Ús de continguts

Tots els continguts d'aquest blog poden ser emprats lliurement per qui ho desitgi.
Si esmenteu la font quedareu com a senyors.

diumenge, 2 de febrer de 2014

MESURA






  Avui rallarem -parlarem- de mesura. No en sentit figurat, sinònim de la casi sempre aconsellable moderació, sinó en sentit propi: de la medició dels fenòmens físics.
    La reflexió ve motivada per una nova unitat de mesura, encara no admesa pel Sistema Internacional d'Unitats (SI), que s'està considerant als passadissos d'alguna universitat. Vet aquí:


   Serà difícil que prosperi, ja que el requisit principal d'una unitat de mesura és la seva estabilitat, virtut de la que sembla mancat el nefand ministre d'educació.
   Parlar d'aquest tema em fa viatjar en el temps, ja que a l'examen de selectivitat, a finals dels setanta, una de les preguntes tractava, precisament, de la mesura.
   L'ús d'unitats estandaritzades per definir i comparar les propietats dels elements físics de la natura i les seves interaccions va parell al progrés intel·lectual de la humanitat. Encara que inicialment, la creació d'unitats va aparèixer per raons eminentment pràctiques, el procés de mesurament és a la base de tota ciència, i és la diferència principal  envers les pseudociències. Ja sabeu: astrologia, parapsicologia, ufologia, homeopatia i altres pastes de la mateixa farina que inflen el cap a més d'un despistat. És destacable que en un temps en què la informació és més accessible que mai per a tothom, vagi augmentant el nombre de filoesotèrics que, sense criteri per destriar el gra de la palla, cauen al costat fosc. Reiiki, constel·lacions familiars, flors de Bach, pedres curatives, nova medicina germànica, tarot, xamanisme, etc. en són exemples. I és que, com diuen els castellans, "todo se pega menos la hermosura".
   Una de les propietats mesurables més bàsica, la longitud, va ser definida establint com unitat un patró espontani emprant parts dels cos, ja que, ademés de no diferir excessivament d'un individu a un altre, tenen l'avantatge de dur-los sempre al damunt. Així, peus, colzes, dits, pams i demés van ser les primeres unitats utilitzades. De fet, es segueixen emprant per a determnacions on no es requereix de massa precisió.
   Les unitats de mesura s'han establert per consens i no deixen de ser un concepte arbitrari, amb l'excepció de constants físiques com la velocitat de la llum, etc. El metre té una  determinada longitud perquè així s'ha determinat. La seva història és interessant.
   En 1668 el filòsof anglès John Wikins va proposar el metro cattolico com a mesura universal. El va definir com la llargada d'un pèndol d'un semiperíode d'un segon (997 mm)., tal con havia observat Huygens. Com que el període es veu afectat per la gravetat, diferent en cada regió, es va canviar el 1791 per la deumil·lionèssima part del quadrant d'un meridià terrestre. L'arc d'aquest meridià es va calcular a partir de l'acurada mesura entre Dunkerque i Barcelona. Posteriorment, el 1889, la primera Conferència General de Pesos i Mesures, de cara a poder fer cal·libracions i establir comparacions amb sistemes no mètrics va construir i definir el metre com la distància estre dues línees marcades en una barra estàndard d'aliatge de platí i iridi mesurat en el punt de fusió del gel i que es troba dipositada al BIPM (Bureau international des poids et mesures) de París.
   Aquesta era la cantarella que ens feien aprendre a l'escola, tot i que el SI ja havia canviat la definició en 1960 per la mesura igual a 1.650.763,73 ones de la línia d'emissió taronja-vermell de l'espectre electromagnètic de l'isòtop criptó-86 al buit. Es clar que les autoritats educatives franquistes eren més de "barra" i una definició que contingués la paraula roig no degué passar la censura de la "reserva espiritual d'Occident".

La famosa barra de platí-iridi de la nostra infantesa.


   La definició actual, des de 1983, es va referenciar a temps (segons) i velocitat de la llum. Així, definitivament, un metre és:
   La longitud del trajecte recorregut per la llum en el buit durant un intèrval de temps de 1/299.792.458 de segon.
     I què és un segon ?
   Prodria ser el temps que dista entre que el semàfor es posa en verd i et pita l'energumen del darrere..., però no. Des de 1967, un segon és la durada de 9.192.631.770 oscil·lacions de la radiació emesa en la transició entre dos nivells hiperfins de l'estat fonamental de l'isòtop cesi 133, a temperatura de 0 k. La precisió d'aquest temps atòmic produeix desfasaments amb el segon astronòmic definit per la rotació de la Terra. D'aquí que de tant en tant sentim a dir que es fa alguna correcció per tal de mantenir la correspondència entre el temps atòmic i el temps solar mitjà.
   El que encara depèn d'un objecte pres com a referència és el quilogram, que originalment era la massa d'un litre d'aigua destil·lada, a 3,98 graus Celsius i pressió d'una atmosfera. Però com que la massa depèn de la pressió i les unitats de pressió tenen la massa com unitat de base, es queia en un cercle viciós. Per evitar-ho es va construir un prototip oficial, també de platí i iridi, com l'antic metre. El problema és que, a diferència del que ens sol passar als humans, amb el temps el quilogram model ha perdut pes: 2 micrograms en els darrers 100 anys, sense que les causes estiguin ben determinades. Per això ja s'ha consensuat una nova definició basada en constants físiques. Aquesta nova definició s'ha d'aprovar a la propera reunió del Comité internacional de pesos i mesures, prevista per aquest any. Estarà referenciada a la constant de Planck.







   I és que, amb el temps, res és el mateix, tot i que s'hi assembli.
   Preniu mesures.








-Referències:

http://www.bipm.org/en/CGPM/db/17/1/
http://www.bipm.org/utils/common/pdf/24_CGPM_Resolutions.pdf