Ús de continguts

Tots els continguts d'aquest blog poden ser emprats lliurement per qui ho desitgi.
Si esmenteu la font quedareu com a senyors.

diumenge, 13 d’abril de 2014

SOM UN BUCLE ESTRANY. DAISY, DAISY...




     Divendres.
   Aprofit el dia, lliure i lluminós, per esplaiar-me amb la meva mitja marató mensual pel rocallós i solitari nord.
   ―Que si no em cansa el repetir les mateixes rutines ?
   La veritat és que no, encara que teniu raó: sóc un bucle estrany. que diria el professor Hofstadter. No estic parlant del company de pis del genial Sheldon Cooper  aquell és Leonard sinó de Douglas Hofstadter (fill del Nobel de física a qui fa honor Leonard).
   No em cansa perquè mai és el mateix. La llum, el cel, el paisatge i sobretot el meu estat mental mai és igual. La perpètua recreació d'imatges dins del nostre cervell és ―disculpeu l'abús metafòric― com l'atmosfera terrestre, plena d'altes i baixes pressions ballant una eterna dansa provocada per l'energia externa del sol. Dins del nostre cap també existeix "l'efecte papallona" propi dels sistemes complexos. Un petit estímul pot acabar provocant un cicló tropical en la nostra consciència. El sistema conscient, que sabem no és necessari per a romandre amb vida, és bàsic per a la relació amb l'entorn. El moviment dins l'entorn és l'única raó de l'encèfal. Hem desenvolupat la capacitat de tenir consciència (jo) per poder crear una imago mundi del que hi ha allà defora per poder-hi interactuar. L'evolució ha afavorit aquesta propietat emergent (no explicada per la suma de les seves parts) en quant que n'afavoreix la supervivència. L'essència principal del sistema és el constant flux d'informació, provinent tant del canviant exterior com del nostre interior en perpètua retroalimentació a tots els nivells. "Al final ―diu Hofstadter- som autopercepció, una autoinvenció, tancada en miratges que són petits miracles de l'autorreferència".  Hem "creat" el nostre entorn al nostre interior i el recreem i reorganitzem continuament:: un continu aleteig de papallones dins de l'atmòsfera de la nostra ment.
   Però què és la consciència ? On s'emmagatzema ?
  Improvisant una definició podriem dir que és el procés cognitiu de creació d'una  realitat subjectiva a partir del processament de tots els estímuls, tant exteriors com interiors (provocats per informació rememorada i/o reprocessada) de què disposem.

   ―Aaaaaahhh !

   Disculpeu. M'acab de pigar una morrada.
   Crec que m'he romput un dit. Estic allargat en decúbit supí amb la mà sota l'aixella. Un avió a reacció em passa al bell damunt, després tres miloques, després cinc gavines, després set corbs...S'encalma del dolor. No ha estat res: un genoll i un colze pelats i la pell de dos dits erosionada. Aixec el cap per sobre l'herba con una lleona de cacera. Tres bens em miren amb cara de reprovació. Els deman disculpes formalment i torn a córrer ―per a disgust dels corbs― abans no se m'infli el genoll.

   On érem ? Ah sí, la consciència...un poc més i la perd. 
   La neurobiologia ens aporta ara un nou concepte per entendre què som, més enllà de la genètica, tant a nivell conscient com inconscient, i una hipòtesi d'on es troba la informació què busquem: el connectoma.    Escolteu aquesta conferència al respecte del professor Sebastian Seung:

                                           Vídeo: I AM MY CONNECTOME

   Malalties con l'Alzheimer, on es dóna un procés de destrucció neuronal, mostren com, a mesura que van desapareixent connexions, esdevé una pèrdua progressiva de memòria que afecta primerament a allò après més recentment acabant per afectar les funcions corporals i portant a la mort. Es dóna una regressió cap a comportaments infantils amb una evident pèrdua de la pròpia consciència.
   Esteim molt enfora encara de poder construir un ordinador amb una arquitectura basada en xarxes neurals artificials que s'apropi al funcionament del cervell. De moment el que tenim són models computacionals que simulen mitjançant l'ús de múltiples processadors virtuals el comportament biològic. Tenen capacitat d'autoreorganitzar-se i aprendre, però de manera diferent a la continua reorganització sinàptica que opera en els organismes vius.
   Memòria, aprenentage... En quin punt sorgeix la consciència ? Construirem algun dia una màquina com HAL 9000 de la pel·lícula de Stanley Kubrik 2001: una odissea de l'espai (1968), amb consciència de sí mateixa i capacitat per "sentir" por, o embogir i fins i tot assassinar com en el film ?
   Ja ho diu l'aforisme: si vivim, coses veurem.

   Per acabar ja estic arribant a casa― mirau la "demència" induïda que pateix HAL 9000 en la pel·lícula quan es procedeix a la desconnexió de les seves xarxes neuronals artificials (el seu connectoma). En la regressió (tipus Alzheimer) arriba a un estadi infantil on comença a cantar la cançó Daisy Bell. La llicència artística de Kubrik fa que HAL rememori, no els seus propis estadis inicials d'aprenentage, sinó els de la computació en general, ja que aquesta va ser la primera cançó que va cantar un ordinador (l'IBM 704) en 1961 utilitzant un sintetitzador de veu.

   





4 comentaris:

Francesc Montasell ha dit...

Benvolgut Capità,

Ja vaig tard, però abans és l'obligació que la devoció (potser no hauria de ser així)... A continuació transcric un comentari que figura en l'article del meu blog dedicat a Hal 9000 que tan amablement citeu.

Algunes notes dubitatives sobre la consciència i el lliure albir:

En uns coneguts —i controvertits experiments— el neuròleg Benjamin Libet (1916-2007) sembla demostrar que abans que tinguem consciència de voler efectuar un determinat acte (per exemple, clicar un botó) ja s'han activat les regions premotores del cervell que posen en marxa els músculs corresponents. La consciència seria posterior a la decisió que, per tant, seria inconscient.

Us recomano vivament la lectura del capítol 163 de "El curiós incident del gos a mitjanit" de Mark Haddon. L'autor li fa dir al protagonista coses com:

"Però la ment és tan sols una màquina complicada.
Quan mirem les coses pensem que les mirem des de darrere els ulls, com si miréssim per unes finestretes i a dins el nostre cap hi hagués una persona, però no és veritat. Mirem una pantalla que tenim dins el cap semblant a la pantalla d'un ordinador. (...)
Les persones també pensen que no són ordinadors perquè tenen sentiments (...). Però els sentiments només són una imatge en la pantalla del cap (...)"

Ja em perdonareu que barregi ciència i literatura! No és per defensar cap teoria concreta; però com que, en neurociències, el més calent és a l'aigüera, val més tirar d'imatges literàries... (o fílmiques)

CAPITÀ TIRANYA ha dit...

Apreciat professor,

Gràcies per dedicar-nos un tros del vostre escadusser temps lliure.
Com que tampoc en vaig sobrat, seré breu en aquesta ocasió.

Aprofundir en les vostres interessants observacions mitjançant un breu comentari se'm fa tasca impossible, així que us remetré al meu neurocientífic “de capçalera”, António Damásio, de la Universitat del Sud de califòrnia i dues de les seves obres:
L'error de Descartes (2001).
A la recerca de Spinoza (2005)

N'he fet una traducció literal del títol al català, però ignoro si estan publicats en la nostra llengua.
A ell n'he fet referència en alguna entrada, com en Gatomàquia de Schrödinger:

http://kboriesmatineres.blogspot.com.es/2013/08/gatomaquia-de-schrodinger.html

on, respecte al que esmenteu, de “mirar per la finestra” diu una cosa molt important i bàsica:

"Aquesta prespectiva té implicacions importants en la nostra concepció del món que ens rodeja. Els patrons neurals i les imatges mentals corresponents als objectes i aconteixements de fora del cervell són creacions d'aquest relacionades amb la realitat que provoca la seva creació i no imatges especulars passives que reflecteixen dita realitat" .

Pel que fa al famós experiment de Libet, probablement la controvèrsia es suscita en extreure unes conclusions poc rigoroses i que no són aplicables a tots els actes del nostre comportament, sinó més aviat a certes accions motores.
També per aquest tema m'ajudaré del professor Damásio. Aquí teniu un article que en fa referència i enllaça a un vídeo d'una entrevista amb ell on es parla del tema que ens ocupa:

http://www.rentine.com/theshortversion/2011/02/08/antonio-damasio-and-free-will/

Quant a mesclar ciència i literatura, no penseu que sigui mala idea. Al final, a les baceroles, tota ciència és fantasia.

Conserveu salut i ànim !

CAPITÀ TIRANYA ha dit...

Veure la següent entrada:

http://kboriesmatineres.blogspot.com.es/2014/06/ciencia-i-creativitat.html

Francesc Montasell ha dit...

Apreciat professor (em sembla que vós sou més professor que no pas jo),

M'apunto les obres de Damásio i de ben segur que les consultaré.

Me'n vaig tot seguit a la vostra nova entrada "Ciència i creativitat" per tal de fer-hi alguns modestos apunts i propostes de lectures.

Salut!