Ús de continguts

Tots els continguts d'aquest blog poden ser emprats lliurement per qui ho desitgi.
Si esmenteu la font quedareu com a senyors.

diumenge, 16 de febrer de 2014

AQUELL PRECIÓS CEL BLAU... ENVERINAT

    

    Ei, blog !

    Nou dia de primavera fora temps.
   En aixecar el cap i veure què passa al nostre entorn, tenim  la impressió, aquests dies, de viure dins una bombolla de vidre, un Shangri-la de pau i tranquil·litat al bell mig del Mediterrani.
    Enllà, la mar colpeja amb ganes les voreres envaïdes pels humans; allà de ça, viuen negats fins el genolls a força de pluges; a l'altre costat, la neu i el fred difuminen paisatges i carrers. Aquí, solet i estar d'àngels.
   Aquest mar nostre és molt petit en comparació amb l'oceà i les seves enrabiades prest se li espassen retornant a l'equilibri. La fúria oceànica és molt més perillosa.
   Esteim protegits de l'Atlàntic dins de la nostra civilitzada conca, però l'aire que respirem no entén de fronteres i ens pot fer arribar  -de tant en tant ho fa- el seu flagel com a qualsevol altre lloc. Els fenòmens meteorològics són connaturals al nostre planeta i amb ells hem de conviure a grat o a desgrat. El que no és admisible és que contaminem l'aire que tots compartim i que acabarem alenant.
   La reflexió vol portar a col·lació la notícia publicada ahir pel diari Le Parisien sobre la desclassificació de documentació secreta del ministeri de defensa francès en relació a les proves nuclears realitzades per França al desert algerià. En concret, sobre la propagació del núvol radioactiu provocat per l'explosió de la primera de les seves 210 proves nuclears, la bomba atòmica Gerboise bleue, el 13 de febrer de 1960.   


Gerbiose bleue. 1960

  
    Així hem sabut que el núvol radioactiu d'aquella bomba de 70 Kt, més de quatre vegades la d'Hiroshima ( grandeur obliga), ademés de contaminar mitja Àfrica, va arribar també, com a mínim, al sud d'Espanya, Balears, Sardenya i Sicília.
 
Font: Le Parisien

  Així, la França del general De Gaulle s'unia al llavors "selecte" club de potències nuclears format pels EE.UU., la Unió Soviètica i la Gran Bretanya.  Quan van perdre la seva colònia africana se'n van anar amb les seves proves nuclears als atolons del Pacífic, on els americans ja portaven anys desenvolupant la seva particular "operació Bikini" d'assajos atòmics.
   Quina va ser l'extensió i la intensitat d'aquesta contaminació radioisotòpica ? Va tenir algun efecte mesurable en la salut pública del nostre país ?
   És probable que en els arxius d'aquella Espanya berlanguesca dels seixanta no hi hagi dades, però qui ben segur en té són els fidels aliats anglesos i americans. Els primers, amb tecnologia nuclear i presència a Gibraltar. Els segons, amb les seves bases desplegades desde 1953 pel territori espanyol com a contrapartida a l'"adopció" per part dels EE.UU. d'un altre dictadoret al seu servei. El rendez-vous entre Franco i Eisenhower el 1959 va ser l'escenificació de l'aval del "món lliure" al general a canvi de la cessió del territori per a les seves bases militars. Entre elles, a banda de les bases aèries i navals més conegudes, n'hi havia d'altres que pertanyien a la xarxa de comunicació troposfèrica USAF 486L MEDCOM TROPOSCAT com la de Menorca, imprescindibles en un temps en qué no existien els satèl·lits.
   En tot cas, conèixer si la nostra salut comunitària s'ha vist afectada per la radiació és una obligació dels nostres polítics i un dret dels ciutadans.
    Si als arxius de Villar del Río no hi troben res, que li demanin a Mr. Marshall.