diumenge, 27 d’abril de 2014

LA HIPÒTESI DEL CORREDOR DE FONS

     Ei blog !

   Me'n vaig avui a fer camí de manera diferent a l'habitual amb intenció de rememorar els avis. No els meus propis sinó els de tots noltros, els homínids. Provaré de córrer una estona descalç.
   Abans no exterioritzeu l'encertada conclusió que definitivament he perdut el seny, vos convit, per introduir el tema d'avui, a escoltar la conferència TEDx de Crhistopher McDougall  :


                                                VÍDEO:  Hem nascut per a córrer?
                                                 (Podeu activar subtítols)
                                                                  

   En la conferència s'ha fet esment de qüestions molt interessants, tant des del vessant esportiu com del científic, que després comentarem.
    Mentre no retorn de la meva carrera, podeu anar mirant també aquest documental sobre els indis Tarahumara de Mèxic (només l'he trobat en anglès, però és bastant entenedor). Fins després.                          


                     

 
   Ja som aquí...
   Per provar l'experiència de córrer a peu nu (barefoot running, en anglès) he escollit un terreny ideal: arenós i sense massa pedres, però amb tot i això, quan només portava 2 km he hagut de tornar-me a calçar. El terra era encara ben fred en aquella hora matinera i els peus se m'anaven gelant i adolorint i si aterrava sobre alguna pedreta, la pressió de més de 150 kg/cm2 de la caiguda em feia veure les estrelles. El que m'ha fet deixar-ho anar, no obstant, no ha estat açò, sinó el canvi radical en la manera de córrer ja que, instintivament, es passa d'impactar de taló a fer-ho de punta amb uns esforços musculars i mecànics totalment distints i per als que no estic entrenat. La conseqüència ha estat que me notava els bessons a punt de contractura. Convindrà entrar-hi poc a poc.
   De moment, la meva opinió, tendra com els meus peus, és que serà interessant per corregir la tècnica cap a un mode més natural, amb menys impacte en el contacte, però que només es pot practicar en terrenys temperats i sense pedres, cosa que no abunda per aquestes terres que Màrius Verdaguer va definir sumaríssimament com a Pedres i vent. Ara bé, una cosa és corregir la tècnica per reduir l'impacte d'entrada, cosa que es pot aprendre perfectament calçat, i una altra assegurar falaguerament, com ho fa el preiodista McDougall, que és millor córrer descalç i que així desapareixen les lessions. Pot ser disminueixi la incidència d'algunes, però se n'incrementa la d'altres com s'ha demostrat en diferents estudis.
 
   Una altra referència important és la vinculació que es fa entre el fet de córrer llargues distàncies i el desenvolupament de la nostra espècie, que es plantegen com a correlacionades. És la hipòtesi de la carrera de resistència, no exenta de controvèrsia a pesar de la seva plausibilitat.
   Algunes de les principals característiques del nostre gènere són: cervell gran amb un extens desenvolupament cortical, dentició petita, absència de pèl corporal i bipedestació amb cames llargues.
   El primer dels aspectes fa que una dieta basada exclusivament en el consum de vegetals sigui insuficient per mantenir l'exigència calòrica del nostre encèfal (25% del total del cos). Això implicaria que ja des de l'inici de l'expansió cortical els nostres avantpassats s'havien de proveir de proteïnes animals, per tant caçar ―que implica córrer o actuar com carronyaires és el més probable i, atesa la nostra feble mandíbula i dentició, cuinar per reblanir la carn. Escoltem, al respecte, la conferència de la neurocientífica Suzana Herculano-Houzel:

                                           VÍDEO: Què té d'especial el cervell humà?
                                            (Podeu activar subtítols)

   Primum manducare, deinde philosophari. Què hi ha que no expliqui una bona locució llatina?
   Que la selecció natural hagi reforçat la resistència a l'extenuació per l'exercici continuat, amb l'extraordinària dilapidació calòrica que suposa, només es pot explicar per una molt bona raó, i no hi ha millor raó a la natura que la consecució d'aliment. No crec ―és la meva opinió― que es pugui trobar millor explicació. Altra cosa és el com i el quan.
   Es podria dubtar que hagi pogut existir un tipus de cacera tant exigent i basat en la persecució a peu de les preses fins esgotar-les si no fos perquè aquest sistema encara perdura avui dia. Aquí podeu veure en acció un grup de bosquimans del Kalahari practicant la denominada cacera per persistència (per cert, amb sabatilles esportives).




     La resistència en carreres de llarga distància abarca tot un conjunt d'adaptacions que han condicionat tant la nostra anatomia com el nostre metabolisme.
   L'antropologia intenta explicar, a partir de poquíssimes restes fòssils, com va esdevenir aquesta evolució. Les seves hipòtesis es troben en revisió constat. En 2010, la troballa de les restes del batiat com Australopithecus sediba (transició entre Australopitecí i Homova trastocar l'arbre genealògic de la família humana, expandint l'àrea originària de la humanitat des de l'Àfrica oriental cap al sud. L'Austrolopithecus afarensis Lucy podria no ser ja la nostra àvia sinó més aviat una tia-àvia a la que sempre recordarem in the sky with diamonds gràcies als Beatles.
    No sabem explicar exactament per quins camins hem arribat a ser com som, però el que és bastant segur és de quina manera hi hem arribat: corrent i cuinant.
    No ho deixem perdre.



Matias Quetglas








http://naukas.com/2012/06/12/hominidos-sabana2/

diumenge, 13 d’abril de 2014

SOM UN BUCLE ESTRANY. DAISY, DAISY...




     Divendres.
   Aprofit el dia, lliure i lluminós, per esplaiar-me amb la meva mitja marató mensual pel rocallós i solitari nord.
   ―Que si no em cansa el repetir les mateixes rutines ?
   La veritat és que no, encara que teniu raó: sóc un bucle estrany. que diria el professor Hofstadter. No estic parlant del company de pis del genial Sheldon Cooper  aquell és Leonard sinó de Douglas Hofstadter (fill del Nobel de física a qui fa honor Leonard).
   No em cansa perquè mai és el mateix. La llum, el cel, el paisatge i sobretot el meu estat mental mai és igual. La perpètua recreació d'imatges dins del nostre cervell és ―disculpeu l'abús metafòric― com l'atmosfera terrestre, plena d'altes i baixes pressions ballant una eterna dansa provocada per l'energia externa del sol. Dins del nostre cap també existeix "l'efecte papallona" propi dels sistemes complexos. Un petit estímul pot acabar provocant un cicló tropical en la nostra consciència. El sistema conscient, que sabem no és necessari per a romandre amb vida, és bàsic per a la relació amb l'entorn. El moviment dins l'entorn és l'única raó de l'encèfal. Hem desenvolupat la capacitat de tenir consciència (jo) per poder crear una imago mundi del que hi ha allà defora per poder-hi interactuar. L'evolució ha afavorit aquesta propietat emergent (no explicada per la suma de les seves parts) en quant que n'afavoreix la supervivència. L'essència principal del sistema és el constant flux d'informació, provinent tant del canviant exterior com del nostre interior en perpètua retroalimentació a tots els nivells. "Al final ―diu Hofstadter- som autopercepció, una autoinvenció, tancada en miratges que són petits miracles de l'autorreferència".  Hem "creat" el nostre entorn al nostre interior i el recreem i reorganitzem continuament:: un continu aleteig de papallones dins de l'atmòsfera de la nostra ment.
   Però què és la consciència ? On s'emmagatzema ?
  Improvisant una definició podriem dir que és el procés cognitiu de creació d'una  realitat subjectiva a partir del processament de tots els estímuls, tant exteriors com interiors (provocats per informació rememorada i/o reprocessada) de què disposem.

   ―Aaaaaahhh !

   Disculpeu. M'acab de pigar una morrada.
   Crec que m'he romput un dit. Estic allargat en decúbit supí amb la mà sota l'aixella. Un avió a reacció em passa al bell damunt, després tres miloques, després cinc gavines, després set corbs...S'encalma del dolor. No ha estat res: un genoll i un colze pelats i la pell de dos dits erosionada. Aixec el cap per sobre l'herba con una lleona de cacera. Tres bens em miren amb cara de reprovació. Els deman disculpes formalment i torn a córrer ―per a disgust dels corbs― abans no se m'infli el genoll.

   On érem ? Ah sí, la consciència...un poc més i la perd. 
   La neurobiologia ens aporta ara un nou concepte per entendre què som, més enllà de la genètica, tant a nivell conscient com inconscient, i una hipòtesi d'on es troba la informació què busquem: el connectoma.    Escolteu aquesta conferència al respecte del professor Sebastian Seung:

                                           Vídeo: I AM MY CONNECTOME

   Malalties con l'Alzheimer, on es dóna un procés de destrucció neuronal, mostren com, a mesura que van desapareixent connexions, esdevé una pèrdua progressiva de memòria que afecta primerament a allò après més recentment acabant per afectar les funcions corporals i portant a la mort. Es dóna una regressió cap a comportaments infantils amb una evident pèrdua de la pròpia consciència.
   Esteim molt enfora encara de poder construir un ordinador amb una arquitectura basada en xarxes neurals artificials que s'apropi al funcionament del cervell. De moment el que tenim són models computacionals que simulen mitjançant l'ús de múltiples processadors virtuals el comportament biològic. Tenen capacitat d'autoreorganitzar-se i aprendre, però de manera diferent a la continua reorganització sinàptica que opera en els organismes vius.
   Memòria, aprenentage... En quin punt sorgeix la consciència ? Construirem algun dia una màquina com HAL 9000 de la pel·lícula de Stanley Kubrik 2001: una odissea de l'espai (1968), amb consciència de sí mateixa i capacitat per "sentir" por, o embogir i fins i tot assassinar com en el film ?
   Ja ho diu l'aforisme: si vivim, coses veurem.

   Per acabar ja estic arribant a casa― mirau la "demència" induïda que pateix HAL 9000 en la pel·lícula quan es procedeix a la desconnexió de les seves xarxes neuronals artificials (el seu connectoma). En la regressió (tipus Alzheimer) arriba a un estadi infantil on comença a cantar la cançó Daisy Bell. La llicència artística de Kubrik fa que HAL rememori, no els seus propis estadis inicials d'aprenentage, sinó els de la computació en general, ja que aquesta va ser la primera cançó que va cantar un ordinador (l'IBM 704) en 1961 utilitzant un sintetitzador de veu.

   





diumenge, 6 d’abril de 2014

TOT DESENVELANT COLLATZ

      6'00h. p.m (pel matí).
      El vibrato del meu mòbil (mòbil-pedra segons la meva adolescent prole) em torna a la consciència. Bot del llit amb les piles carregades i a punt per llançar-me a córrer pels camins.
   És dissabte. Portam dues setmanes de primavera i les orenetes ―aquí són vinjolites encara no han arribat. Bones ganes, amb el mal temps que hem tingut, però arribaran, arribaran les fosques vinjolites o no hi haurà estiu.
   Encenc la cafetera. Encara estic condormit.. Surt a guaitar a fora. La nit és negra i quieta i el seu alè encalmat i fresc.
   Ahir em va costar d'agafar el so donant voltes al problema de Siracusa.
 ―No, no...tranquils, no és que tengui negocis bruts per Sicília (ni per aquí). Es tracta d'una conjectura matemàtica, que té un munt de noms: de Collatz 3n+1, d'Ulam, de Kakutani, algoritme de Hasse i algun més; sobre la que havia estat llegint. En ple deliri somnolent ja em semblava que n'entreveia la seva demostració quan Morfeu em va acabar d'estrènyer fent-me perdre la consciència i la solució a la conjectura,  privant així a la Matemàtica d'una nova alegria. Difícil és lluitar contra els déus...
   Com que la tècnica "és quan dormo que hi veig clar..." no m'ha servit en aquest cas, me'n vaig a córrer a veure si em ve la inspiració.
   En matemàtiques una conjectura és un enunciat que encara no ha pogut ser demostrat ni refutat, tot i que s'intueixi que pot ser veritat. La intuïció, en l'àmbit científic, serveix per a formular hipòtesis, però no per demostrar-les i més en matemàtiques on la falsabilitat no prové d'observacions experimentals sinó de la coherència interna dins del seu propi àmbit abstracte.
   La conjectura que ens ocupa té un enunciat provocativament senzill, però des de 1937 en que va ser plantejada, ningú ha pogut amb ella. Diu que, partint de qualsevol nombre natural enter (n), operant iterativament de tal manera que si n és parell calcularem n/2, i si és senar 3n+1 obtindrem una seqüència que sempre acabarà tenint el valor 1, sigui quin sigui el nombre inicial.
   ―Una inutilitat ?
   Totes les coses són inútils fins que arriba el seu moment. El que avui no serveix de res, demà ens pot salvar la vida. En qualsevol cas, intentar desenvelar una conjectura pot ser tant divertit ―i adictiu― com jugar a Candy crush per qui tingui un mòbil més "intel·ligent" que el meu.
  No us marejaré amb les meves fallides formulacions mentals. Tanmateix l'objectiu d'aquestes pàgines, apart de pensar en veu alta, no és pontificar ―tampoc podria― en el sentit modern de la paraula, sinó en la seva accepció etimològica de "constructor de ponts". Per tant, si us pica la curiositat matemàtica, podeu "creuar" a blogs erudits com Gaussianos o el del meu recent amic en el web, professor Montasell  I ara ! Matemàtiques?.

   Creuant la verge Platja des bot, entre el sol que reneix sobre les dunes i l'acompassat respir de les onades, amb l'única companyia de les gallinetes de la mar, una nova conjectura em ve al cap: hi haurà en el món un "savi" més afortunat i alegre que jo ? A veure qui demostra el contrari.



Foto: C. Tiranya (feta amb mòbil-pedra)


  
    I és que ja ho diu la cançó:
   "Si tu no tienes felicidà, de sabio no tienes na..."