aflorament de gressos massius del Triàsic inferior que donen a la punta el seu espectacular color vermellós. A dalt, la visió d'un paisatge quasi marcià.

Foto: capità Tiranya.
 
   Costa d'imaginar que fa milions d'anys aquesta zona fos una àrea fluvial amb rierols formant meandres i una extensa plana d'inundació on les crescudes estacionals anaven dipositant els sediments més fins. En aquesta àrea sedimentària hi ha registrats uns 30 milions d'anys ( des de fa 240 Ma. fins 210 Ma.).
    En algun moment tot va canviar. Un cataclisme va fer que tots aquells llims i dipòsits argilosos  sedimentats en fines capes durant mil·lenis perdessin l'horitzontalitat, adoptant l'actual peralt. Açò es fa evident per la presència d'un dic de roques volcàniques, de color verdós, que travessa tota la sèrie. Són basalts doldendrítics formats per una lava incandescent i molt plàstica que anava omplint les esquerdes provocades pel moviment tectònic. De nit degué ser un gran espectacle.

Foto: capità Tiranya.
 
   Coronant la mola es troba una duna carbonàtica del Quaternari més antic.
  Seria ben interessant poder retrocedir amb la màquina del temps i veure accelerades totes aquestes dramàtiques transformacions del paisatge. Avui seria possible fer-nos una idea gràcies a la taumatúrgia de la informàtica.
   No saben com serien les vistes d'aquests paratges durant el Triàsic. Les actuals són un regal per als sentits.

Foto: capità Tiranya.











   Esperem que la seva bellesa es preservi per molts d'anys.



  Què llegir:

  Rosell, Joan i Llompart, Carme. El naixement d'una illa. Menorca. Ed. Andreu Dòria. 2002.