Ús de continguts

Tots els continguts d'aquest blog poden ser emprats lliurement per qui ho desitgi.
Si esmenteu la font quedareu com a senyors.

dilluns, 14 de juliol de 2014

EL NOM DEL BORP

 


   "A mida que ens anàvem apropant a la cala una flaire ens feia sospitar que estaria infestada. D'un temps ençà a l'estiu tot era ple d'aquests hostils animalons.
   Anàvem en família, tots junts i sense pressa. El mar era encalmat i el corrent poc. La sospita es confirmà. Un violent cop ascendent de salabre mos va treure de l'aigua llançant els nostres gelatinosos cossos sobre l'arena que el sol rostia. Inevitable mort."

   En aquesta faula, els narradors no som els humans sinó elles, les meduses, que a ca nostra anomenam borps, tot i que a la banda oriental de l'illa en diuen bòrns i el l'àmbit lingüístic català reben altres noms com vorms, móques, grumers, malaigües, barjaules, clavells, glesos, i de ben segur alguna més. Sabem, per tant, de què parlem, hi hem conviscut des de sempre, tot i que fins fa poc no en sabíem gaire d'elles més enllà de la seva bellesa i el seu dolorós contacte.
    En endavant m'hi referiré en el meu vernacle.

   Seria discussió bizantina voler determinar qui envaeix l'espai de qui, ja que els borps es passegen pels oceans des del Precàmbric, fa més de 500 milions d'anys. Han vist néixer totes les nostres platges, mentre que noltros, els homínids, existim des del Miocè, fa poc més de 20 milions d'anys, i el modern Sapiens fa poques dècades que ha agafat el costum d'anar a banyar-se al mar massivament.
    Els borps no són contaminació sinó un element més de l'oceà, com els peixos, les algues o els coralls.
   Aquesta convivència ha esdevingut conflictiva en les últims temps en estendre's la idea que els borps i altres organismes del plàncton gelatinós estan proliferant de manera alarmant, el que els enfronta als interessos turístics i pesquers dels humans. L'efecte positiu ha estat que els biòlegs marins s'hi han dedicat i han avançat molt en un estudi que, per la seva dificultat, havia quedat en un segon terme. Així, la idea apriorística i ja popular que culpa de la proliferació al decliu de depredadors directes con la tortuga marina no sembla ser la més plausible, com veurem.


Invasió primaveral de Velella amb una Pelagia noctiluca en primer terme. Foto: C. Tiranya.
 
   A partir dels anys vuitanta es van disparar les alarmes per diferents episodis d'aparició de grans eixams de borps a la Mediterrània i Mar de Bering; ctenòfors al Mar Negre, etc. i com a punt àlgid, l'extraordinària proliferació de Pelagia noctiluca, de 2003 a 2008.
   Es va donar per bona l'opinió d'alguns biòlegs i ecologistes no basada en estudis científics contrastats― que s'havia produït un canvi d'estat en l'ecosistema pelàgic, i que la proliferació era conseqüència de la desaparició de depredadors naturals com la tortuga babaua o el peix lluna a causa de la contaminació i sobrepesca. Per fer-hi front es van iniciar programes de translocació de tortugues marines des dels llocs de posta de Cabo Verde cap a platges espanyoles, intentant aturar així la plaga a llarg termini. Però abans que el programa pogués tenir cap conseqüència, va arribar l'estiu de 2009 i els borps havien desaparegut per art de màgia.
    Quedava clar que l'anàlisi de les causes no havia estat el correcte. I és que la nostra visió dels ritmes de la natura és molt limitada, centrada en aquells de cicle curt com les estacions, les marees, el dia i la nit, etc. Tots ells predictibles, el que ens fa percebre erròniament la natura com a quasi immutable amb desconeixement de processos impredictibles com ara els geològics o climàtics que esdevenen en períodes de durada tal que la breu existència humana no pot visualitzar. A més, la memòria dels "més vells del lloc" deixa molt que desitjar.
   L'ecosistema pelàgic és, precisament, dels més dinàmics i impredictibles, habitat per especies de cicle biològic molt curt (màxim de 8 mesos en el cas de P.noctiluca) i amb una eficàcia reproductiva determinada per les condicions oceanogràfiques vinculades als canvis climàtics. Açò comporta importants variacions anuals en gran part dels organismes pelàgics, com en el cas del zooplàncton gelatinós.
   A partir d'anàlisis històriques sobre la presència o no de borps es va poder demostrar que existeixen proliferacions cícliques amb intervals molt variables, amb promig de 12 anys i tendència a fer-se més curts en els últims temps. El fet que dels anys seixanta als vuitanta fos un període amb poca presència de borps coincidint amb el desenolupament del turisme va fer pensar que la proliferació dels vuitanta era un problema ecològic, quan el que fallava era la memòria. També s'observà un fort vincle entre l'Oscil·lació de l'Atlàntic Nord i la presència de zooplàncton gelatinós al nord del Mediterrani Occidental, per tant, cal tenir molt en consideració el factors climàtics en l'estudi de la seva dinàmica de poblacions.
   Pel que fa a l'estudi sobre els depredadors, hi va haver que superar problemes metodològics, ja que en l'anàlisi de continguts estomacals es tendeix a sobreestimar el contingut de restes de parts esquelètiques dures i subestimar les que no en tenen, com els borps, salpes i ctenòfors, que deixen poques restes.
   Emprant com a traçadors isòtops de Carboni i Nitrogen es va poder determinar que  els borps són del gust de molts més comensals del què es pensava. Així mateix, cal destacar que els depredadors oportunistes tenen, quantitativament, un impacte  major sobre les preses que els especialistes, que sempre van a remolc d'aquelles.
   La conclusió dels estudis dels últims anys és que no seria la sobrepesca la responsable de la proliferació de borps sinó més bé factors climàtics. L'escalfament global, en suposar un augment de la temperatura de les aigües superficials, provoca una major durada de l'estratificació tèrmica estival de la columna d'aigua. L'escalfament redueix la densitat de la capa superficial, el que impedeix la mescla amb les capes inferiors més denses i fredes, i que afavoreix especialment a Pelagia Noctiluca. 
   La hipòtesi més plausible, per tant, és que el canvi climàtic que vivim afavoreix l'aparició del zooplàncton gelatinós.

   Si en arribar a una platja la trobam plena de borps, abans de dir el nom del porc, pensem en quina és la nostra contribució al desequilibri d'un planeta que no ens pertany sinó al què pertanyem i mirem amb respecte aquests animals, supervivents de set extincions massives inclosa l'actual, provocada pel violent Sapiens  que també superaran.
   
 







 Font:

-    CARDONA, Luís. ¿ Por qué proliferan las medusas ?. Investigación y ciencia. Junio 2014.
- http://www.investigacionyciencia.es/blogs/medicina-y-biologia/16/posts/dnde-estn-las-medusas-10683
. Fotografia de capçalera de Hans Hillewaert. Llic.Wikipedia Commons.