Ús de continguts

Tots els continguts d'aquest blog poden ser emprats lliurement per qui ho desitgi.
Si esmenteu la font quedareu com a senyors.

diumenge, 25 de maig de 2014

LES VEUS DE FLUNTERN



   Aquest cap de setmana les meves corredisses d'hora Prima han canviat d'entorn, enllà de la mar. He saludat a destinació els ocells que, en la seva migració prenupcial, es van despedir dels nostres incipients rostolls mediterranis cercant la fresca continental. Allà on l'aigua és himne i el verd  estendard; on les muntanyes tenen l'agressivitat de la joventut i les seves comissures encara llueixen, com la llet de la mare, les últimes glaceres europees: innocència a punt de perdre's. He visitat, sense manar sobre les meves passes i amb l'estranya atracció dels elefants, un cementeri.  De Canetti i Joyce n'eren el ossos.
  
   

   Friedhof Fluntern no és un cementeri qualsevol. Aquí, la bellesa es sobreposa a la mort. No s'hi troba ni la descolorida flor de plàstic ni la quincalla ni la macabra arxivística funerària dels nostres llocs. Aquí "les flors s'obren com un somrís. El sol no pot tocar el terra humit; l'airina escampa els seus aromes nit i dia com si fora feta d'esguards enamorats o s'allunyara dels dies de la seva joventut". Aquesta referència, deguda a l''historiador magrebí Ahmad al Macara que descriu els jardins d'al-Zagala a la Córdoba musulmana, es pot aplicar també a aquest, que pretén ser jardí abans que lloc d'enterrament.
   Les calaveres que he vingut a ensumar, com si fos un elefant davant les restes d'un dels seus, es troben una al costat de l'altra. Un Joyce de bronze mira distret la més austera tomba del seu misteriós veí Canetti.
                                        
   

   A Joyce, de moment, el deixarem tranquil vagarejant com en el seu Ulysses. Ja en parlarem, si ve bé, un 16 de juny  Bloomsday― i mos afegirem així a un dels innombrables i majoritariament estulticis dia de... 
   Avui m'interessa Canetti i el misteri del seu llegat.
  Estant a tocar de les restes de pensadors cabdals un sent que no estan morts del tot. Les seves veus et segueixen interpel·lant a través de la memòria dels seus escrits on encara roman amb vida el seu pensament. Tenc la impressió d'estar cometent una descortesia. És com si, arprofitant-me de la seva indefensió, hagués irromput en els seus espais íntims sense haver estat convidat. Més en el cas de Canetti qui  especialment des de que se li va atorgar el Nobel  de literatura, en 1981 obria la seva porta a molt pocs. Les seves pròpies paraules: "Als morts, no obstant, un els agraeix que no li prohibeixin el record" em  conforten.




   Nascut en una ciutat de la que avui és Bulgària, però que en 1905 era l'Imperi Austrohongarès, es va formar a Viena, encara que també havia viscut a Manchester, a altres ciutats europees i, a la fi, a Zürich. De família jueva, en permanent diàspora, el llinatge familiar original era Cañete, d'origen Sefardí. Segons ell mateix explicà epistolarment al batlle de la ciutat espanyola del mateix nom, un besavi el va italianitzar. La llengua de la seva infantesa va ser el judeocastellà o ladino, si bé prest va aprendre, de la mà de la seva mare, la llengua alemanya, que esdevendria "la seva única pàtria".
   Les seves reflexions sobre el llenguatge, el mite, el poder i la massa (Massa i poder és precisament el títol de la seva obra magna), són cabdals per a la comprensió del seu temps i del nostre, en què la massa, per obra de les noves xarxes socials, ho és més que mai en la Història.
   Tot i que va ser un escriptor prolífic que treballà fins a l'últim dia de la seva llarga existència, va publicar poc; menys d'una vintena d'obres entre les que s'inclouen, a més de Massa i poder (1960) i la seva única novel·la: Auto de fe (1935), obres breus: apunts, relats de viatges, drames teatrals. Però tot això no representa més que una petita part de la seva obra, la resta no la podrem llegir fins que no tinguem deu anys més, en 2024. Aquesta va ser la seva voluntat testamentària: diferir la publicació dels seus escrits inèdits als trenta anys de la seva mort, tal vegada pensant que seria jutjat més justament lluny de les passions del seu temps. Mentrestant, les cent-quatre capses del llegat Canetti es custodien en una àrea restringida de la Biblioteca Central de Zürich. En elles se sap que hi ha novel·les, apunts autobiogràfics, poemes, un llibret d'òpera i altres escrits.
   Un dels temes obsessius de Canetti va ser la mort, contra la que es rebel·lava. Irònicament, Morta la  tercera Parca  li va tallar el fil quan estava treballant en un assaig sobre la immortalitat, farà vint anys el proper mes d'agost.
   Pot ser l'assolirà, ressucitant d'entre els seus papers al tercer decenni.