Ús de continguts

Tots els continguts d'aquest blog poden ser emprats lliurement per qui ho desitgi.
Si esmenteu la font quedareu com a senyors.

diumenge, 27 d’abril de 2014

LA HIPÒTESI DEL CORREDOR DE FONS

     Ei blog !

   Me'n vaig avui a fer camí de manera diferent a l'habitual amb intenció de rememorar els avis. No els meus propis sinó els de tots noltros, els homínids. Provaré de córrer una estona descalç.
   Abans no exterioritzeu l'encertada conclusió que definitivament he perdut el seny, vos convit, per introduir el tema d'avui, a escoltar la conferència TEDx de Crhistopher McDougall  :


                                                VÍDEO:  Hem nascut per a córrer?
                                                 (Podeu activar subtítols)
                                                                  

   En la conferència s'ha fet esment de qüestions molt interessants, tant des del vessant esportiu com del científic, que després comentarem.
    Mentre no retorn de la meva carrera, podeu anar mirant també aquest documental sobre els indis Tarahumara de Mèxic (només l'he trobat en anglès, però és bastant entenedor). Fins després.                          


                     

 
   Ja som aquí...
   Per provar l'experiència de córrer a peu nu (barefoot running, en anglès) he escollit un terreny ideal: arenós i sense massa pedres, però amb tot i això, quan només portava 2 km he hagut de tornar-me a calçar. El terra era encara ben fred en aquella hora matinera i els peus se m'anaven gelant i adolorint i si aterrava sobre alguna pedreta, la pressió de més de 150 kg/cm2 de la caiguda em feia veure les estrelles. El que m'ha fet deixar-ho anar, no obstant, no ha estat açò, sinó el canvi radical en la manera de córrer ja que, instintivament, es passa d'impactar de taló a fer-ho de punta amb uns esforços musculars i mecànics totalment distints i per als que no estic entrenat. La conseqüència ha estat que me notava els bessons a punt de contractura. Convindrà entrar-hi poc a poc.
   De moment, la meva opinió, tendra com els meus peus, és que serà interessant per corregir la tècnica cap a un mode més natural, amb menys impacte en el contacte, però que només es pot practicar en terrenys temperats i sense pedres, cosa que no abunda per aquestes terres que Màrius Verdaguer va definir sumaríssimament com a Pedres i vent. Ara bé, una cosa és corregir la tècnica per reduir l'impacte d'entrada, cosa que es pot aprendre perfectament calçat, i una altra assegurar falaguerament, com ho fa el preiodista McDougall, que és millor córrer descalç i que així desapareixen les lessions. Pot ser disminueixi la incidència d'algunes, però se n'incrementa la d'altres com s'ha demostrat en diferents estudis.
 
   Una altra referència important és la vinculació que es fa entre el fet de córrer llargues distàncies i el desenvolupament de la nostra espècie, que es plantegen com a correlacionades. És la hipòtesi de la carrera de resistència, no exenta de controvèrsia a pesar de la seva plausibilitat.
   Algunes de les principals característiques del nostre gènere són: cervell gran amb un extens desenvolupament cortical, dentició petita, absència de pèl corporal i bipedestació amb cames llargues.
   El primer dels aspectes fa que una dieta basada exclusivament en el consum de vegetals sigui insuficient per mantenir l'exigència calòrica del nostre encèfal (25% del total del cos). Això implicaria que ja des de l'inici de l'expansió cortical els nostres avantpassats s'havien de proveir de proteïnes animals, per tant caçar ―que implica córrer o actuar com carronyaires és el més probable i, atesa la nostra feble mandíbula i dentició, cuinar per reblanir la carn. Escoltem, al respecte, la conferència de la neurocientífica Suzana Herculano-Houzel:

                                           VÍDEO: Què té d'especial el cervell humà?
                                            (Podeu activar subtítols)

   Primum manducare, deinde philosophari. Què hi ha que no expliqui una bona locució llatina?
   Que la selecció natural hagi reforçat la resistència a l'extenuació per l'exercici continuat, amb l'extraordinària dilapidació calòrica que suposa, només es pot explicar per una molt bona raó, i no hi ha millor raó a la natura que la consecució d'aliment. No crec ―és la meva opinió― que es pugui trobar millor explicació. Altra cosa és el com i el quan.
   Es podria dubtar que hagi pogut existir un tipus de cacera tant exigent i basat en la persecució a peu de les preses fins esgotar-les si no fos perquè aquest sistema encara perdura avui dia. Aquí podeu veure en acció un grup de bosquimans del Kalahari practicant la denominada cacera per persistència (per cert, amb sabatilles esportives).




     La resistència en carreres de llarga distància abarca tot un conjunt d'adaptacions que han condicionat tant la nostra anatomia com el nostre metabolisme.
   L'antropologia intenta explicar, a partir de poquíssimes restes fòssils, com va esdevenir aquesta evolució. Les seves hipòtesis es troben en revisió constat. En 2010, la troballa de les restes del batiat com Australopithecus sediba (transició entre Australopitecí i Homova trastocar l'arbre genealògic de la família humana, expandint l'àrea originària de la humanitat des de l'Àfrica oriental cap al sud. L'Austrolopithecus afarensis Lucy podria no ser ja la nostra àvia sinó més aviat una tia-àvia a la que sempre recordarem in the sky with diamonds gràcies als Beatles.
    No sabem explicar exactament per quins camins hem arribat a ser com som, però el que és bastant segur és de quina manera hi hem arribat: corrent i cuinant.
    No ho deixem perdre.



Matias Quetglas








http://naukas.com/2012/06/12/hominidos-sabana2/